És un dels mites vivents de la cançó espanyola. La pandèmia li va partir la gira de comiat per la meitat, la va reprendre a l’estiu i diumenge desfilarà pel Centre de Congressos en el plat fort de la Temporada de Música. I no s’hi amoïnin, que cantarà tots els seus ‘hits’. Tots. Així que ja poden anar escalfant l’encenedor: “¿Y cómo és él? ¿A qué dedica el tiempo libre?”

 

És la primera vegada a Andorra. Com pot ser?
És estrany, sí, després de mig segle als escenaris. Mai m’havien dit d’anar-hi i tinc curiositat per conèixer-vos. Però diumenge resolem aquesta anomalia, i em fa il·lusió, aquesta és la veritat.

Quan a la redacció vam saber que venia tothom es va posar a taral·lejar la 'seva' cançó de Perales. Tothom en té una.
Per a mi és una satisfacció enorme comprovar que als concerts venen espectadors de dues, tres generacions, gent fins i tot més gran que jo, que ja és dir, i altres de l’edat dels meus nets, cosa que em sorprèn moltíssim, la veritat.

Per què?
De vegades els demano: “Em podeu explicar què feu aquí, escoltant un vell com jo!?” I ells diuen: “De vell, res. El que passa és que des que érem petits has estat a les nostres vides. Quan anaven en cotxe, a la platja, a la muntanya, on fos, sempre acabava sonant un disc de Perales.” I no se’n cansen, tu! Això m’admira.

Vostè ha sigut carn de casset de carretera, al costat dels Chichos. 
L’important és que una gran part d’aquell públic m’ha seguit fins ara, i ho ha transmès als seus fills i als seus nets. N’hi ha per estar agraït i orgullós, que les noves generacions continuïn escoltant algunes de les meves cançons.

Les més enganxoses, les escoltes un matí i ja no t’abandonen en tot el dia. Li passa el mateix, a vostè?
Doncs sí. Em passa.

Quan escrivia temes com ‘Un velero llamado Libertad’, ‘Me llamas’, ‘Y cómo es él?’, que després han sigut hits, tenia la intuïció que ho serien, o es va endur una sorpresa amb algun?
La meva idea de l’èxit, francament, no va més enllà d’haver-me pogut dedicar en aquest ofici pràcticament des de sempre. I això que al principi n’hi va haver uns quants que no ho veien clar, no sabien on encasellar aquest Perales que no era ni pop, ni rock ni el contrari. No encaixava.

Quin ull clínic.
El mèrit que puc tenir, i ho dic amb orgull, és la constància. Quan no era un disc meu, eren cançons que havia escrit per a altres. Això també m’ha ajudat, en certa manera, perquè a través d’aquestes cançons diguem d’encàrrec he arribat a fans de Raphael, Rocío Jurado, Mocedades, Jeanette… Als meus concerts sempre faig un homenatge a aquests cantants que m’han fet l’honor de cantar temes meus i que les han fet famosíssimes.

És que vostè també és el pare de ‘Le llamaban loca’, de ‘Qué no daría yo’, de ‘Frente al espejo’ o, mare meva, de ‘Por qué te vas?’ Com s’hi du, amb aquests temes mítics?
És molt satisfactori descobrir que algú s’emociona escoltant una cançó meva cantada per un altre. I ho he fet sempre que he pogut, això, perquè la meva primera i gran vocació va ser la d’escriure, més que cantar. Jo no volia ser cantant. És que no ho volia, l’únic que volia era sortir al camp amb la guitarra, escriure una cançó i imaginar a quin cantant li podria anar millor. Fins i tot estrafeia la veu del cantant que me l’havia encarregat per veure com quedaria. 

Però això va canviar aviat.
Tenia vint-i-pocs anys i va arribar Rafael Trabuccelli, el productor més important que hi havia aleshores a Espanya, eren els primers anys 70. I va i em diu: “I tu, per què no cantes? Vinga, a cantar”. I així comença tot. Però ara que s’acaba, perquè amb aquesta gira dic adeu, és el moment de tornar a aquella vocació primigènia: escriure per a altres.

La meva sorpresa ha sigut descobrir que ‘Y cómo es él?’ la va escriure... per a Julio Iglesias!
Sí, però per encàrrec de la gent del Duo Dinámico, que li feien de productors. En aquella època escrivia molt per a d’altres, quasi més que per a mi. Quan la vaig tenir acabada i la vaig ensenyar, per pura cortesia, a la gent de la meva companyia, la resposta va ser: “Ni a Julio ni nadie. La tienes que cantar tú”. Ell ni la va arribar a veure. Havia intuït que podria ser-ho, una gran cançó, però cantada per un altre, no per mi. De fet, quan la canto, i la canto sempre, la veritat és que no me l’acabo de creure. Em passa una cosa raríssima: és com si no l’hagués escrit jo, com si algú altre l’hagués escrit per mi.

Vostè se’n cansa, de cantar aquest i els seus altres hits?
Intento construir un repertori variat, perquè són molts anys en aquest ofici i he escrit més de mig miler de cançons. N’incloc algunes que vaig escriure per a mi i també altres que han cantat altres intèrprets. És un passeig per la meva trajectòria com a cantant i també com a autor. Però inevitablement se’n queden moltes al sarró. Ara bé, hi ha cançons que són obligatòries, que les he de cantar tant si em ve de gust com si no.

Així que ‘¿Y cómo es él?’, ‘Me llamas’ i companyia tenen lloc segur.
Sí, i a més les interpreto tal com les vaig escriure i cantar en el seu moment, cosa que no és fàcil, perquè n’hi ha que les retocaria, que les faria diferent perquè amb els anys és evident que evoluciones. Però faig un exercici d’abstracció per creure’m el que estic cantant, i ho faig per una mena de sentit de responsabilitat amb el públic, que ve al concert a escoltar les cançons que va conèixer, no la versió que jo en faria avui. És el mateix raonament que m’aplico a mi mateix: quan escolto una cançó dels Beatles, m’agrada escoltar-la tal com la vaig conèixer. 

Començarà per casualitat amb ‘Celos de mi guitarra’?
Doncs no, però la cantaré, no en tinguis cap dubte. És una de les obligatòries.

Quan diuen que Perales és un sentimental, que les seves cançons són ensucrades... 
Que m’agraden les cançons d’amor és indubtable. Soc un romàntic. Però que em diguin això d’ensucrat sí que em fa ràbia. Al meu repertori hi ha moltes cançons que no són d’amor. A més, va ser la discogràfica qui va anar construint aquesta imatge del Perales romàntic a partir de les cançons més comercials. Però creu-me, les cançons de les quals estic més satisfet no són precisament les més comercials. Als concerts canto alguna d’aquestes que no ha tingut cap recorregut, que en tinc, però clar, els espectadors es queden descol·locats i no és just. El meu objectiu és que el públic s’ho passi bé.

Aquestes diguem-ne cares B les ha recollit a ‘Melodías perdidas’, el tercer CD de ‘Mirándote a los ojos’.
Unes quantes, perquè totes no hi caben. 

Escolti, als seus nets els canta ‘Un velero llamado Libertad’ i tota la pesca? 
Els meus nets tenen el molt saludable costum d’aparèixer per sorpresa als meus concerts, encara que estigui a l’altra punta d’Espanya. Els agraden les meves cançons, però sospito que perquè són de l’avi. Ells escolten el que escolta la seva generació.

Altres artistes ens endossen discurset polític a la mínima. Vostè, en canvi, no sabria dir de quin peu calça.
Jo em manifesto a través de les meves lletres i de les meves cançons. I prou. 

A la meva ‘playlist’ el tinc al costat, entre d’altres, de Joan Baptista Humet, que no va tenir la seva continuïtat. Però per a mi  fan una excel·lent parella artística.
Estupenda companyia, perquè m’encantava. Jo també he tingut llargs períodes, de vegades anys, sense disc ni gira. Però si m’he pogut permetre un luxe ha sigut publicar quan en tenia necessitat artística, quan tenia alguna cosa a dir, no per capritx ni per complir.