Estrena el curt ‘Plastic Killer’, que Netflix avalua convertir en sèrie, i prepara un llarg als EUA.

La cita és el 19 de gener, amb la directora de desenvolupament de sèries de Netflix. I si la cosa surt bé, Plastic Killer es podria convertir a mitjà termini en carn de plataforma, que no està malament. Ho explicava ahir amb lògic entusiasme el guionista, director i productor de Plastic Killer, que ara mateix és només un curtmetratge, que s’estrena demà als cines Illa Carlemany dintre del cicle La cultura no s’atura, i que de moment ha deixat molt bones sensacions allà on s’ha exhibit. Sense anar més lluny, al festival de cine de Girona, on es va imposar als altres 86 projectes amb què competia i es va guanyar el dret a passar l’examen final a cal Netflix. José Pozo es va endur de passada el premi Xavier Cugat al Talent cinematogràfic.

Això era l’1 de gener, no hi ha manera millor de començar l’any, i Pozo ja té la primera temporada desenvolupada, per si de cas: deu capítols de trenta minuts, que ell mateix dirigiria si la plataforma no diu el contrari, i que es podria començar a rodar aquest mateix semestre. Però, què és Plastic Killer? Doncs un curt de 25 minuts, rodat a l’abril a Madrid protagonitzat per una estrella de la televisió espanyola (José Mota), per l’actriu aragonesa Laura Gómez-Lacueva (la Tina de Historias lamentables, l’últim llarg de Javier Fesser) i la nostra Elisabet Terri.

Fins aquí, tot més o menys normal. El que no ho és tant és l’argument. El punt de partida és un pelet estrambòtic però constitueix també el tret diferencial de la pel·lícula: Amparo (Laura Gómez-Lacueva) és una dona de mitjana edat que viu sola, i no precisament satisfeta, amb l’única companyia d’una bossa de plàstic a qui (o millor dit, a què) professa una devoció filial i a qui ha posat fins i tot nom: Carmela. Té com a veïna Nancy (Terri), directiva d’una organització ecologista compromesa amb l’eliminació del plàstic que pateix un estrany atemptat. I aquí entra en escena Romualdo (José Mota), inspector de policia de l’antiga escola, que pateix síndrome de Tourette, narcolèpsia i de cataplexia. Un nyap d’home, vaja. Amb material tan original Pozo ha aixecat una comèdia entre negra i fantàstica que  de moment ja s’ha inscrit al festival de cine espanyol de Màlaga i en què té dipositades grans expectatives. Demà tenen l’oportunitat de comprovar si s’ajusten o no a la realitat. No hi assistirà Mota, però sí Terri i part de l’staff local, Hèctor Romance, en funcions d’ajudant de direcció, i el compositor Oscar Araujo, que firma la banda sonora. I Pozo, és clar.

Això, per començar. Però és que a més, un guió del mateix Pozo, Unusual Cowboys, va quedar al Top 5 de la ronda final del Big Break 2020, el principal concurs de guions que es convoca als EUA. Pensin que competia amb altres 3.000 guions. El projecte ha acabat en mans d’una agència que sembla disposada, diu, a tirar-lo endavant. Ho sembla, és clar: “Al maig tenim una reunió programada a Los Angeles i a veure, però hi estan molt interessats”. Es tracta, diu, d’una road movie de regust 100% ianqui, que es rodaria entre Nuevo Mexico i Montana i on la música local –folk i country, glups– tindrà un paper determinant, fins al punt que els actors que té al cap són a la vegada intèrprets, i ja poden començar a fer travesses. Però si hi enrola Kevin Costner, ens caiem tots de cul.

‘42 segundos’ ja té data: el 2 de setembre... a Espanya
Aquesta és la bona notícia: que 42 segundos ja té data d’estrena a Espanya. Serà el 2 de setembre. La dolenta, que encara no hi ha calendari confirmat per a la preestrena andorrana, tot i que Pozo, que hi intervé, recordin, com a coproductor, lluitarà perquè es pugi veure primer a Andorra i arribi després també a les sales comercials: “Tenim assegurada una promoció potent, no oblidem que al darrere hi ha Universal España, TVE i Amazon. Repercussió mediàtica en tindrà. Veurem com la rep el públic”. Dirigida a quatre mans per Dani de la Orden i Àlex Murrull, amb dues estrelles del cine espanyol amb ganxo entre el públic jove (Álvaro Cervantes i sobretot, sobretot, Jaime Lorente), un pressupost de tres milions d’euros i rodada al novembre entre Barcelona i Andorra, 42 segundos recrea per primera vegada a la pantalla gran un episodi dels Jocs de Barcelona: la final de la competició de waterpolo, en què l’Espanya d’Estuarte i Aguado va caure davant d’Itàlia en encaixar un gol quan faltava exactament el temps que diu el títol per a la conclusió del partit. Una pel·lícula de superació, en fi, que va merèixer l’últim ajut de Cultura al cine i per on també treuen el nas Elisabet Terri, Roger Casamajor i Juanma Casero.