Josep Caballé, director d'orquestra: “El ‘Rèquiem’ de Fauré parla de les coses bones de la vida, no de la mort”

Arrenca la primera temporada de l’ONCA a l’Auditori: nou concerts, un al mes entre setembre i maig. Aquesta és la ‘revolucionària’ proposta del nou director artístic de la formació, Joan Anton Rechi. Per començar, un menú insòlit, amb Fauré als entrants i com a plat fort, i entremig, Casals, Oltra i Millet per al lluïment del cor Madrigal. Demà a Ordino.

Teníem orquestra, teníem Auditori però no teníem temporada estable. Érem així d’originals.
No sou tan originals, o no ho éreu, perquè lamentablement això passa a altres llocs. La cultura no és prioritària. I això ens ha de fer pensar que una temporada és fruit de molts esforços i que cal mimar-la perquè no sigui flor d’un dia. 

La pregunta és si tenim prou múscul clàssic, si hi ha prou públic per omplir les 400 butaques de l’Auditori una vegada al mes.
El múscul es cultiva treballant-lo. Tu no te’n vas a dormir i l’endemà has desenvolupat bíceps, tríceps i abdominals per art de màgia. Què és primer, l’ou o la gallina? Els concerts o els espectadors? Sense concerts segur que l’afició no creixerà, però una temporada necessita públic per subsistir. L’organització ha considerat que hi ha prou massa crítica per aguantar un concert al mes. Peca d’optimisme? Ja ho veurem. També pot passar que hi hagi més públic del que alguns pensen  i d’aquí a dos o tres anys s’hagi de reforçar la temporada amb dos concerts mensuals, i no només un.  

Com es mesura l’èxit d’una temporada? Per plens? 
Omplir és una part de l’equació. Però una temporada no es pot mesurar només pel nombre de plens ni tampoc pels noms coneguts que programi. La feina del director artístic és descobrir nous programes, no limitar-se a repetir el que ja sabem que funciona. I això té un risc. En certa manera la seva funció és educar, contribuir a formar el gust de l’espectador. 

Mai competirem amb Shakira. Ni amb Quevedo.
És que tot i que molts es pensen que formem part del món de l’espectacle, la música clàssica no és espectacle, és cultura. La diferència és important. El públic demana el que coneix, és clar, però el programador l’orienta, el guia amb propostes diferents. Aquest és el joc. En realitat, és un estira-i-arronsa, perquè tampoc pots programar al marge dels gustos de l’espectador. En qualsevol cas, cal paciència. Una temporada no es pot valorar al cap de dos ni de cinc mesos, sinó al cap de dues o de cinc edicions.

El director artístic, Joan Anton Rechi, diu que si no hi ha prou públic se l’ha d’anar a buscar. Com es fa, això?
La música clàssica, de fet cap música ni cap art, no es pot imposar. No li podem dir a algú que no ha trepitjat un auditori que vagi a veure un concert perquè és “cultura”. No funcionarà. Cal plantejar-ho com una altra opció d’oci, com anar a veure una pel·lícula o un museu, passar una tarda jugant amb videojocs o anar a la platja. El que et puc dir és que, curiosament, el 95% dels nens que assisteixen al seu primer concert simfònic volen tornar-hi. És una experiència tan especial i tan diferent, que en volen més. Evidentment, si el que els planteges és un rutinari concert escolar, difícilment els impressionaràs. Però tinguem una cosa clara: tothom té ganes d’emocionar-se, de sorprendre’s, de viure una experiència especial. I un concert és una promesa de tot això.

És difícil competir amb les noves tecnologies amb un concert de dues hores. És un ritme d’un altre temps. 
És veritat, però no és el mateix un concert simfònic al YouTube que en viu. No té res a veure a experimentar-ho a l’auditori, amb els músics tocant exclusivament per a tu. És una experiència realment impactant. El producte el tenim, el que cal és fer-lo arribar al públic.

Insisteixo: com?
Amb imaginació. Potser no cal començar amb la Cinquena de Beethoven, sinó amb John Williams, i només a les postres posar-hi Beethoven. Que l’espectador digui, ostres, no l’acabo d’entendre, però repetiré. És una qüestió d’educació i requereix temps. No podem esperar resultats immediats. 

Han tingut l’ocurrència de començar la temporada amb el ‘Rèquiem’ de Fauré. Al setembre. Una decisió pintoresca.
Ho és. Però he de dir que és un rèquiem molt especial, que parla de la vida, no de la mort. No és un rèquiem fúnebre, que ens parla del final. No. Al contrari. Parla de la humanitat, de la tendresa i de les coses bones de la vida. I vist així ja no sembla tan pintoresc, sinó molt adequat per inocular ganes de viure. I per començar una temporada. Hi ha un parell de moviments que tothom ha escoltat alguna vegada. La portem a dintre sense saber-ho i és per tant més fàcil que arribi a un públic diguem-ne profà.  Això serà al final. Obrirem el programa amb el Cantique de Jean Racine, una de les primeres obres de Fauré, la va escriure amb 19 anys: ja s’hi s’intueixen les característiques que explota al Rèquiem, i ens permeten veure l’evolució del compositor. Entremig a cappella per al cor Madrigal de Pau Casals (O vos omnes), Oltra (Amor mariner) i Millet (La sardana d’abril).

Rechi també diu que una orquestra com l’ONCA no existeix només per tocar, sinó que també ha de plantejar preguntes, interpel·lar l’espectador.  L’altre dia li demanaven al cineasta Rodrigo Cortés si la funció de l’art és molestar, incomodar. I va i diu: “L’art ha de ser inútil, no ha de servir per a res, no ha de tenir missatge”. 
Entenc per què ho diu, però ho matisaria. L’art no pot ser només entreteniment, un producte que consumeixes i quan l’acabes passes a una altra cosa. L’art continua treballant a dintre una vegada has acabat de veure la pel·lícula. És el que valoro quan vaig a veure un concert. Si quan surto de l’auditori estic pensant en el sopar, és que no m’ha interessat gaire. Si m’assec a sopar i la meva ment està encara pensant en aquella tonalitat, en aquella frase, o encara tinc els pèls de punta, això vol dir que ha fet la seva funció. Aquest és el meu objectiu. Generar eco. Entenc el que vol dir Rodrigo Cortés, però crec que l’art ha de provocar una reacció, digues-li preguntes, emocions, sentiments... Com més perduren en el nostre ànim, millor.

Quina és la funció d’un director convidat en una formació com l’ONCA? Què hi guanya i què hi perden els músics i els espectadors?
Això ho veurem d’aquí a un parell d’anys, quan l’aficionat podrà decidir. Evidentment, cada director té el seu tarannà, la seva forma de fer i el seu bagatge, i només això ja és un al·licient per als músics, perquè les noves aportacions l’enriqueixen. De totes maneres, que la línia de tota una temporada estigui  marcada per un director titular també és important. Això és evident. Per als músics potser és més fàcil. Però després de tants anys amb Gerard Claret i amb Albert Gumí, pot ser molt interessant aquest nou enfocament. I més si la línia està ben marcada pel director artístic, com és el cas.

Com influeix un director en el so, en el resultat d’una orquestra? Perquè el ‘Rèquiem’ de Fauré no sonarà igual dirigit per vostè que per un altre director.
Diria encara més: el Rèquiem que dirigiré dissabte no seria el mateix que el Rèquiem que pogués dirigir d’aquí a quinze dies. Cada director té el seu llenguatge i cada músic la seva forma d’interpretar el que el director li està proposant. Una mateixa orquestra sona diferent si li poses un altre director al faristol. I això es veu clarament en els concursos, on et trobes vint joves directors que disposen de deu minuts per dirigir la mateixa obra. En surts totalment enlluernat perquè has sortit vint peces i vint orquestres totalment diferents. Amb això vull dir que el director aporta una forma de fer i de ser, i els músics responen d’una forma diferent amb tu que amb un altre. I es nota en el resultat.

Encara estic digerint el concert del 14 de novembre, ‘Una altra mirada’, en què totes les obres són escrites per dones, la directora és òbviament una dona, també són dones les solistes i finalment les intèrprets de l’ONCA. L’únic home del programa és Mozart. Cal?
La resposta immediata i ràpida seria que no, que no cal. Però crec que hem de donar un vot de confiança a qui ha concebut aquesta proposta,  que és un engranatge més de la línia artística de la temporada, d’una pluralitat que avui no podem deixar de banda. Més que demanar-m’ho ara ho demanaria una vegada hagi passat el concert. Potser ens adonem que no hi ha tantes diferències entre aquest, l’anterior o el posterior. I si és així, serà una prova més que l’art no s’ha de valorar segons qui el faci, si és home o dona, gran o jove, blanc o verd, sinó segons si ha arribat o no al públic, si ha tret el millor de la nostra humanitat.