Diu que un bon dia, ja fa anys, va pujar a fer el turista i es va quedar de pedra en descobrir que UNDR, l’escultura que el 2003 va projectar per a la plaça Coprínceps d’Escaldes, havia desaparegut. Amb la mosca rere l’orella, es va dirigir al Comú, però ningú li’n va saber donar notícia. I la cosa va quedar resignadament així, en els llimbs administratius: “Podrien haver tingut la deferència d’informar-me dels canvis, però al cap i a la fi la peça és seva i no m’han de donar explicacions.”

Així va quedar la cosa fins ahir, que l’escultor Josep Cerdà (Tarragona, 1954) es va tornar a quedar de pedra davant de les fotografies de la mola d’acer i pedra al nou emplaçament que li ha trobat el Comú, al camí de la font de la Closa, just després de Sant Miquel d’Engolasters. I vet aquí que l’escultor català es reconeix exultant per la resurrecció de l’obra —“M’has donat una alegria que no t’ho imagines”— i satisfet de la ubicació. Més encara: “Si hagués pogut, hauria triat Engolasters: l’entorn natural m’interessa molt, i l’obra contrasta més sobre un fons orgànic que no sobre el fons urbà de la plaça Coprínceps. A falta d’una inspecció ocular per comprovar els angles de visió, em sembla un emplaçament ideal.” Amb matís final: Ho seria, vaja, d’ideal, “si no fos pels contenidors, que desmereixen l’escultura: confio i espero que els canviïn de lloc”. Ja es veurà.

El cas és que Cerdà recordava ahir la gènesi d’UNDR, que primer es va exposar a la galeria Riberaygua —la maqueta, és clar— i després es va projectar com a element central de la nova plaça Coprínceps. La remodelació es va quedar aleshores a mitges i sense aquest context l’obra va perdre, diu Cerdà, bona part del seu sentit: “Però en l’escultura pública ja acostumen a passar, aquestes coses.” El cert és que la va concebre conscient que estava destinada a la plaça escaldenca. De fet, les potes de la destral —que no és una destral ni cap mena d’eina, sinó una estructura que evoca la verticalitat, diu, i que vol incitar el vianant a mirar cap amunt— les va construir in situ a Coprínceps, amb fibra de vidre i arena de marbre projectada a pressió sobre un esquelet d’acer. Però atenció: considera que l’escultura pot encaixar en qualsevol altre entorn. A Engolasters, per exemple. El màxim interès d’UNDR, sosté, radica en la fulla, que va ser fabricada seguint el model de les ales d’un avió, amb unes costelles que es van anar recobrint amb làmines d’acer: es va haver de calcular, recorda, que la superfície oferís la resistència justa perquè no la pogués tombar una ràfega de vent.

Tots contents, doncs. Sobretot, si el Comú acaba retirant els contenidors —no serà per falta d’espai—. El que convé saber és que a UNDR li han sortit els últims temps un bon grapat de germanes: Cerdà, més centrat avui en l’art-soroll —que permet a l’espectador interactuar amb la peça: és tan fàcil com tocar-la, i l’artefacte emet un so—, ha plantat obres similars a les ciutats xineses de Yichang —a la presa de les Tres Gorges— i Shenzhen —la bessona de Hong Kong—, així com a Transsilvània (Romania) i Ciutat de Mèxic. Família nombrosa. No està malament per a una obra que es va passar vuit anys, vuit, semioblidada al dipòsit de les Bohigues i a la qual només una afortunada carambola —Interior necessitava l’espai i el Comú va haver de buidar el dipòsit— ha acabat tornant a la vida.