El problema de l’habitatge és avui gravíssim, però és que fa 30 anys era dantesc. El primer Govern constitucional el va intentar resoldre amb un audaç pla. I va acabar caient. Els poders fàctics. Ho recorda l’exsíndic a compte de ‘El camí cap a la Constitució’ (Anem), que evoca la prehistòria de la Carta Magna, que com saben, celebra aquest any el 30è aniversari. El presenta aquest vespre a La Valireta.

Perdoni que m’avanci, però al llibre hi ha part de rabiosa actualitat: diu que la trencadissa del 1994, quan cau Òscar Ribas, té la causa primera en el problema de l’habitatge.
Si volem entendre el que ha passat durant aquests 30 anys de Constitució cal remuntar-nos en aquest moment. El problema de l’habitatge a començament dels anys 90 era pitjor encara que el que tenim ara.

Costa de creure.
Doncs ho era. Teníem treballadors vivint en caravanes en ple hivern, hi havia hotels que llogaven per hores l’habitació, que compartien tres treballadors, amb el mateix llit i si calia els mateixos llençols. Era pitjor que tercermundista. Era esperpèntic.

Em deixa parat. Sobretot, perquè avui ningú no sembla recordar-ho.
No hi havia pisos. No és que fossin massa cars, que ho eren, és que no n’hi havia. I una de les solucions arbitrades pel Govern d’Òscar Ribas va ser llançar el primer pla d’habitatge, de fet l’únic que hi ha hagut a Andorra.  

Per prendre’n nota, com es va pagar, aquest pla?
Exactament aquí és on van sorgir els problemes. Els bancs no havien pagat mai impostos fins al 1990. El 1994 ja hi ha Constitució, per tant ja no hi havia el temor que una llei aprovada pel Consell fos bloquejada pels delegats permanents, com havia passat moltes vegades als anys 80, per exemple amb la Llei del sòl, votada per unanimitat i que es va quedar al calaix.

Quina mala idea, els honorables delegats permanents.
La culpa no era tota seva. Hi havia un seguit de consellers que votaven sí al Consell però que en realitat no ho volien i anaven a fer pressió a Perpinyà i a la  Seu. Amb la Constitució això ja no pot passar. Si el Consell vota una llei ja no hi ha marxa enrere. En fi, que un dels problemes urgents que calia resoldre era l’habitatge. D’on sortirien els diners?

Dels bancs, intueixo.
 Es van analitzar els sectors productius del país i es va arribar a la conclusió que el motor econòmic era el comerç, però que els beneficis forts els feia essencialment la banca. Era l’únic sector prou potent per resistir una exacció. El Govern  crea l’INAF i el dota d’un fons de garantia. Com que se sabia que ho dilatarien tant com poguessin, el Govern fa un requeriment directe als presidents dels consells d’administració dels cinc bancs de l’època, que tenien una força econòmica i també política enorme, perquè dipositin els diners a l’INAF.

Se’n surt?
En 24 hores fan el dipòsit. Amb una part d’aquests diners,  el Govern  pretén finançar el pla d’habitatge, que consistia en uns crèdits a interès molt reduït. Eren pisos de dimensions justetes però suficients per començar. Dos o tres habitacions màxim, i havia de ser per al primer habitatge. Un seguit de constructores es van llançar a fer promocions d’aquesta mena, fins i tot amb finançament privat. Però això és el que va fer caure el govern Ribas. Els bancs no li ho van perdonar mai. El que diré ara no ho puc demostrar, però n’estic íntimament convençut: el govern liberal que va entrar el va posar la banca, i una de les condicions va ser que acabés amb aquestes mesures. 

Quina vida va tenir, aquest pla?
Es va allargar fins que es van esgotar els diners dipositats al fons i no es va renovar, com era la idea inicial.

Si s’hagués anat renovant, ens hauríem estalviat la situació actual?
Hauria calgut alguna mesura complementària, perquè l’habitatge no es pot resoldre amb una de sola. Però probablement no hauríem arribat al punt al qual estem avui. Qui havia comprat un pis gràcies al primer pla, per llei de vida si la família creixia  en compraria un de més gran i deixava lloc a una altra família perquè el procés tornés a començar. Però insisteixo, per a l’habitatge no hi ha una solució única.

Segons vostè, una de les disfuncions del nostre sistema és que les majories absolutes han acabat convertint el grup parlamentari majoritari en corretja de transmissió i han acabat eliminant el debat al Consell. Però això passa a tot arreu, em temo.
Efectivament, la reflexió no és només per al cas andorrà, és un dels problemes més greus de la democràcia i cal trobar-hi solució.

N’hi ha?
Una de possible són les llistes obertes. A Luxemburg i altres estats no tens per què votar tota la llista ni en l’ordre que et diuen. Això obliga a un doble recompte, primer per llistes i després uninominal. Pot passar que l’últim nom de la llista no tingui prou vots segons el barem, que consisteix a dividir el nombre de votants pel nombre de parlamentaris, i allibera una cadira que pot aprofitar un candidat d’una altra llista que sí que ha tingut prou vots personals. Però és que hi ha un mal encara pitjor.

Quin?
Tots els partits –i dic bé, tots– estan replicant la praxi del partit comunista: la batalla la fan a dins de casa, qui guanya s’ho endú tot, posa els seus acòlits a la llista i els crítics, o no van a la llista o van en llocs no elegibles, de manera que aparten els dissidents ja des de casa i no tenen veu al Consell. Les llistes obertes permetrien l’elector corregir aquesta gravíssima disfunció.

També reivindica que el vot en blanc tingui representació parlamentària.
Avui no es comptabilitza enlloc. Quan el ciutadà es pren la molèstia de votar i ho fa en blanc, està enviant un missatge molt clar: no està d’acord amb res del que se li proposa. Però no renuncia a tenir veu. Mereix que el representi una cadira buida que obligui a reconduir les majories

Sospito que pica en ferro fred: no en conec precedents.
Efectivament, ningú no ho vol. Però això també és democràcia. I no cal tocar la Constitució, que no baixa tan avall. Només cal voluntat. Una altra proposta per regenerar la qualitat democràtica del sistema podria ser adaptar el sistema suís, on totes les forces amb representació parlamentària tenen un lloc proporcional a l’Executiu.

Això ja existeix, se’n diu govern de concentració i es dona en casos d’extrema urgència. Per què hauria de caldre, en situacions de relativa normalitat?
Perquè totes les forces que han obtingut representació tinguin accés a tota la informació. Avui en dia, i sigui qui sigui qui està al Govern, l’oposició està sistemàticament privada d’informació essencial. I això constitueix al meu entendre un greu dèficit democràtic. 

Quins apartats de la Constitució són urgentment reformables, en la seva opinió?
Cap. El que urgeix és desenvolupar sobretot el que està pendent al títol II. Els drets socials, per començar. I l’avortament.

Territori perillós.
Tothom diu que per legalitzar-lo caldria primera retocar la Carta Magna. Per què? Que jo sàpiga, no s’ha presentat mai cap text, per tant no s’ha recorregut mai ni sabem quina decisió prendria el Constitucional. Tots són especulacions. Perquè la veritat és que l’última paraula la tindria el TC i mai no ha tingut l’ocasió de pronunciar-se.

Insinua que falta coratge per presentar una proposició de llei? Que menys parlar i més actuar?
Dic que els que postulen la legalització de l’avortament el que han de fer és presentar un text al Consell i veurem què passa, si hi ha recurs i què dictamina el TC. Jo puc pensar el que vulgui, però qui ha de dir si és o no és constitucional és el TC.

Per tant, no cal reformar la Constitució.
Fins que no hi hagi una sentència que digui és inconstitucional que la vida comença en tal setmana o en tal mes, no. Si s’arriba a aquest punt i hi ha consens, potser sí que caldrà modificar-la. Però no abans. 

Diu que als primers anys 70 ja detecta un xup-xup, un neguit constitucional.
Més que un anhel és una necessitat, no hi ha una administració que pugui gestionar el boom econòmic del moment, essencialment comercial. Calia  personal, treballadors que venien de fora, i això implica escoles, serveis sanitaris, carreteres, pisos. I hi ha una demanda de modificació de les institucions.

Passava necessàriament per una Constitució?
No es parla encara de Constitució. El debat sobre la reforma s’allarga al Consell tots els anys 70. S’acaba amb unes consultes populars sobre sis propostes, que en realitat són sis constitucions en quasi tot menys en el nom. No hi ha majoria per tirar-ho endavant. Hi ha una voluntat de bloqueig, per pura por al que vindrà després. Però és que a més hi ha els delegats permanents, que no volen perdre cap de les seves prerrogatives, ni un gram de poder.

Són deu anys perduts, els 80? S’hauria pogut avançar tota una dècada?
S’hauria pogut avançar més de pressa, però probablement aleshores no hauríem tingut la Constitució que tenim ara. S’hauria pogut adaptar el sistema, però dubto que hi hagués caliu per arribar a una Constitució amb un títol com el II. No hi hauria sigut, o com a mínim, no amb l’extensió que té avui. 

Fins que arriba Mitterrand i es pren el cas andorrà com una qüestió personal.
L’origen és un episodi que no té res a veure amb la política. És l’anomenat cas dels Txecs. L’atracament a una joiera, que acaba amb la detenció dels autors, que són jutjats i condemnats, escullen complir la pena a França, i el primer que fan quan hi arriben és interposar una demanda al Tribunal de Drets Humans i culpen directament Mitterrand d’indefensió i de no haver-los fet un judici just. Mitterrand, el gran campió dels drets humans a l’Europa de l’època, no pot consentir que se li qüestioni això precisament on ell resulta que és copríncep. Això comporta un canvi radical de la posició de França, ell s’implica directament en el procés constitucional i el seu representant acaba afirmant en públic que el copríncep francès donarà suport al que decideixin els andorrans.

Tenim Constitucoó gràcies als atracadors txecs.
En certa manera. La coincidència de dates és flagrant, però ho veig més com un detonant. No hauria tirat endavant si la societat no hagués estat madura.