Aquest és l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu. Decisió de l’Associació del Llibre per glossar la figura del peramolí, que el passat dia 2 passava la frontera dels vuitanta anys. Va deixar la pagesia per ensumar els aires de canvi que a l’Espanya tardofranquista s’odoraven a Barcelona. Allà és on va començar a posar la poesia al servei del poble. I avui? Tan necessari com sempre, adverteix. Si no més. 

Comencem pels “motarrots” de l’Alt Urgell, si li sembla. 
Si repasses la història veuràs que al 1500, 1600, hi ha persones a qui diuen Pere Puig, lo Sastre. És un renom, o motarrot, o nomarrot, per diferenciar persones amb mateix nom. També va néixer el motarrot col·lectiu, per a mi d’una notable importància antropològica. Primer, perquè és d’una riquesa lingüística extraordinària. S’està perdent, i amb això, part del passat i la riquesa lingüística. 

S’hi va posar, a recollir-los. 
Fa vint-i-cinc anys o trenta que vaig començar a prendre notes. Al llibre [Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell] hi ha una taula d’agraïments a moltes persones: en deuen quedar poques. Eren sobretot padrins. Avui aquest llibre ja no es podria fer. 

Memòria oral.  
Totalment. Vaig recórrer tots els pobles de l’Alt Urgell, sovint amb el Joan Obiols. Els padrins eren qui coneixien aquells motarrots col·lectius que es diven de poble en poble. Sovint els del poble ni els coneixien, els ho deien els del costat, perquè sovint el motarrot és per tocar lo voraviu. 

Tenen càrrega pejorativa.  
O satírica. O rancuniosa. 

‘Llepapaelles’ o ‘mata-sants’: maco no és. 
O golluts. Jo encara havia vist de nen els golls, uns  burrots que es fan al coll, la inflamació de la glàndula tiroidea, que a muntanya passava molt per manca de iode. Jo, que ara tinc 80 anys però el cap molt clar, recordo veure-ho de nen. 

Era descriptiu. 
Als altres pobles els deien matapolls: no hi havia la higiene que hi ha ara. I misèria. O lladres de llenya, eren pobles on no hi havia bosc i si no podien comprar-ne... se n’enduien un feix.

Amb les factures de llum d’avui, potser hi tornarem.  
Tampoc la llenya és barata. 

Als de Peramola, ‘talibans’!
Talibà és la part de la camisa que entra dins de la trinxa dels pantalons. Els de Peramola quan havien de creuar el Segre es treien les calces, aleshores  se’n deia així als pantalons, i els quedava el talibà de la camisa en l’aire. 

Quina gràcia.
Això encara jo els ho havia sentit dir als de Nuncarga. No deien “vaig a Peramola” sinó “vaig a veure los talibans”. 

No se li ha molestat ningú?  
Algú hi pot haver. Però sempre, sempre, sempre, ho has d’emplaçar al moment històric. 

Com li senta l’any literari? 
Molta satisfacció. És el reconeixement a una obra: m’he passat la vida escrivint, tinc uns trenta llibres publicats. Molta de la meva obra, sobretot la poètica, surt i torna de l’Alt Urgell.  A Notes mínimes d’un paisatge [1988], recordo els pobles que desapareixen al pantà de Rialb. 

Salòria va reeditar la poètica completa. Però s’ha mogut per tots els gèneres.  
He fet novel·la, però sobretot, he recollit cultura popular. I sempre, sempre, sempre, he procurat ser molt rigorós. 

Va començar a Barcelona, amb els moviments obrers.  
Soc fill de la postguerra i tota l’educació que rebo és en castellà, i amagant tota la història de Catalunya. Vaig sortir de Peramola per les ganes de saber, d’aprendre. Volia arribar a una cultura superior. Fent de pagès, allà l’any cinquanta-tres, estudiava el batxillerat. Quan marxo a Barcelona, em faig soci de l’Ateneu i començo a conèixer aquella gent que havia perdut la guerra, amb el moviment polític antifranquista. Em dona tota una altra visió: aquell home del carrer, l’home petit, que no té dret de reunió, de vaga, de res. 

Ho trasllada a l’àmbit poètic precisament. 
La poesia m’atreia des de sempre. El primer poema que vaig publicar, però, va ser en castellà i a Madrid. Amb 20 anys. Després m’adono del genocidi del franquisme amb les cultures basca, gallega, catalana. M’hi rebel·lo. Poso la meva poesia al servei de l’home petit. 

Ensopegaria amb la censura. 
Oi tant! Per exemple, quan vaig quedar finalista al premi Carles Riba, amb Temps de manobre, el 1973, la censura va prohibir publicar-lo. També anàvem a reunions on es feien recitals, jo havia recitat amb l’Ovidi Montllo, i la casa Concèntric volia fer un disc que també van prohibir. 

Un altre eix: la història.  
He treballat molt la del municipi de Peramola. Una baronia molt antiga. Els barons ja van participar en las Navas de Tolosa, a Muret. No tenien un pes significant, però era una família considerada. I penso que a partir de la petita història s’escriu la gran. Comencem per aquí. 

Tot comença llegint. 
Quan era petit em prestaven llibres de les cases de Peramola que tenien biblioteca. Em passava les nits llegint i al matí els pares no em podien llevar. Van haver de fer una instal·lació perquè a la nit s’apagués la llum de la casa des de la seva habitació. 

I avui escriu sense parar.  
Aviat sortirà el segon volum d’història de Peramola: Història i històries. De la roda al mòbil, es dirà. I un recull de cançons i jocs infantils d’abans. 

Hi ha molt a parlar: ni hem gratat la superfície.
Tenim tot un any, si vols.