On posaria el ‘Nen amb peix’ de Viladomat, enterrat a plaça Rebés i que el Comú va retirar fa un parell d’anys?
Vaig recomanar que l’integressin al circuit turístic, que comença a la col·lecció Cierco de darrere Prada Casadet, que continua per la plaça del Poble i se’n va cap a Casa de la Vall: Cusachs, Terucci, Sergi Mas... Nen amb peix, que no tritó, el posaria just davant del Comú.

Per què precisament aquí?
Perquè al vestíbul del Comú hi ha una peça sensacional en marbre de Carrara blanc que també és de Viladomat, una noia asseguda que és una meravella. Té tota la coherència.

Vostè tornaria a posar l’‘Homenatge als castellers’, de Llena, en aquell racó?
Òbviament no és l’espai més adequat, en un racó i de fons els darreres dels edificis. Pura anarquia. Per què no al Parc Central?

Quantes n’hi caben, sense fer-se nosa?
Ara m’hi deu haver una desena. N’hi caben set o vuit més perfectament. Aquesta dels castellers hi guanyaria molt, i el Parc Central també hi sortiria guanyant.

Valia els 75.000 euros que va costar?
És cert que les proporcions son justetes. Però pagues el nom. Llena té peces germanes en altres espais, la idea és quasi una franquícia.

Per franquícies, els pensadors de Plensa. Quantes places Lídia Armengol hi ha al món?
Sis o set. Però tenim molts altres Plenses al carrer. I n’hi ha una que passa desapercebuda i que va tenir un paper decisiu en la seva carrera:  Miracolous Fountain. Amb aquesta peça va guanyar un premi que va donar peu a Crown Fountain, a Millenium Park, Chicago, una cortina d’aigua que cau per la façana d’un gratacels on es projecten retrats de veïns de Chicago. Doncs tot ve de Miracolous Fountain. Tampoc està a la millor ubicació, amb els darreres de l’edifici de fons.

Les terrasses que hi han proliferat tampoc potencia aquella extraordinària col·lecció, amb peces de Salcedo, Barceló, Valdés i Gaset.
A mi no em fan nosa, les terrasses. Seure-hi tranquil·lament et dona l’oportunitat de veure-les, mirar-les i contemplar-les, no només passar-hi. El que al final m’interesa més d’una obra és entendre per què m’agrada i sobretot per que no m’agrada. La terrasa et permet reflexionar. I tant de bo tinguéssim a Andorra deu col·leccionistes com els Cierco.

‘Gran latent’ és un altre Plensa clandestí, al carrer Sant Antoni d’Escaldes.
Gran obra i amb una particularitat per observar-la en les millors condicions. Està col·locada, no sé si expressament o no, davant d’un vidre negre que la reflecteix amb una nitidesa que contemplant-la a ull nu és impossible.

‘Nefer 2.0’, de Jordi Díez, a Coprínceps. Va costar 45.000 euros.
Per mi és una frivolitat. Consti que tècnicament és una virgueria, perquè l’acer és molt punyeter de treballar. Però en la meva opinió li falla l’argument: té més pes la referència, el celebèrrim bust de Nefertiti, l’esposa del faraó Akenhaton, avui al Museu Egipci de Berlín, que no l’obra en ella mateixa.

Sense sortir de Coprínceps: ‘UNDR’, aquella destral gegant de Cerdà, està ben desterrat al camí de la Closa d’Engolasters?
En la meva opinió, sí. A Coprínceps no hi feia res. Cerdà és especialista en escultura sonora. Si t’atreveixes a fer cliiing a la peça –atreveix-t’hi– es generen unes ondes molt particulars. I amb una aplicació que el mateix autor proporciona, podríem escoltar el so del cosmos. A l’entorn urbà de Coprínceps això era impossible d’apreciar.

Sembla que els comuns primer compren escultures, i després improvisen el lloc on col·locar-les.
Passa. Homenatge als castellers n’és un cas. Una escultura és un afegit al paisatge urbà que li serveix d’escenari. Un i altre han de tenir una certa coherència. Els castellers al davant del Comú no grinyolaria en absolut, com grinyolava a la plaça del Poble. I més encara quan la Benlloch és plaça castellera.

Les seves tres peces preferides?
El matí, l’escultura monumental d’Andreu Alfaro a la rotonda de la Margineda: per la complexitat tècnica, sembla que estigui feta amb tubs d’acer retorçats, i no n’hi ha un, de torçat. És un efecte visual.

La segona.
Tempesta en una tassa de te, de Denis Oppenheim, al coll de la Botella. Una ventada allà dalt,  que sembla que s’acabi el món, amb el paisatge immens que t’envolta, et fa adonar de la teva petitesa, que ets insignificant davant de la naturalesa portentosa. 

I la tercera?
La maternitat de Viladomat a la CASS, amagada darrere d’un vidre. És un bronze extraordinari pèssimament ubicat. I la més maca entre les dones de Viladomat, només darrere de La dama del paraigua, aquesta en fang, que havia estat als jardins de Casal i Vall, i avui en una col·lecció particular. 

La més fotografiada és ‘Noblesse du temps’, el rellotge tou de Dalí a la Rotonda. S’ho mereix?
I tant. Inicialment el Comú la volia plantar a la plaça Benlloch. Era un despropòsit i se’n van adonar. A la Rotonda estava alineada amb el pont de París i amb la torre de Caldea, però aquesta extraordinària perspectiva se l’han carregat les torres d’Emprivat, què hi farem.

La intervenció de Balmaseda a Escaldes: no agrada a tothom.
A mi, sí, i s’ha de reconèixer el coratge del Comú de tirar endavant un projecte que era disruptiu. Però de la mateixa manera que et dic això, afegiré que l’han espifiat d’una forma clamorosa.

Com?
Amb el mural de Sam Bosque, que en mala hora a algú se li va ocórrer posar al safareig de l’Espai Caldes. És un altre despropòsit que trepitja el dret de Balmaseda a la integritat de l’obra. Perquè la intervenció de Balmaseda és tota ella una obra d’art. Safareig inclòs. És com si demà li demanen a algun pintor que retoqui el mural de Bosque. En qualsevol altre lloc l’artista els interposa una denúncia i al Comú li cau el pèl.