Josep Vallverdú: “És un drama que hi hagi modes amb la literatura infantil i juvenil”

A punt de complir els 90 anys, el prolífic escriptor Josep Vallverdú (Lleida, 1923) recorre els Països Catalans per assistir als actes programats en el ‘Passeig d’aniversari Josep Vallverdú’, en què diverses personalitats parlen de la seva ploma i de les diferents facetes de la seva trajectòria.

La parada a Andorra ha tractat sobre el Vallverdú traductor amb, entre altres ponents, el doctor Joaquim Mallafré i Àlex Susanna, i amb Albert Villaró com a moderador.

Aquest passeig que està fent pels Països Catalans és per reivindicar, com ja ha dit en diverses ocasions, que els escriptors no són locals –en el seu cas de Ponent–, sinó que pertanyen a la llengua.
És evident. L’escriptor local no té sentit avui en dia, en l’època de la internet. Però, a més a més, la llengua catalana és la llengua catalana... I jo estic etiquetat com a escriptor de Lleida o autor de literatura infantil, però he escrit molts més llibres que no són per a joves.
Sí que he escrit molta literatura infantil, però a mesura que m’he anat fent gran, tot i que no ho he deixat, he fet més dietaris, memòries, cròniques de família, de viatges... I encara que m’he dedicat molt a les Terres de Lleida i de Ponent (per exemple, amb un volum de Catalunya visió que vam dedicar a Andorra als anys 60), sóc un autor de tot el país, de tots els Països Catalans.

Al Pirineu també passa sovint això d’etiquetar els autors com a pirinencs.
Sí, naturalment. El presentador de l’acte a Andorra (Albert Villaró) el coneixen com “aquell de la Seu d’Urgell”. Doncs no, és un escriptor.

I aquest tour, aquesta obertura... ¿arriba una mica tard? Tot i que vostè ha rebut molts premis i reconeixements.
Sí, he rebut molts premis, però el que he trobat a faltar –i ara comença– és la crítica. Fins fa cinc anys no hi va haver una tesi doctoral sobre la meva obra. El meu biògraf, Josep Maria Aloy, em deia l’altre dia: “Escolta, ara estàs al 70-70-70”, és a dir, 70 traduccions, 70 llibres juvenils i 70 obres majoritàries. És una quantitat d’obra molt gran i potser per això, per aquesta dispersió d’obra, la crítica no s’hi ha fixat tant. Si hagués estat, per exemple, novel·lista, haurien dit si era bo, mitjà o dolent. Però un polígraf d’aquesta extensió... He fet de tot, jo! Des de guions fins a llibres de text, i aleshores la crítica es desorienta i diu: Aquest és un tastaolletes. I sí, ho sóc!

¿No es podia quedar només amb un gènere, s’hauria sentit limitat?
No, m’interessa tot el panorama literari, tots els gèneres. Quan trobes un tema determinat el pots desenvolupar en forma de novel·la, de guió, de teatre o de poema.

Vostè fins i tot té un premi d’assaig amb el seu nom.
Sí, de Lleida.

¿Per què d’assaig entre tots els gèneres que toca?
Perquè vaig ser un dels primers que es van ocupar de Ponent de forma assagística. Bé, no el primer però el que més constantment s’hi ha dedicat. A partir de l’any 1966 m’hi vaig començar a interessar i el 1968 vaig publicar Proses de Ponent, que va impactar perquè per primer cop s’explicava al Llevant què era el Ponent.
La idea que es té de Ponent és una mica com la de la muntanya, i em diuen que en els meus llibres es veuen els cavalls al prat. A fe de Déu, que jo sóc d’una terra de secà! Ni la Vall de Boí ni les Valls d’Andorra no tenen res a veure amb les terres de Ponent.

De tots els premis i honors rebuts, ¿algun li ha fet una il·lusió especial?
Doncs un de tipus moral, com el Memorial Joan XXIII, per la pau, perquè el jurat va trobar en els meus llibres, especialment en els de literatura juvenil, una columna vertebral de tipus moral, conductual, cooperativa i que demostrava una sensibilitat social i per la humanitat.
I el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ni cal dir-ho, o formar part de la llista d’honor de la medalla Andersen, que és el premi Nobel de literatura juvenil. Tots són benvinguts, la veritat. Com el Premi de la Crítica de Serra d’Or, dues vegades!

¿Què opina de la literatura infantil i juvenil actual, sagues de vampirs i similars?
No les segueixo. Però el que és un drama és que hi hagi modes amb la literatura infantil i juvenil. Ja va començar al segle XIX, quan es feia literatura per a nenes que no tenia cap sentit. Els vampirs i tot això és una moda que passarà.
D’altres, però, tenen talent, com J. K. Rowling i la invenció del personatge i el món de Harry Potter, que ha captivat la canalla. A tots ens agradaria tenir un índex de difusió com aquest. Però jo no estic descontent! Acabo de rebre la versió francesa, reeditada, de Rovelló (1969), que ja havien publicat el 1982 com a Vif-argent. Ha estat el meu llibre emblemàtic, que s’ha dut a la pantalla, ha viatjat pel món... No me’l puc treure de sobre!

¿El Rovelló és la nineta dels seus ulls?
No, no, no ho és. Rovelló és un clàssic de la literatura infantil, però generalment jo tendeixo a la juvenil i, darrerament, a l’alta, la literatura de frontera, que poden llegir els adolescents i els adults. Per exemple, Terra de llops, que és una història mitològica barrejada amb protohistòria. Agafo un mite i el novel·lo, sense ser tan sanguinari. O El testament de John Silver. Havia traduït L’illa del tresor i, a l’últim capítol, Stevenson diu que aquell pirata, aquell pillastre del John Silver, va desaparèixer amb part del tresor. Però jo em vaig inventar la història de Silver fins a la seva mort.
Són novel·les altes que pot agafar un adult, com les novel·les de Ken Follet, per a tots els públics, i que els joves també poden llegir. En tinc una a punt d’acabar, però per raó d’aquest passeig, sacseig que en dic jo, encara no he finalitzat.

Vostè creu que no s’ha de subestimar el lector jove.
Els qui m’han traduït al castellà es queixen de la dificultat del llenguatge. Es pot llegir perfectament, però de tant en tant s’ha de recórrer al diccionari. Si dic “va obrir la finestra aixecant la falleba” és perquè hi ha diversos tancaments de finestra, no n’hi ha prou amb dir sempre “pom”. El nom de cada cosa hi és.

I durant el tour pels Països Catalans presentarà un recull de contes, El norantí.
No, no es dirà El norantí. Finalment es dirà Relats per a un passeig. De fet, són contes ja publicats i he fet un extracte de set volums que teòricament havien de fer noranta pàgines però en faran més de cent.