És sens dubte una de les nostres artistes més recognoscible. Fins al 12 de juny la nova sala d’exposicions del Govern al Parc Central li consagra una retrospectiva monumental, una setantena de peces en fang, pedra i acer, des de la figuració inicial a les esferes místiques de l’ultimíssima sèrie. Aquí parla de la influència del càncer en la seva evolució artística, però també de l’escultura pública i de la Biennal de Venècia.

Comencem pel final, per les esferes. N’hi ha que diuen que són l’evolució lògica dels tòtems, els cilindres i els cubs. És així?
No t’ho sabria dir. Carme Soler, la comissària, ho ha vist així, i per mi està ben entès. Ara que veig l’obra junta penso que he anat passant d’una cosa a l’altra sense premeditació, d’una manera natural, perquè m’hi ha portat la vida. Una altra cosa és si d’això en podem dir lògica. No ho sé.

Hi ha un clar fil conductor entre les dones dels inicis i els cubs, però les esferes ja són una altra cosa. No és ni un punt i a part. És un altre capítol.
Hi té sens dubte a veure l’aturada que precedeix a les esferes, quasi quatre anys. La teva vida ha canviat i tornes a començar pràcticament de zero. De totes formes, a la sèrie d’observatoris ja me n’estava anant cap a les formes semicirculars i circulars. Alguna cosa hi havia, i quan la vida em va fer aturar vaig acabar de tancar el cercle.

La deriva mística que s’intueix en les esferes... Són també elucubracions de la crítica?
No sé si ben bé mística, però sens dubte espiritual, perquè en aquest moment de la meva vida, posem que entre el 2016 i el 2019, l’espiritualitat va ser una àncora molt important. 

Tenen a veure amb l’aturada que provoca la malaltia.
Els gravats són just abans del càncer. Venia de fer una exposició a Pilar Riberaygua, i vaig tenir la sensació que m’havia quedat buida. Necessitava parar per no repetir-me. Vaig tornar al gravat, a veure cap on em portava, i vaig introduir la natura, l’eucaliptus, que sempre ha sigut una presència constant a casa meva. Vaig fer aquesta sèrie de gravats, Aire, em van diagnosticar el càncer, em vaig recloure.

Deia que l’art és terapèutic. Però no va treballar, durant el tractament.
Vaig estar quasi quatre anys sense treballar. Hi havia qui amb la millor intenció em deia que treballar al taller m’ajudaria. Era impossible. A l’escultura li dono tota la meva energia, i la que tenia la necessitava per a mi, era impossible passar pel taller, em xuclava tota l’energia que necessitava per  a mi. Però l’art és terapèutic, no en tinguis dubte. Inevitablement, et fas preguntes: per què vius? Per què t’has salvat?

En les senyores dels inicis, una sorpresa per a molts, costa  de reconèixer-la. Quin va ser el clic per passar de l’escultura figurativa d’estirp clàssic als cubs i als tòtems?
T’hi porta la vida. No tinc altra resposta. També hi ha una part diguem-ne tècnica. Quan treballes durant un període més o menys llarg amb un determinat material o concepte i comences a notar cert cansament, la reacció és intentar escapar. Com? Canviant de material per forçar-me, provar cap on em porta.

Doncs hi ha artistes que es passen mitja vida repetint una troballa més o menys feliç.
Parlo exclusivament per mi, sempre he anat molt al meu aire i així pretenc seguir. El que volia dir és que va arribar un moment que el fang era com una cotilla, havia de buscar un material que m’obligués a sortir d’aquella mena de bucle, i me’n vaig anar a la pedra, que tècnicament és molt exigent. Necessitava escriure d’una altra manera. La pedra em va obligar a resumir, em vaig anar cubicant. En el fons tot és culpa de la pedra.

Les reminiscències ameríndies, també són imaginacions meves?
Segurament no, perquè coincideixen amb el descobriment del Quai Branly, el sensacional museu etnològic de París. El món màgic dels mars del sud, Oceania... Són experiències que t’impregnen i que per algun costat han de sortir.

Influències?
S’ha dit sovint que algunes estructures i formes meves evoquen Chillida, i és cert, sempre que viatjo al País Basc he d’anar a visitar la seva obra. Em fascinen els museus etnogràfics, les cultures antigues, peces que poden passar desapercebudes, com les amforetes per recollir les llàgrimes... 

Li han plantat una peça enorme al Parc Central. Per què serveix l’escultura pública?
Per a mi és un molt saludable exercici de democratització de l’art. No tothom pot adquirir una peça, i menys d’aquestes dimensions. Posar-la al carrer a l’abast de tothom. Poder estirar-te a la seva ombra, tocar-la, que els nens creixin amb un sentit estètic... Tot això és un regal que no té preu. I queda a dintre teu. És com un bon àpat, que no s’acaba quan te l’has cruspit. Queda el record, l’olor que t’evoca la companyia... L’art ha de servir per fomentar el diàleg i la tolerància. Pot sonar una mica ingenu, però ho crec sincerament.

Sobre la Biennal de Venècia, on mai no has estat involucrada. S’hi havia d’anar? I un cop hi vam anar, hi havíem de deixar d’anar? 
No tinc una opinió clara i rotunda. La cultura necessita consens: seiem, parlem i decidim què és el millor per al país i per als artistes. Però la decisió ha de ser de llarga durada. Moltes vegades el problema és que es fan coses interessants, amb molta empenta incial però que després es queden a mitges. En aquest cas s’ha de saber per què, i ha de ser una decisió consensuada. I el mateix si es decideix continuar-hi.

Té clar per què hi hem deixat d’anar?
Francament, no. Però et diré una cosa. Deixa’m posar l’exemple d’aquesta sala. L’important és que tingui continuïtat. Hi ha molts artistes al país que fa molts anys que treballen, que se’ls coneix però no se’ls reconeix. Que et programin en una sala com aquesta és importantíssim perquè normalitza l’ofici. L’artista és un professional com qualsevol altre.

A la Biennal, hi tornem o no?
En el seu moment em va semblar genial anar-hi, perquè és reconeixement per a l’artista. Però insisteixo: els projectes culturals han de tenir continuïtat perquè funcionin. No hi ha res que amb una sola vegada funcioni.