L’última estrella del pop internacional que ens va visitar va ser Elton John, aviat farà un any...
Uau! Quin precedent! Em deixa el llistó molt alt. Altíssim.
És la seva primera vegada a Andorra, així que toca demanar-li: ¿com és un directe de Julieta Venegas?
Molta instrumentació, diversió, sinceritat... No diria que en tinc una fórmula concreta. Repassarem temes de tota la meva trajectòria, amb especial atenció als de l’últim disc.
¿Vol dir això que tocarà els seus grans 'hits', des de 'Me voy' fins a 'Algo está cambiando', 'Eres para mí' i anar fent?
Segur que sí.
Anem a 'Algo sucede'. Diuen les cròniques que és un disc més optimista que els últims. ¿L’encerten?
No en diria exactament optimista, tot i que té històries que acaben bé, si es pot dir així. Però més que optimista en diria... esperançat.
Musicalment, ¿continua apostant per l’acordió?
Hi toco molts instruments, tot i que en realitat jo sóc pianista: hi ha acordió, efectivament, també hi ha cordes, també hi toco el cuatro... Sí: és un disc més acústic que Los momentos, l’anterior.
També en aquest racó nostre de Pirineu som molt donats a l’acordió, encara que sigui el diatònic. Però encara el tenim relegat a la música tradicional.
A Mèxic es toca molt. Sobretot al nord, i m’encanta. I no només a Mèxic. A tota l'Amèrica Llatina. Li dóna un toc molt festiu, és un instrument amb caràcter, que tant pot decantar-se cap a la malenconia que cap a la festa. Et fa tocar de peus a terra. I que consti que el diatònic és més difícil de tocar. Ja m’agradaria, saber-ne.
Vostè ha demostrat que l’acordió és perfectament vàlid per a la música pop.
En la meva opinió és un error relegar-lo a un sol gènere o estil. És molt polivalent i combina perfectament amb qualsevol instrument.
Li dedica una cançó, 'Se explicará', a Simona, la seva filla de 5 anyets. ¿Què li diu?
Que quan ets petita les coses es veuen enormes, dificilíssimes, però que en realitat consisteix a acumular experiències, les bones i les dolentes, i que tot acaba fluint.
Un altre tema del disc, 'Ese camino', parla de la seva infància. ¿Amb nostàlgia?
Al contrari: amb alegria. En realitat és una cançó molt festiva. M’agrada pensar que l’adult conserva part de la fascinant ingenuïtat del nen que va ser. I crec que això ens converteix en millors persones. La veritat és que no sóc gens nostàlgica. Tot i que una cosa sí que la crec: en general, quan som nens som millors persones que d’adults.
Deia Rilke que la seva pàtria era la infància. La seva, ¿també?
Crec que no. La meva pàtria és la vida sencera. Es tracta de viure-la sencera. La infància em va marcar molt, suposo que com a tothom. Però el que ha vingut després tampoc està malament.
A 'Explosión' parla de la situació a Mèxic. A Unamuno li dolia Espanya. A vostè, ¿li dol Mèxic?
Absolutament. A molts mexicans ens dol Mèxic. A Explosión parlo d’un dels gravíssims problemes del país, que són les desaparicions. No acabes d’entendre cap a on va un país on la gent pot desaparèixer, literalment, sense deixar rastre. On la justícia no actua. Et deixa perplexa. A Explosión reclamo de fer front a la realitat.
Però, ¿què hi pot fer, un ciutadà del carrer, en una cosa tan grossa... i perillosa?
Una cosa tan senzilla com no mirar cap a una altra banda.
Com bé diu, les desaparicions són un dels molts problemes que assolen Mèxic. ¿Té solució, el país?
No sabem quina, però en té. Això, segur. També s’ha de tenir en compte que amb la distància els mitjans de comunicació donen notícia de només una part —esgarrifosa, això sí— de la realitat mexicana. Crec d’altra banda que ens estem instal·lant en un perillós discurs de la por. La por de sortir de casa. La por del veí. L’hem de vèncer i viure amb normalitat.
Com a mexicana, ¿què li inspira Donald Trump?
No només com a mexicana, sinó com a llatina, entenc que Trump és el contrari del que el món en general i un país tan gran i important com els Estats Units necessita en aquests moments. D’altra banda, deixa’m afegir-hi que tampoc no considero que Trump sigui representatiu del que són avui els Estats Units i els seus ciutadans.
¿S’imagina els Estats Units amb Trump com a president?
No, definitivament.
A veure si sap continuar: “Corre, dijo la tortuga...”
“...Atrévete, dijo el cobarde, estoy de vuelta, dijo un tipo que nunca fue a ninguna parte...”
Molts la vam descobrir en aquest costat de l’Atlàntic gràcies a 'Entre todas las mujeres'. ¿Quina relació hi té, amb aquest disc i aquesta versió en concret?
Sabina l’admiro moltíssim, el considero un músic genial, i el disc aquest el va produir Víctor Manuel, a qui tinc moltíssim carinyo. Em va emocionar participar-hi, i encara més el poema que [Sabina] em va escriure en agraïment.
