Oriol Vilella posa la banda sonora de ‘Khrôma’, la nova exposició del Thyssen, des d’avui i fins al 7 de gener al Valira.

A Kandinsky, el pare de l’abstracció, l’havíem pogut fins ara veure –una altra cosa és que l’entenguéssim– i també llegir, a De l’espiritual en l’art, un dels llibres d’artista –entès en el sentit literal– més citats de la història, en dura pugna amb Cartes a Theo. Però això era fins ara: gràcies a Oriol Vilella i a Khrôma, la nova exposició que obre avui al Carmen Thyssen escaldenc, en endavant Kandinsky el podrem també escoltar, cosa que, ben pensat, té tota la lògica si tenim en compte que el pintor rus estava obsessionat a traslladar a la tela la música i el so, en una mena d’impossible sinestèsia artística.

Impossible, hem dit? No opina així Vilella, pare de la banda sonora de Khrôma. Un encàrrec sense precedents entre nosaltres i que va un pas més enllà de les col·laboracions de l’ONCA amb les dues exposicions anteriors al Thyssen, on s’havia limitat a seleccionar i interpretar el repertori que acompanyava l’exposició. Aquí el repertori és nou de trinca, una mena de suite en sis peces que s’inspiren directament en cadascun dels sis colors (foscos, vermells, taronja, policromies, verds i blaus) en què s’ha dividit l’exposició. Vilella havia musicat relats (els de David Gálvez, a Arnes i amb Hysteriofunk) i havia escrit bandes sonores de veritat (La de Els tres soldats, per exemple). Però mai abans se li havia passat pel cap donar veu a un quadre.

El primer reflex, diu, va ser inspirar-se en Mussorgski i els seus Quadres d’una exposició, en versió clàssica o en la rockera d’Emerson, Lake & Palmer, “però ràpidament me’l vaig treure del cap i vaig intentar fer tabula rasa. L’encàrrec era clar: amplificar les sensacions del visitant mentre anés desfilant per les sales dedicades als diferents colors i veient els quadres. El que havia de fer era abstreure’m, fer que els quadres em suggerissin textures sonores, estats d’ànim, instrumentacions i estructures: deixar-me dur pel conjunt d’imatges amb el nexe que tenen en comú, que és el color”.

El resultat són sis peces que es mouen, diu, entre la introspecció i el minimalisme del blau fins al saxo-passió del vermell, el taronja associat amb “l’alegria que sempre ha despertat en mi el funk”, i el folk per al verd. Atenció també a  la peça creada per a la policromia en què s’ha conceptuat l’art urbà, perquè és l’única amb lletra.

Però, i els quadres? Com ja s’ha vist, el comissari de Khrôma, Guille Cervera, recupera en aquesta l’esperit ambiciós i provocador de Femina Feminae amb un fil conductor, ara el dels colors, que fuig deliberadament de l’exposició estrictament cronològica i agrupa obres i autors de vegades separats per un segle o més de temps segons afinitats que tenen a veure estrictament amb el cromatisme i les emocions que genera en l’observador. No és un capritx ni una ocurrència de Cervera, sinó la simple però prometedora aplicació a un discurs artístic de la psicologia del color, un camp concorregudíssim, sobretot en el món del màrqueting i la publicitat. Només així s’explica la insòlita companyia amb què Kandinsky s’estrena al Valira, on no havia comparegut mai: Murnau, cases a l’Obermarkt (1908) és una obra excèntrica per al que de seguida li ve al cap a qualsevol admirador del rus: pel tema, un paisatge d’aquesta ciutat holandesa, per l’estil, un expressionisme amb els peus encara ben plantats a la figuració, i pel color, aquest blau que ens remet a l’univers i que justifica la companyia de Pedro Figari (Festa al camp) i Carlos Almaraz (Los Angeles). 

El vermell com a sinònim de violència i també de passió ofereix el contrast probablement més sorprenent de Khrôma, amb Retrat de dama, de Francesc Masriera (1897), i Armes de dona, d’Antonio de Felipe (2004). Dues representacions de l’empoderament femení avant la lettre separades per un segle llarg però de resultat igualment efectista. Arrasarà sens dubte la mitja dotzena de peces reunides amb la coartada de la policromia: pop art, art urbà i post urbà amb obres espectaculars com In a New York State of Mind, de Fazzino, seminals com Iconic Image (Blue i Pink), de Cope2, un dels pares del grafiti, el xinès Wang Guangyi (La gran crítica: Pepsi Cola) i el monumental i pixelat Dona amb boina negra, de David Salle, recordin  el Dalí de Gala mirant per la finestra. Naturalment, tenim els nostres preferits, foscos com deu mana, Canny Glasgow, d’Atkinson, i Sortida del ball de màscares, de Madrazo, i cal no passar per alt ni el Saura (La Mandrágora), ni L’escala, de Equipo Crónica, ni The Who Rock Box, de Wainman, una mena de diorama en homenatge a la banda de Roger Daltrey que constitueix el toc kitsch (però fascinant) de Khrôma, ni molt menys el mòbil de Manuel Marín, el Calder espanyol i una de les dues escultures de l’exposició: l’altra és Esfera 5188, de Vasa Mihich. 

Ja saben: fins al 7 de gener al Valira. És que no hi ha excusa.