Salamina publica per primera vegada en castellà la versió íntegra de 'El gran espectáculo', les memòries de guerra de Pierre Clostermann.

20 de desembre del 1943: vuit caces de 602 esquadró de la RAF (quatre Hurricane i quatre Spitfire) van en formació sobre algun lloc al nord-oest de França. L’objectiu és una rampa de llançament de V-1, les temibles bombes volants –en realitat, els primers míssils balístics de la història– amb què Hitler confiava canviar el signe de la II Guerra Mundial. Un dels Spitfire el pilota Pierre Clostermann, el gran as de l’aviació francesa (23 victòries confirmades en 400 missions de combat), i l’altre, Ken Charney (Quilmes, 1922, la Massana, 1982), el nostre heroi nacional, que es va instal·lar al final de la seva vida a la Massana, que en traspassar, el 1982, va ser enterrat al cementiri de la Quera, i que el 2015 va ser repatriat a l’Argentina. Avui les seves restes reposen al cementiri de la Chacarita, a Buenos Aires.

Però tornem a l’acció, que no pot anar més malament: “Los Hurricane iniciaron su picado y se sumergieron en la metralla. Sucedió lo inevitable. Impotente, observé la tragedia. el capitán Rough-Head fue alcanzado justo al lalzar su salva de cohetes, y murió al instante. Como si se trtase de una pesailla, vi el Hurricane del mayor Pearce parcialmente aribillado por una ráfaga de 37 mm. La cola se desprendió y el aparato se estrelló contra un bosque. Los otros dos Hurricane atacaron simultániamente. El aparato del sargento Clive estalló al recibir un impacto directo. Bush, el australiano, logró salir del diluvio de fuego antiaéreo, a pesar de un enorme desgarro en el fuselaje, por no hablar de dos balas en el muslo y otra en el costado. Oí que Ken separaba a Jacques y a Danny para escotyar a Bush y que me gritaba por radio:

-¡Vamos a ametrallar esa maldita cosa!

Se  me heló la sangre en las venas. Ken debía estar loco de remate. Si quería suicidarse, debería hacerlo por su cuenta. Mome llegaba el cuello a la camisa cuando Ken me volvióa colocar sobre el objectivo:

-Formación en línea. ¡Al ataque!”

Disculpin la tirallonga, però és l’emoció del combat i de les ràfegues antiàeries que amenacen la cabina de l’Spitfire. Sàpiguen que, al marge dels pobres Rough-Head, Pearce i Clive, els cinc aparells que quedaven van aconseguir tornar a la base de Detling. El nostre Ken després d’un aterratge d’emergència perquè el tren se li havia encallat. I aquesta, en fi, és un dels sensacionals episodis que Clostermann refereix a El gran espectáculo, les  formidables memòries de guerra –el millor testimoni bèl·lic mai escrit per un pilot  de combat– on, com veuen, Charney ocupa un lloc destacadíssim perquè va ser el seu superior durant el servei al 602. 

Tot això ja ho sabíem, és clar, perquè els ho havíem explicat aquí mateix. La novetat és que l’editorial Salamina –quin nom tan ben trobat– acaba de reeditar El gran espectáculo, la versió íntegra per primera vegada en castellà, inclosos els apèndixs que va afegir a l’original del 1944, amb les entrevistes que va mantenir a la postguerra amb veterans de la RAF i de la Luftwaffe i la relació del seu servei per la guerra d’Algèria.

Un bombonet, ja ho veuen, i una oportunitat d’or per tornar a pujar a la cabina de l’Spitfire de Ken. Perquè la missió sobre les V-1 va acabar de mala manera, però tant Clostermann com Ken de seguida se’n van rescabalar. El juliol del 1944, immediatament després de Normandia, el 602 és transferit al teatre d’operacions de França. I juntament amb dos pilots més, el capità Franck i el noruec Jonssen, volen ara sobre Caen. No queda clar quin és l’objectiu, només que els cauen al damunt tres dotzenes de Focke Wulff, que se’n surten de miracle, cadascun amb dues victòries més al sarró, i que Clostermann encara tindrà temps de reconèixer, esportivament: “Teníamos un factor a nuestro favor: estábamos luchando a 20 quilómetros de nuestra base mientras que los cazas enemigos estaban a 200 de la suya. Ellos serían los primeros en hacer las maletas”.

Els veurem compartir nits de farra salvatge als tuguris de Scapa Flow, la gran base de la Royal Navy al mar del Nord, i una missió sobre Compigene on van a espetegar per error en mig d’una batalla campal entre un esquadró de Typhoon ianquis i un altre de Focke Wuilff. De nou se’n van sortir pel pèls:  “Nada más aterrizar en Fetling, mientras rodaba por la ista, aterrizaron para mi alivio Jacques i Ken. Este último tuvo que dar un tirón para enderezar su avión y evitar que una de sus alas ocase el suelo. Llevaba una ráfaga de 20 mm en el lala y una rueda pinchada. Entonces me hizo una señal de que había derribado un avión”.

El gran espectáculo, en fi, és pura adrenalina. Clostermann l’escrivia com una mena de diari que pretenia que fessin arribar als seus pares si queia en combat. No va ser òbviament necessari, però ens va deixar el testimoni de la banalitat de la guerra, on el pur atzar determinava que fossin ell i Ken els que tornaven a la base, i Clive i Pearce els que morien desintegrats a bord dels seus Spitfires. Llegir-lo entaforat a la butaca i amb l’escalforeta de la llar de foc al costat és un recordatori de la immensa i fràgil sort que gràcies entre d’altres a ells tenim.