Aquesta edició dels premis Gaudí, la que es lliura diumenge a la nit, està trufada de noms i projectes de per aquí dalt: de ‘El fred que crema’ a Sylvia Steinbrecht (i ‘Alcarràs’, si ens posem en clau lleidatana). També el realitzador Kiko Ruiz Claverol, nascut a la Seu i, ja saben, net d’un dels fotògrafs més emblemàtics, Valentí Claverol. L’han nominat per la ‘telemovie’ ‘Alguns dies d’ahir’.

Nervis?
Nerviós, no. Però per a mi és una alegria gran: jo vinc de l’àmbit de les sèries de televisió i això és com entrar en el món del cine, encara que sigui amb una telemovie. Però ja entres en terreny cinematogràfic. Així que ‘ostres!, que guai! Estic amb els del cine!’. Un somni. 

Sí?
Bé, ara ja les sèries i el cine estan més igualades en qualitat, en continguts, fins i tot moltes sèries superen les pel·lícules. Però abans el cine era com la primera divisió. Ara ja els de cine fan sèries i els de sèries fem cine. Tot es barreja. 

En temps de plataformes, moltes ‘pel·lis’ voldrien les audiències de les sèries. 
Això sí, és clar. I al final, tot acaba a la tele. Però em referia a cert complex que teníem els que fèiem televisió. Des del 2013 ja s’ha igualat. Ara ja fem servir les mateixes càmeres, cuidem igual la il·luminació... I es roda en interiors i exteriors naturals, ja ha desaparegut allò de fer-ho tot al plató. El look, és clar, és igual en sèries i cine. 

I els guions, tot sovint.
Depèn molt de cada producte. Abans era habitual que s’encarreguessin amb poc de temps: tot era qüestió de diners. Abans ho escrivien tot en pocs mesos i ara, cert, es cuida més. Es nota molt. 

‘Alguns dies d’ahir’.
Veus? En aquest cas està molt cuidat. Ve d’una obra de teatre i es nota que l’hi han donat moltes voltes. Rodem una versió definitiva i ja no hi toquem ni una coma. A les sèries és habitual ratllar moltes coses. 

Als Gaudí ja s’havia atansat.
Havia arribat a la prèvia, amb una coproducció amb Galícia que es deia Os fillos do sol, però no va entrar a les nominacions. 

‘Alguns dies d’ahir’, ficció amb reflexió política vigent, amb el procés al rerefons.
Tots ho hem viscut i està tan present encara... Però hem de tenir present que és un retrat de només una part. El mateix Jordi Casanovas, el guionista, puntualitza que sols és una part de les opinions que hi ha a Catalunya, podrien haver estat moltes més, de diferents mirades.

Cada cap, un barret. 
La mirada crítica augmenta quan es parla d’una cosa tan propera, que hem viscut tan recentment. 

Por que els pelessin a crítiques?
No, no, en absolut. A mi em tira endavant la part dels conflictes interns, els sentiments, les il·lusions trencades, la part emocional que hi ha per sota del conflicte polític. I crec que la gent es pot sentir identificada en un moment o un altre de la pel·li, del cantó que estigui; fins i tot hi ha qui s’ha emocionat. 

Una edició dels Gaudí pirinenca. 
Sí, sí, i jo encantat. A banda, tanta qualitat. Hi ha una pel·lícula rodada a Andorra, oi?

‘El fred que crema’.
La  meva il·lusió és fer una pel·lícula també a Andorra. Sobre aquella Andorra desapareguda, la del blanc i negre de les fotos del meu avi, el Valentí Claverol. M’agradaria donar vida a aquelles fotos, posar-les en moviment. 

Ja triga. 
Ja sé, ja sé. Però jo soc un director i a mi m’han vingut a buscar per fer projectes, però aixecar-los jo... Buscar finançament i tot això em costa i cal temps. Però estem ahí ahí, fent un guió amb l’Albert Galindo, de la Seu, amb qui ja havíem fet curts. Seria un somni. 

Aquest ‘ruralisme’ de les produccions que triomfen? 
No sabria dir. Va per cicles, per ratxes. En televisió sí que veig que hi ha tendències: triomfa Narcos? Doncs tothom a seguir. Patapam.

M’empatollava perquè va participar en aquella ‘Os fillos do sol’, a Galícia, una cinematografia en auge: ‘O que arde’, ‘As bestas’. Rural. Com ‘Alcarràs’. 
No sé, potser, potser. Però és cert que la gent està buscant escenaris autèntics, atmosferes diferents: es roda a l’illa de Hierro, a Galícia. Jo he treballat també a La novia gitana i és una altra tendència que segueix. Ara faran Reina roja. Els directius de les plataformes busquen tendències: au, totes comèdies, o totes thriller. 

Vostè de ficcions televisives en sap una estona. De ‘Ventdelpla’ a ‘Les de l’hoquei’. 
Treballo molt amb Diagonal, la productora. Soc com de la Masia. Hi vaig entrar de becari, d’auxiliar... fins a dirigir. De fet vaig començar amb Joel Joan a Plats bruts. Ell em va donar l’oportunitat. 

Llarg recorregut. 
Sovint em contracten per fer segones unitats, o capítols. Per exemple de Los herederos de la Tierra, la segona part de La catedral del mar. Però les segones unitats a l’IMDB no surten, és com si no les haguessis fet. 

Segones unitats?
És maco fer el teu capítol perquè afines, portes el control. Però en televisió, amb les presses, no ho pot fer tot un sol director. És repartir-se la feina, pel pressupost que tenim. 

Deu tenir ja el secret.
Al principi era estressant, ara ja es va a rodar amb alegria, a gaudir, perquè ja tens controlats els temps: et paguen sobretot per fer-ho bueno, bonito, barato... i ràpid. L’experiència t’ajuda a improvisar, a simplificar. Això t’ho donen els anys. 

Veu Andorra, l’Alt Urgell, convertit en plató?
Rodar a més de 50 minuts, a uns quilòmetres, encareix molt les produccions. I necessites equips molt diversos, molt complexos: vestuari, tècnics, càmeres... No sé si al territori n’hi ha suficients. Som petits encara. Però veig que es va fent.