Que els nostres experts no l’encerten mai en la quiniela del Nobel? Això era cert fins aquest any. Però ja no. El meu amic Jan va trencar la ratxa negra que portàvem, tres anys i ni un sol encert, i pitoniso com és va ser capaç d’augurar que el d’aquest any aniria al sarró de László Krasznahorkai. I no em diran que no té mèrit perquè, confessin, no n’havien sentit a parlar fins dijous al migdia. No s’hi amoïnin: jo tampoc. Però Jan Arimany sí. No només això: l’havia llegit, i no Tango satànic, que és, sembla, la porta d’entrada més accessible d’aquesta mena de Kafka a l’hongaresa i contemporani. No: Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río. Paraules majors perquè, diu, es tracta d’una novel·la “experimental i simbolista” en què pràcticament no hi ha acció i que segueix el net del príncep Genji, que ha anat a un monestir desert a buscar-hi el jardí més bonic del món: “És una descripció pausada i contemplativa de les diferents sales, espais i patis del monestir.” I espavila. Al Norte la montaña... forma part del segon Krasznahorkai, obertament abduït per la cultura japonesa i una línia que acabarà d’explotar a Y Seiboko descendió a la Tierra. 

Però el que li mola de veritat és el primer, el Krasznahorkai “fosc, d’atmosferes grises, de malson, existencialista, amb personatges perduts i decadents i tot ell molt influït per Kafka”. Que arrenca amb Tango satànic, la seva primera novel·la, i al qual l’Acadèmia sueca es refereix quan en destaca el to visionari i apocalíptic. Se l’ha cruspit el cap de setmana  i és, sosté, “el millor per començar amb Krasznahorkai”. Hi explica, diu, la vida dels últims supervivents d’una cooperativa fallida a l’Hongria rural que esperen la vinguda d’un profeta redemptor. Una mena de Boris, vaja: “Sempre ha dit que ell només volia escriure aquesta novel·la però que passava el temps i l’anava reescrivint per polir-la. I que així és com van anar sortint les seves altres obres mestres: Melancolía de la resistencia, Guera y guerra i El barón Wenckheim vueve a casa”. Si els agraden les adaptacions, la de Tango satànic, dirigida per Bela Tarr (Sátántangó), està disponible a Filmin: una marató de set hores i amb subtítols que li fa la competència a Shoah. Diu molt a favor seu que Tango satànic el convertís en un autor mal vist per al règim comunista –a la Unió Soviètica va estar prohibit– i que també Orban li hagi posat avui la creu, fins al punt que es va mudar a Berlín i no sembla que tingui intenció de tornar al seu país. 

El Jan detecta en aquesta primera novel·la i en els successius spin off ecos de la gran novel·la russa, des de Dostoievski (Els dimonis) a Gogol (Ànimes mortes) i Bulgakov (El mestre i Margarita), i un estil que l’emparenta a Faulkner, que com tots sabem era un rus nascut al Mississipi. I si tot plegat els ha fet venir ganes de llegir Krasznahorkai, sàpiguen que els caldrà una mica de paciència. No queda ni un sol exemplar a tot el país. Divendres van volar els únics que hi havia disponibles –a Idees: Al Norte la montaña..., El barón Wenckheim...–  i fins la que ve no li arribaran els dos exemplars, dos, de Tango satànic –l’únic, per cert, traduït al català– que li ha pogut servir la distribuïdora. La resta de títols, que en castellà publica Acantilado, hauran d’esperar a la reimpressió urgent que n'ha ordenat l’editorial. Així que no l’esperin abans de quinze dies.  Hi ha hagut certa demanda, és clar, perquè el Nobel continua sent un ganxo mediàtic, però no serà ni de lluny el boom de l'any passat amb Han Kan i La vegetariana, que es va vendre bé durant tot el curs: "Tindrà una sortida discreteta, més aviat com Fosse fa dos anys. Però com a mínim de Krasznahorkai en teníem algun exemplar", diu la llibretera Pamela Méndez.

I arribem al quid de tot plegat: s'ha endut Krasznahorkai el Nobel pels mèrits literaris, o perquè després de Han Kang, dona i asiàtica, tocava home i occidental, preferiblement no anglosaxó? "Això mai no ho sabrem, però personalment prefereixo pensar que els jocs d'equilibris es donen més aviat entre literatura més densa i exigent i literatura més popular. Krasznahorkai està indubtablement entre els primers; Han Kang, entre els segons."


Cillian Murphy promociona 'Gente independiente', el nou de Trotalibros

No podia demanar un regal millor Jan Arimany per celebrar el cinquè aniversari i el volum número 50 de Trotalibros: l'actor irlandès Cillian Murphy (Oppenheimer, Peaky Blinders), recomana Gente independiente, l'oceànica novel·la de l'islandès Halldór Laxness, que el 29 d'octubre arriba a les llibreries. Murphy confessa en l'entrevista promocional de la seva nova pel·lícula –Steven, ja a Netflix– l'últim descobriment literari, una novel·la "fantàstica" i "èpica" que li havia recomanat el director de Steven, Tim Mielans, i que es va cruspir en un vol transoceànic. Bé, se'n va cruspir mitja, perquè Gente independiente s'enfila fins a les 750 pàgines. Es tracta d'una novel·la familiar, de les que tant li agraden a l'editor, publicada el 1934, ambientada a la Islàndia de principis del XX i que va inspirar Juan Rulfo Pedro Páramo, tet de sortida del boom. Laxness, en fi, va rebre el 1955 el Nobel, i la traducció de Trotalibros, a càrrec d'Erique,  és la primera directa de l'islandès al castellà.