El bisbe i abat Oliba va ser un viatger, emprenedor, líder i religiós carismàtic de l’Europa del segle XI. Va recórrer molts camins i en bona part dels mateixos va estar acompanyat per una altra figura menys mediàtica però també cabdal del segle XI català: la del senyor feudal Arnau Mir de Tost. Els camins que van recórrer junts, de manera conjunta o a través del paral·lelisme de les seves accions són els que han inspirat aquesta proposta d'itinerari, anomenat Oliba-Arnau Mir, on els llocs que el configuren mostren els vincles que els van unir al llarg de les seves vides. La ruta va ser projectada en el marc del treball de fi de màster en Història, Arqueologia i Arts Cristianes (especialització Patrimoni Cultural de l’Església) presentat a la Facultat d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí Ateneu Universitari Sant Pacià, sota la direcció de Josep M. Sans Travé.

L’abat Oliba és una figura vigent i reconeguda tant en l’àmbit de Catalunya, on el poema Canigó, de Jacint Verdaguer el va elevar a la categoria de «pare de la pàtria», com en l’àmbit internacional, com es va fer palès en el Congrés internacional Oliba de Vic, un bisbe de mil anys enrere, celebrat el mes de novembre de l’any 2018 o en l’exposició Oliba Episcopus, organitzada pel Museu Episcopal de Vic amb motiu del mil·lenari del seu nomenament com a bisbe.

En canvi, el senyor feudal Arnau Mir de Tost no ha tingut un ressò comparable, ni ha deixat un llegat com el del bisbe i abat Oliba, però va ser una peça decisiva en el joc d’escacs del segle XI i va mantenir una relació d’amistat amb Oliba. A banda, aquesta figura menys coneguda possiblement sigui el paradigma del naixement del feudalisme a Catalunya o a la proto-Catalunya del segle XI. És el que proposem després de l'anàlisi de centenar i mig de documents analitzats. 

En una època en la qual les fronteres anaven variant, Oliba i Mir van contribuir a establir els fonaments d’un territori que es definiria com a cristià, enfront del territori oposat, que era musulmà. El bisbe Oliba ho va fer des de la pau i Arnau Mir de Tost, des de la guerra, les dues cares d’una mateixa moneda en la qual el mantell espiritual de l’Església es complementava amb la protecció material dels senyors feudals. Així, el territori es va anar omplint de castells i d’esglésies, de torres de defensa i de monestirs, entre els quals el de Sant Serni de Tavèrnoles i l'església de Sant Martí de Tost, a la comarca de l'Alt Urgell, i serà en aquests que ens detindrem en aquest article. El conjunt de béns de la ruta es completa amb els monestirs de Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i Sant Pere d'Àger. 

De les cinc edificacions del proposat camí Oliba-Mir, Sant Serni de Tavèrnoles és la més antiga, segons es dedueix de la data del document que fa referència al testimoniatge d’Arnau Mir de Tost en el nomenament de Ponç de Tavèrnoles. Oliba va impulsar els canvis que el van convertir en el monestir benedictí més important del bisbat d’Urgell i Arnau Mir va ser present en els actes derivats de la reforma benedictina impulsada pel bisbe i abat Oliba i per Ponç de Tavèrnoles, que fou amic del primer.

L’acte més solemne en el que Arnau Mir de Tost fou present és el de la consagració el dia 17 de  gener de l’any 1040, presidida pel bisbe Eribau de la Seu d’Urgell. En aquells moments el monestir vivia una etapa d’esplendor, impulsada uns anys abans per l’abat Ponç, enviat per Oliba des de Ripoll.El nom d’Arnallus prolis Mironis surt a la llista després del comte d’Urgell Ermengol III i de la comtessa mare, Constança. A la cerimònia també van assistir els arquebisbes de Narbona i Arles i els bisbes d’Elna, Besiers, Girona i Tolosa de Llenguadoc, entre altres personalitats. Mir i el bisbe Eribau van mantenir una excel·lent relació, fet que pot explicar que fos present a la consagració també per aquest motiu. Una mostra de llur amistat és el nomenament d’Arnau Mir com a marmessor del testament del bisbe, és a dir, encarregat de fer complir les seves últimes voluntats, així com a tutor del seu nebot Ramon Folc, que era l’hereu del vescomtat de Cardona. 

Dotacions
Abans de la solemne consagració de Sant Serni, van tenir lloc altres esdeveniments on s’entreveu l’empremta de l’abat Oliba i en els que Arnau Mir de Tost hi fou present. Així, el senyor de Tost havia estat testimoni del nomenament de Ponç de Tavèrnoles a Sant Llorenç de Morunys, així com de la donació del comte Ermengol II, va beneficiar el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles amb les viles de Llacuna Sobirana i Llacuna Jussana, ja desaparegudes, com consta en el document de 28 de desembre de l’any 1033. Figura també com a testimoni en una donació al monestir de Sant Serni de la comtessa Ermessenda de Barcelona, que enlairà Oliba com a bisbe de Vic i el prengué com a conseller.
La presència d’Arnau Mir en les actes de dotacions juntament amb els comtes d’Urgell i els de Barcelona denota el nivell de relacions que va mantenir amb la cima del poder de la Catalunya del segle XI. Les dotacions a Sant Serni de Tavèrnoles per part dels comtes varen complementar la reforma olibariana i van fer possible la renovació de les construccions, especialment el magnífic temple del qual encara subsisteix la imponent capçalera.

En arribar des del camí del Segre, l’església de Sant Martí de Tost sembla donar la benvinguda als  visitants. El castell de Tost, construït sobre un penyal a l’altre cantó de la vila, li feia de contrapunt i entre els dos edificis cabdals de la vall s’aixecaren les cases on els seus pobladors trobaren alberg.

L’església de Sant Martí de Tost fou consagrada el 7 d’octubre de 1040 pel bisbe Eribau, el mateix any que la de Sant Serni de Tavèrnoles, a petició d’Arnau Mir i de la seva muller Arsenda, fundadors i principals dotadors de la mateixa. Tot fa pensar que Arnau Mir i la seva esposa, coneixedors de Ripoll, amics de l’abat Oliba i envoltats d’un luxe i cosmopolitisme acreditats pel testament d’Arsenda, afavoririen l’església de Sant Martí amb tota mena de luxes dels que l’estat actual de l’església no n’és un reflex. Encara que dona fe d'aquesta magnificència el fabulós baldaquí, una de les joies que exposen el MNAC i el Museu Episcopal de Vic, tot i que d'època posterior (segle XIII). 
Pel que fa a l'amistat entre Mir i Oliba, sabem que el mes anterior a la consagració, l'abat va escriure a Arnau una carta per avisar de l’enviament de la lipsanoteca que contenia les relíquies de la Vera Creu, el Sant Sepulcre i el vestit i calçat de la Verge Maria. Ell mateix les havia portat des del santuari italià de Lodi i les hi feia arribar a petició d’Arsenda. Possiblement Oliba les adquirí en viatge a Roma, l’hiverna de 1010 al 1011, o en un viatge posterior abans del 1024, que inclouria el seu pas per Lodi, a la Llombardia, fet que mostra els contactes d’Oliba amb centres forans i les personalitats que els van regir.