Maria Cucurull i Arnau Colomines separen a ‘100 coses que has de saber sobre Andorra’ el gra de les essències pàtries de la palla dels llocs comuns que circulen sobre nosaltres Runer avall però també, atenció, a aquesta banda de la frontera. Una obra necessària, diuen, en un país orfe de mites nacionals.

Ja som un país normal. La filòloga Maria Cucurull i el periodista Arnau Colominas hi han contribuït decisivament amb 100 coses que has de saber sobre Andorra. Tot país editorialment normal ha de tenir a les llibreries un producte com aquest, i el que de fet no s’entén és que hàgim hagut d’esperar fins al 2022 per tenir-lo entre nosaltres. És un gènere  transitadíssim a tots els mercats editorials i la fórmula deu funcionar perquè l’editor, Oliver Vergés, augura que serà el supervendes d’aquest Sant Jordi. Val que Alfred Llahí va ser el primer a tenir-ne la intuïció en aquella sèrie d’Històries de la nostra història que es va quedar en la segona entrega quan semblava que podia tenir encara més recorregut. La diferència amb aquell intent és que Colominas i Cucurull han anat directament a l’original: si ens han ensenyat les 100 coses que cal saber sobre filosofia, l’ètica, el futbol, la ciència, els dinosaures, l’astronomia, Barcelona, Catalunya, les aus, els jocs tradicionals, el vi, els virus, les caniques, les puces, els anys 70, el cine de Kurosawa i la música clàssica, per què no aplicar el model sobre les nostres valls neutres?

Es tractava, diuen els autors, de recollir en un sol volum les essències de la nostra idiosincràsia, el que Antoni Morell en deia l’andorranitat. Separant el gra de la palla, és a dir, els estereotips i els llocs comuns, dels fets certs, i amb una desprejudiciada voluntat pedagògica. Calia? Doncs sí, asseguren, “perquè som un país orfe de mites nacionals: nosaltres no tenim un Cid, un Sant Jordi, una Joana d’Arc. I cal conèixer els personatges i els episodis que ens han convertit en el país que som avui”. Ho han intentat amb un volum essencialment digerible, vocacionalment divulgatiu, que no pretén passar pel que no és –ni una monografia acadèmica ni una investigació original– i que no renuncia ni a un cert estil ni a enganxar el lector per la via de la ironia i la lleugeresa. I tot això, a quatre mans, “amb les dificultats afegides que això comporta per conservar un mateix to i que el conjunt no grinyoli”. Quan han pogut han anat directament a les fonts, i quan no, han tirat de bibliografia i també d’hemeroteca. Sense pretensions exhaustives i conscients que “no fem història, sinó que la compilem i la posem a l’abast d’un lector que probablement està interessat en aquesta artefacte anomenat Andorra i que en té unes nocions bàsiques, però que en vol saber més”. I atenció, que no pensen només en el forà, no; també en el nacional, que “sovint ha sentit campanes però que no ha tingut el temps o l’oportunitat d’aprofundir-hi”. 

Se n’han sortit? 100 coses que has de saber sobre Andorra és com un bufet lliure, on vas picant d’aquí i d’allà i on n’hi ha tantes, que  sempre trobes alguna cosa que t’agrada. Aquí es parla des de les bases institucionals de l’andorranitat (el Consell de la Terra, el Gran Carlemany, la Casa de la Vall, els Paratges, l’Armari de les Set Claus, el Manual Digest) a intangibles que ens expliquen millor que mil paraules -la sibil·lina i avui desapareguda (?) distinció entre els andorrans de soca-rel i els de primera, la venerable institució del prestanoms, el capítol andorrà dels Papers de Panamà, la condició apòcrifa de paradís fiscal i el boom dels youtubers- i episodis suculents com ara la dèria andorrana de l'Emèrit espanyol, en cristià Joan Carles I, que en certa ocasió es va posar tan pesadet que el copríncep Martí va decidir no convidar-lo mai oficialment, per si de cas. I va complir. O la vegada que Andreu Claret va salvar Barcelona de la neu: era el 1962 i a casa en guardem una estupenda sèrie de la Sagrera colgat de neu. O l’estàtua eqüestre de Franco que va perpetrar Josep Viladomat, pecadet sorprenent en un exiliat republicà que des del primer dia s’ha intentat justificar amb els arguments més pintorescos. I last, but not least, capítol propi per al miracle dels pans i els peixos a l’andorrana: en un país on la doble nacionalitat està prohibida, el Govern tenia el 2019 censats 19.231  residents de nacionalitat espanyola. I què, es demanaran vostès. Res, si no fos que l’ambaixada espanyola en tenia registrats 26.030. Què passa, amb 6.799 que falten a la llista oficial? No es moren de ganes de saber-ne els noms?

Distribuïts en set capítols (política, societat, llengua, paisatge, cultura, economia i història) no hi falten Eurovisió i Pompeu Fabra, el Madriu i el Tobotronc, els estripagecs de Pere Moles i els pensadors de Plensa, la Revolució del 1881, Borís I i el vot femení. Tampoc l’ossa, les falles, l’escudella, l'incendi de Meritxell amb cameo d'Erik el Belga, i els aiguats del 1982. 100 coses que has de saber sobre Andorra és, en fi, un digest utilíssim per regalar per Sant Jordi a la parentela de baix, però també si has de passar l’examen de nacionalitat. Toca tots els pals, potser sense omplir però tampoc sense embafar, i deixa momentàniament satisfet però amb ganes de més. Vist com estan anant les vendes, no descartin una segona entrega “perquè se’ns van quedar unes quantes coses al tinter”. Posats a demanar, que sigui amb una breu bibliografia de referència, inexistent en aquest primer volum.

La presentació, el 31 de març al Rosaleda. La reglamentària sessió de firmes, el 3 d’abril a Idees.