M’envia un uatsap la meva amiga Aminda. Diu que plega, que tanca la galeria. De fet, la va tancar ja al juny, coincidint amb la clausura de Sintonitzant, d’Àlex Rispal, que haurà sigut per tant l’última exposició de la Taranmana. No en fa cap drama. Diu que al novembre vencia el contracte del local, situat estupendament al passeig del Valira, que la propietat no el volia renovar i que no tenia sentit programar una exposició després de vacances per tancar immediatament després. Home, potser sí que n’hauria tingut: per agrair-li aquests cinc heroics anys que ha estat al capdavant d’una de la mitja dotzena de galeries que mantenien aquesta ficció que és el circuit d’art a casa nostra. Ara només en queden quatre, Carlos Teixidó, Mama Maria, Lab Art, o tres, perquè Art al Set la tenim des de fa uns mesos hivernant, i es dona el cas que el que quedava de la històrica Riberaygua sembla que ha tancat definitivament la paradeta. Signe dels temps.

Taranmana va obrir el 2019, i des d’aleshores hi havien desfilat una vintena d’artistes. Alguns, catalans, consagrats i de renom internacional –Agustí Puig, Guerrero Medina, Regina Giménez– però la majoria de casa –Ariza, Balmaseda, Casamajor, Mujal, Sánchez, Xandri, Kunkeler– i amb una decidia vocació d’scout, perquè no ha tingut manies d’obrir la galeria a valors estrictament emergents  com el mateix Rispal: “Estem paradoxalment en un moment dolç. D’artistes en tenim molts, i també n’hi ha molts que es diuen artistes. Però no n’hi ha prou de dir-s’ho ni creure-s’ho. Un artista és sobretot una trajectòria que t’avala, un catàleg, les galeries i les fires on has exposat. Calen anys i paciència, per recórrer aquest camí, i no diré que saltar-se aquestes etapes sigui impossible, però sí que és molt difícil”.

No ho diu obertament, però parla de la figura del galerista que ella creu decisiva per navegar pels procel·losos oceans de l’art contemporani. És la segona vegada que tanca la paradeta –la primera va ser el 2009, quan va tancar Torrallardona, que havia dirigit durant un decenni i també amb un ull a casa i l’altre a fora– i diu que no n’hi haurà una de tercera. Es va plantejar obrir en un altre espai, però els contactes amb un parell d’artistes amics per compartir aventura i establir una mena de joint venture a mig camí entre el taller i la galeria no van arribar a bon port. Així que plega. Mantindrà obertes les xarxes, assegura, per continuar difonent l’obra dels seus artistes. I se centrarà a ordenar l’arxiu familiar, especialment el del tiet, Christopher Hewett, a qui li deu la vocació i el nom de Taranmana, que ell, aficionat a l’art africà, li havia posat a la galeria que va regentar entre el 1972 i el 1982 a Kinghtbridge (Londres). De fet, hem hagut d’esperar que tanqués la galeria per descobrir que el nom prové d’una paraula tuareg, tar’n’man, que significa més o menys el que complau a la vista. Diu que l’oncle Christopher era especialment aficionat a l’art dels pobles del desert.

Queden, ho dèiem més amunt, Carlos Teixidó, Lab Art, amb un segell menys local i més internacional i Mama Maria, amb tota la seva vocació i la peculiaritat que comparteix espai amb el restaurant homònim. Més el degoteig de locals fantasmagòrics que obren i tanquen abans que ni ens n’hàgim assabentat. Resulta difícil dir-ne circuit, d’això, però el cert és que tampoc podem enyorar una edat d’or del galerisme andosí perquè no ha existit mai. Amb tot, sempre és trist assistir al funeral d’un local com no n’hi ha altre entre nosaltres, i on el mateix podies topar-te una performance d’Emma Regada que un recital de Manel Gibert, la presentació d’un llibre de Sergi Mas i una col·lectiva d’artistes de casa. Tot això que hi perdem.