L'historiador Amadeu Gallart reconstrueix la trajectòria del politic alturgellenc als decisius anys 30 a ‘La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra’.

La figura proteica d’Enric Canturri, alcalde de la Seu entre el 1931 i el 1933, diputat al Parlament català des del 1932, exiliat a Andorra, França i Bèlgica arran dels Fets d’Octubre del 1934, retornat el febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular i comissari de la columna Macià-Companys durant la Guerra Civil espanyola, és sens dubte una de les més fascinants dels anys 30 del segle passat al nostre racó de Pirineu. Fascinant i també controvertit, pel paper que va tenir –o que més aviat, no va tenir– en els funestos mesos inicials de la conflagració, quan una trentena de veïns de la Seu i comarca –segons els comptes de Francisco Javier Galindo a La Seu, 1936– van ser víctimes dels faistes que controlaven el Comitè de Milícies Antifeixistes.

Fins ara en coneixíem la versió que el mateix Canturri ens en va deixar a les memòries (República, guerra, exili) publicades el  1987 per l’Ajuntament de la Seu però que van tenir una distribució problemàtica a causa precisament de les referències en aquests luctuosos episodis. Encara eren de mal parlar, es veu. Aquella visió de part és la que ve a completar La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra, la monografia que Amadeu Gallart –que a banda d’historiador va ser el primer alcalde democràtic de la Seu, entre el 1979 i el 1983– acaba de publicar a Salòria.

Un volum necessari que no esquiva els capítols més controvertits de la trajectòria de Canturri, més aviat al contrari, que neix de l’interès personalíssim de l’autor, que ja havia participat en la compilació de les Memòries, en la figura del polític republicà i que té com a fonts principalíssimes Alt Urgell i El Cadí, les dues revistes ideològicament enfrontades –una, de tarannà obertament republicà, l’altra, inspirada i sufragada per Miquel Mateu– que van conviure als anys centrals de la República. 

Gallart arrenca amb la proclamació de la República i l’ascens de Canturri a l’alcaldia, en repassa les principals fites –assenyaladament, la instauració de l’institut a la Seu– i la participació als Fets d’Octubre, i l’estretíssima relació que durant tot aquest període va mantenir amb Andorra, amb atenció destacada per a la vaga de Fhasa del 1933 i per on va marxar a l’exili en dues ocasions, la primera, el 1934; la segona i definitiva el 1939: va desfilar per Mont-lluís, Montpeller i Casablanca, i el 1942 es va embarcar cap a Mèxic, on va morir el 1971 sense haver tornat mai a trepitjar la Seu.

Pel que fa als episodis del 1936, Gallart en remarca la intervenció decisiva per salvar de les flames la catedral,  i es demana exactament si es podien haver “evitat” o com a mínim, “reduït”, els assassinats d’aquelles setmanes negres. I conclou que amb prou feines va tenir temps de salvar la pell, en una fugida “desesperada” que va acabar detingut a les oficines de la FAI a Barcelona i salvat in extremis pel departament de Governació de la Generalitat: si no, l’executen, diu l’autor. També mereix atenció especial –i la tindrà– el capítol que dedica a la fugida del Copríncep Guitart, que el 23 de juliol del 1936 va arribar finalment a Andorra: a la segona oportunitat i gràcies als bons oficis de Canturri. Segons Gallart, és clar. Francesc Badia, al monumental Justí Guitart i el seu temps, no ho veu exactament així. Així que en tornarem a parlar. En aquest i altres punts és on es troba a faltar el llibre sobre Andorra que –diu Gallart– Canturri tenia entre cella i cella a mitjans anys 60 i que, quina llàstima, no va arribar a temps d’escriure.