‘Avui per tu, demà per mi’. Qui no haurà fet aquest pacte amb un amic? Per a Susanna Ginesta, és el punt de partida –i títol–de la primera incursió en la narrativa. Un desig que, la vida és així, ha trigat a materialitzar. Desfilarà amb la novel·la per la Fira del Llibre d’Organyà, dissabte dia 5 de setembre.
“Costa, costa que s’aposti pels autors novells”, reconeix Susanna Ginesta, amb aquest Avui per tu, demà per mi en clau de ficció que té entre les mans, a punt per llançar-lo a explorar món: surt a la venda dilluns i després protagonitzarà una nodrida volta de promoció que la portarà d’Organyà a Barcelona, passant per Lleida (i Andorra, faltaria més). D’això precisament, d’exploració, va la narració, podria dir-se: s’aventura en les emocions i en aquesta peculiar relació humana que és l’amistat. Amb un espectacular paisatge de fons, el dels fiords noruecs.
Després de dos llibres –Anatomía de un sueño i Com vaig aprendre que mai no és tard per emprendre– enfonsats en la realitat, li ha arribat el moment de fer el pas a la ficció. “Si és el que sempre havia volgut!”, s’exclama, però les circumstàncies la van obligar a fer aquest petit rodeig. “Ara, que sempre havia inclòs un fil conductor que fos narratiu, algun personatge”, puntualitza. Aquest tercer és ja el llibre que ella “volia”. Es va haver de plantar, com qui diu: “Vaig haver de dir no vull més sopa, ara vull peix”, riu. Així que va emprendre aquest viatge de l’escriptura per relatar un altre viatge, el de la protagonista, la Gina, una pediatra que se’n va a recórrer Noruega empesa per una amiga que no la pot acompanyar, la Nora, una rebostera que, no fem espòiler, però no està passant el millor moment de la seva vida. En aquest renunciar als propis desitjos però veure’ls materialitzats per un altre s’amaga tot l’entrellat de l’amistat. “Són dos personatges que han estat separats, però que no han volgut perdre la seva amistat... i del que passa entre elles, el títol ja ho explica tot”, adverteix la narradora.
Els paratges noruecs no són inventats, no estan descrits seguint les imatges alienes, sinó que Ginesta els descriu resseguint la pròpia memòria. “La protagonista segueix la mateixa ruta que vaig fer jo mateixa, passant per llocs com les illes Lofoten: quan les vaig veure per primer cop vaig pensar que m’hi volia quedar per sempre”. No va ser així, de moment, sinó que va tornar a Encamp, on resideix i on va escriure aquesta primera novel·la. “Però de Noruega m’agrada tot. M’entusiasma aquell paisatge de muntanyes verticals, que semblen sorgir de mar mateix, als fiords”. També se sent captivada per una gent que “és cert que a vegades poden semblar freds, però no ho són, els has de descobrir, els has de donar el temps d’entendre’ls, de veure que aquesta reserva és educació, respecte, saber estar”. La veritat, confessa, “és que m’agraden els nòrdics”.
Noruega, assegura l’encampadana, és un personatge més al llibre. “No puc oblidar el sentiment de comunió amb la natura tan brutal que hi vaig sentir”. No obstant això, insisteix que no és un llibre de viatges. L’eix temàtic de la novel·la és l’amistat. “Hi ha amistats sinceres, autèntiques, hi crec profundament”, assevera. “M’agrada molt estar envoltada de gent i hi confio molt, ja sé que a vegades la gent et pot decebre, però jo procuro tenir sempre la porta oberta”. Això sí, reconeix, “l’amistat sempre és cosa de dos, és una relació que cal cuidar, per a la qual has de trobar el temps, sense excuses, fent l’esforç si cal”. Això precisament, conclou, és el que fan aquestes dues amigues que transiten per la seva primera novel·la. “Crec que és un tema molt important, en aquests moments, en aquesta societat que habitem, on veig tanta gent que se sent sola”.
