Joan-Lluís Ayala repassa al volum dels 13ns Debats de recerca els efectes que va tenir el conflicte, amb un trànsit d’evadits a petita escala que prefigura el de dos decennis després, l’increment del contraban i episodis rocambolescos com ara la fuga de sis soldats turcs, que va generar friccions entre els veguers.
Som a l’agost del 1917. Sis soldats turcs que s’han escapat del camp de concentració de Besiers –a la I Guerra Mundial Turquia era aliada d’Alemanya, recordin Gal·lípoli i, per tant, enemiga de França– se les arreglen per plantar-se a Andorra. Probablement, gràcies als bons oficis d’un contrabandista reconvertit en protopassador. Els homes se les prometien molt felices fins que arriben a Escaldes i són controlats no sabem ben bé per qui –potser el sometent– perquè a l’època no existia encara el servei de Policia, ni tampoc es té notícia de la presència de gendarmes francesos. Es neguen a entregar la documentació i emprenen de nou la fugida. Un veí dispara l’escopeta i fereix un dels soldats turcs, altres dos decideixen que fins aquí han arribat i s’entreguen, i els tres que queden escapen cap a la capital amb la vaga intenció de guanyar la frontera espanyola. No arribaran gaire lluny, perquè seran detinguts a Andorra la Vella per ordre del batlle francès. Dos dies després, el veguer episcopal, Josep de Riba, ordena posar-los en llibertat, i cal suposar que, ara sí, aprofiten per tocar el dos cap a Espanya.
Aquí els perdem la pista als nostres sis evadits turcs. Però l’episodi va donar peu a un intens intercanvi epistolar entre el veguer francès, Charles Romeu, i el batlle Riba. Un considerava que l’alliberament dels sis enemics de França decidit unilateralment per Riba era gairebé un atemptat a la cosobirania. I l’altre al·legava la neutralitat andorrana per justificar la decisió. I tot plegat constitueix un dels episodis més pintorescos que relata l’historiador Joan-Lluís Ayala a Aproximació a la repercussió de la I Guerra Mundial a Andorra, inclòs al volum dels 13ns Debats de recerca que publica la SAC. Una contribució essencial perquè la bibliografia sobre aquest període és gairebé inexistent i es limita, de fet, a un article de l’historiador occità Miquel Ruquet.
S’entén, perquè ni a les actes del Consell General ni a les dels comuns hi ha la més mínima referència directa a la conflagració, i la major part de la informació prové dels arxius departamentals de l’Arieja i dels Arxius Diplomàtics de Nantes. Ayala repassa les conseqüències que el conflicte va tenir entre nosaltres, amb un primer trànsit d’evadits a molt petita escala, bàsicament desertors francesos, que prefigura el molt més intens, estudiat i conegut de la II Guerra Mundial, l’increment del contraban, les dificultats per garantir l’arribada de queviures –amb la providencial intervenció del bisbe Benlloch– i el sobtat interès dels descendents d’andorrans establerts a França per obtenir un passaport que els evités ser cridats a fila per la mare pàtria.
El dels soldats turcs, a què d’altra banda ja s’havia referit Ludmilla Lacueva a la seva biografia novel·lada del veguer Romeu, reflecteix l’enduriment progressiu de la situació per aquí baix. A instàncies del mateix Romeu, diu Ayala, s’estableix un registre obligatori de viatgers que els hostals han de facilitar als comuns, i cal sospitar que la informació no es quedava aquí, sinó que saltava a les vegueries. Com a mínim, a la francesa, que devia estar especialment interessada a saber els noms dels ciutadans que casualment travessaven en aquells moments Andorra. I això que els casos de desertors i refugiats van ser “numèricament reduïts”, com d’altra banda ho van ser a la veïna Arieja. El corol·lari de tot plegat és el decret del govern francès que ordena arrestar, expulsar i entregar tots els conciutadans declarats desertors. L’ordre va entrar en vigor l’octubre del 1916.
Ayala ressenya altres episodis pintorescos del moment. Per exemple, una carta del síndic, Pere Font, al president nord-americà manifestant-li la neutralitat andorrana però a la vegada la solidaritat amb Bèlgica i França. Aprofitava l’ocasió per oferir-li una partida de tabac i de mantes de llana. No sabem si va acceptar tan insòlit donatiu. No va ser l’única ocasió que els nostres rebesavis van demostrar amb fets la seva generositat amb la causa aliada: el juny del 1915 Tabacalera Andorrana ofereix a través del veguer Romeu una tona de tabac destinat als soldats francesos. Aquesta vegada consta que sí, que el donatiu va ser acceptat. El març del 1918 l’oferta puja a 30 tones de tabac, i coincideix amb un notable increment del contraban.
El festivaL dels passaports
On més es van percebre les conseqüèn cies del conflicte, diu Ayala, va ser en el subministrament de queviures. El Consell va imposar mesures de control a la duana per evitar l’acaparament, l’especulació i el mercat negre, amb un inspector que supervisava les importacions, sancionava els abusos i verificava el pes i la qualitat de les mercaderies. El bisbe Benlloch va tenir en aquest punt i com ja s’ha dit una intervenció decisiva, i no va dubtar a agafar els trapaus i plantar-se a Madrid per explicar al Govern espanyol la singularitat del cas andorrà i la necessitat de garantir el subministrament de productes de primera necessitat i l’exempció d’impostos: “Apel·lava a les necessitats dels andorrans, explicava que, per les reduïdes dimensions del país [a l’època, entre 4.000 i 5.000 ànimes] no afectarien gens Espanya, i per aconseguir-ho es va atrevir una suposada acció d’espanyolització al país, que tot indica que era una tàctica per aconseguir productes”. Les gestions episcopals van començar el 1914 i es van allargar durant tota la guerra.
Un altre efecte col·lateral del conflicte va ser que per primera vegada es va plantejar a Andorra l’obligatorietat de tenir passaport, segons una disposició francesa que el Consell va assumir el juny del 1915 i que havia d’afectar “tant dels andorrans que entraven a França des d’Andorra com els que ho feien per la frontera francoespanyola”. Així que el Consell va començar a emetre passaports andorrans. Es va donar el cas que ciutadans francesos d’origen andorrà es van interessar inopinadament per recuperar la nacionalitat dels pares.
Òbviament, es tractava de reclamar-se andorrans per evitar ser cridats a files, i l’astúcia va aixecar les lògiques suspicàcies del veguer francès, molest a més pel que considerava escàs entusiasme dels andosins a enrolar-se com a voluntaris a les files franceses. Els pocs que van donar el pas ho van fer per motius de residència. I van ser exactament tres, segons els comptes de Joan Esculies i David Martínez Fiol a 12.000! Els catalans a la I Guerra Mundial: Fèlix Babot, Valentí Naudí i el lauredià Benet Huguet, allistat a la Legió Estrangera i “mort per l’enemic” al Marroc el novembre del 1914.
El desertor que va arribar en bicicleta
És probablement el cas més singular entre els desertors francesos –una desena de documentats– que van desfilar durant la I Guerra Mundial per les Valls neutres. Es deia Jean Paioux, i havia nascut el 1890 a la localitat de Disertinas, al centre de França. Era un humil poilou del 55è regiment d’infanteria colonial que va ser capturat pels alemanys a principis del 1915. En va escapar pocs dies després –declara quan és detingut per les autoritats franceses, el novembre del 1918 a Port Vendres!–, va passar a Suïssa i al cap de vuit mesos abandona la tranquil·litat helvètica i emprèn una llarga marxa transeuropea a bord d’una bicicleta –no en diu el model– que passa per Bellegarde, Lió, Le Teil, Nimes, Carcassona i Perpinyà. Aquí topa, quina sort, amb un contrabandista andorrà, un tal Raynaud, que li desaconsella passar la frontera per la plana i li diu de provar-ho per Acs dels Térmens. I és el que fa. És aquesta la ruta que utilitza per entrar a Espanya. S’hi queda vuit mesos, han transcorregut tres anys des que havia sigut capturat pels alemanys, l’armistici s’acaba de firmar, i considera que pot tornar tranquil·lament a casa. Ho prova per Port Vendres i naturalment el detenen, per desertor.
Paioux és un dels nostres deu desertors documentats. N’hi devia haver molts més perquè la correspondència entre els comandaments militars, el prefecte de l’Arieja i el comissari especial de Foix insisteix repetidament que cal reforçar la vigilància de la frontera francoandorrana. El juliol del 1918 el comissari de fronteres reporta l’arribada a la Seu (naturalment, a través d’Andorra), de cinc treballadors de la fàbrica de munició de Pàmies: Jacques Burbail, Jules Lamadeleine, Arthur Rivière, Paul Rançay i Jacques Lhortal. Al setembre del mateix any consta que dos desertors francesos s’han instal·lat a Soldeu, un és fill de la localitat d’Aston, i l’altre, de Mernes. I el gener del 1919 la gendarmeria en registra quatre més: Louis Paul Authier, Bernard Irard, Julien PIerre Carbonne i Benoît Durand, aquest últim resident a la Seu.
