L’altre Cid, senyor de Canillo

A l’ombra, o millor dit, al costat de l’abat Oliba, besnet de Wilfred el Pilós i fundador del monestir de Montserrat i a qui Jacint Verdaguer va elevar a la categoria de pare de la pàtria, va viure una d’aquelles figures menys emblemàtiques però infinitament interessants i amb tot tipus d’angles per estudiar: Arnau Mir de Tost, mà dreta dels comtes d’Urgell, senyor feudal que va mantenir sota control uns vastíssims territoris que s’estenen des del que avui és la comarca de la Noguera fins al Rosselló, d’Osca a Andorra, amb Canillo com un dels enclavament documentats. En aquest guerrer, a qui s’ha batejat com el Cid català i que més fortuna mediàtica hauria tingut en cas de néixer en altres contrades, apuntava fa no gaire un article de Quim Valera, i la singular amistat amb el bisbe, ha fixat la mirada Mònica Santín per centrar-hi el seu treball de final de màster en patrimoni cultural de l’Església de la Facultat Antoni Gaudí: L’abat i bisbe Oliba i Arnau Mir de Tost: una vida, dos camins. Uns camins, proposa, que podrien quedar plasmats en una interessantíssima ruta cultural. Per què no?

 

Però anem a pams. Qui era aquest Arnau Mir de Tost? Per començar, “un personatge poc estudiat, quan segurament va ajudar a articular tota la geopolítica del seu moment”, és a dir, l’entrada en l’any 1000, considera Santín. Home de carisma i energia, va sobreviure a tres dels comtes d’Urgell. De la família dels Tost, nascut potser a Sauvinyà com proposa Valera, concedeix Santín, va néixer a l’entorn de la cort del comte d’Urgell, “en un moment en què no sols hi ha hagut el canvi de mil·lenni, sinó de la situació política: Al-Andalus entra en un procés d’afebliment que el bàndol cristià aprofita per expandir el seu territori” i el comtat d’Urgell ho fa cap al sud i cap a l’oest. “Arnau Mir, des del seu Tost nadiu i des de la Seu d’Urgell, anirà creant un eix transversal, controlant un territori molt vast que ha de lligar i, per tant, ha de repoblar”. Calia, doncs, edificar “i per això hi ha tantíssimes esglésies, ermites, dels petits nuclis de població que s’anaven creant”. El seu objectiu és Balaguer, tot i que no arribarà, es quedarà a Àger, on crea la gran fortalesa. 

 

En el moment de màxima expansió (entre terres alodials com les que tenia en feu) va controlar un territori que va des de Canillo a l’extrem més septentrional fins a Vallferosa, al Solsonès, a l’extrem meridional i des del castell de Capella, Osca, a l’extrem occidental, fins a Viladonja, al Solsonès, al més oriental.  “Aquest home tenia tot aquest territori apamat, hi havia camins per on anava i venia per controlar aquesta zona tan extensa i crear-hi una estabilitat”. 

 

I Canillo? Santín ha trobat diverses referències documentals: la primera,  “un inventari del 4 d’agost del 1046 detalla les propietats dels bisbes d’Urgell que posseïa Arnau Mir de Tost, i entre les terres, castells, servents i parròquies de dit inventari es troba la parròquia de Canilgauo (Canillo), que rep per concessió del bisbe Ermengol”. També en va rebre per part dels bisbes Eribau i Guillem, i és aquest darrer qui ratifica les donacions, puntualitza l’autora de la recerca. 

 

Més encara: “un altre document relacionat amb Canillo és una de les dotacions a l’església i la canònica de Santa Maria de la Seu, on Arnau Mir, un dels intervinents, va donar les esglésies de Canillo i Santa Eugènia [no hi figura l'emplaçament però podria ser la d'Argolell, al municipi de Valls de Valira] amb les seves vinyes”. El document no està datat, precisa Santín, “però també hi participà Guillem, fill d’Arnau Mir i Arsenda, que morí prematurament, i la seva presència permet datar la dotació entre els anys 1053 i 1066”. 

 

En aquest incloure Andorra als dominis és primordial la relació amb el bisbe d’Urgell: Sança, la mare, procedia del comtat del Rosselló i se la suposa emparentada amb el futur Sant Ermengol, que era fill dels vescomtes de Conflent. “Els bisbes necessiten una mà dreta que els controli el territori, i aquest era el paper d’Arnau Mir, que rep els territoris en féu”. 

 

Tornem a l’inici, a la relació amb la figura senyera de l’abat Oliba. La relació entre ambdós personatges es materialitza físicament en indrets com el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. “És un dels llocs amb el qual tots dos tenen una relació”, indica Santín. Per què el monestir de l’actual Valls de Valira? És el primer lloc on apareix documentat Arnau Mir,  que el 1019 assisteix com a testimoni al nomenament de l’abat Ponç de Tavèrnoles, home enviat per l’abat Oliba des de Ripoll. “De ben segur que Arnau Mir ja tenia coneixement del carismàtic abat de Ripoll i de Cuixà, que feia un any havia estat nomenat bisbe de Vic, mentre que ell s’hauria estrenat en les seves primeres accions bèl·liques cap al 1018, conquerint Montmagastre i s’estava fent un nom entre les classes dominants”, explica Santín, que hi afegeix que “el seu tarannà el conduiria a una ascensió constant i sense aturador”.

 

Altres fites físiques que marquen la  relació entre els dos personatges serien  Santa Maria de Ripoll, perquè en el document de consagració de l’any 1032 consta Arnau Mir de Tost, present a la cerimònia per raó de la seva amistat amb Oliba. I l’abadia, als Pirineus francesos, de Sant Miquel de Cuixà, lloc escollit per Arnau Mir i el comte d’Urgell Ermengol III per fer la donació en acció de gràcies, el 4 de setembre de 1034, d’unes finques del castell d’Àger.