Arimany edita en un sol volum les dues obres mestres del novel·lista veneçolà Miguel Otero Silva.

Començarem pel final. Però pel final de veritat, que és el colofó, exquisit costum editorial que semblava haver-se perdut definitivament –com els exlibris, però aquesta és una altra història– i que editors vocacionals, d’aquells que no tenen altra pàtria que els llibres, estan recuperant amb entusiasme. És el cas de Medusa, un altre dia en parlarem, i és també el de Trotalibros. Mirin, si no: “Este libro se terminó de imprimir en el mes de marzo de 2022, cuando Venezuela dejaba atrás la larga estación seca para abrzar las primera lluvias primaverales [...] Casas muertas y Oficina Nº 1, de Miguel Otero Silva, ha sido editado por Jan Arimany [...] y como una colosal serpiente negra de petróleo sepultado por millones de siglos en las oquedades del llano venezolano, ha llegado hasta ti”.

Un colofó així només ho pot ser d’un monument literari, que és al que ens té acostumats Arimany des que va engegar aquesta aventura singular i portentosa que és Trotalibros. El torn és ara, ja ho han vist, de Miguel Otero Silva: barceloní, atenció, però de la Barcelona veneçolana, que ja és ser (1908-1985), i l’altre gran clàssic de les lletres d’aquest gran país caribeny. Trotalibros en publica la setmana que ve i en un sol volum les dues obres mestres: Casas muertas i Oficina nº 1. L’altre, sí, perquè el titular indiscutible és Rómulo Gallegos. Si no n’havien sentit a parlar fins avui, d’Otero Silva, no se’n facin mala sang: per això tenim Arimany, que l’últim any i mig ens ha impartit un màster accelerat de perifèrics indispensables (Kavadias, Vesaas, Von Armin, Grassic Gibbon, Kavan i els que vindran). El cert, i així ho adverteix, és que ell també hi va arribar tard i quasi per casualitat, a través de Rómulo Gallegos i de Teresa de la Parra, i que obrir-nos els ulls i la ment a autors i a literatures als quals els manuals de la cosa han castigat a les notes a peu de pàgina és una de les vocacions que justifiquen l’existència de Trotalibros. 

Doncs bé. Otero Silva traça en aquests dos llibres, publicats el 1955 i el 1961, l’epopeia de Carmen Rosa, enderiat a marxar del moribund poble d’Ortiz on va néixer, metàfora gens ambigua de la Veneçuela caciquil que l’autor vol retratar i exorcitzar, per buscar un futur millor en les ciutats que broten al costat dels pous de petroli que comencen a brollar de la terra veneçolana. Això passa a Casas muertas, però no se’n facin il·lusions, perquè a Oficina Nº 1 queda clar –i ara parla Arimany– “que aquell futur tan optimista per a Veneçuela mai no va arribar perquè, flairant el petroli subterrani, esperava Mr. Danger amb les seves il·lusions de prosperitat per imposar una altra vegada les barbàries per satisfer els sagrats interessos econòmics ianquis”. Casas muertas, conclou, “conta com tantes altres obres llatinoamericanes la mateixa història, la de la lluita constant entre el precipici de la desil·lusió dels vells i el mur impenetrable dels poderosos, que sempre guanyen: una història cíclica, intergeneracional, i que es perpetua com les estirps condemnades a cien años de soledad”.

Ja veuen per on va la cosa. A més de novel·lista, Otero Silva va militar de jove en la insurgència contra el règim semidictatorial de Juan Vicente Gómez, va exercir com a periodista i als anys 40 va fundar El Nacional, la gran capçalera de la premsa veneçolana, que naturalment se les ha tingut amb un altre règim, el de Maduro.

Taktsís i ‘La tercera boda’, el següent
Cada nou títol de Trotalibros és un descobriment. Ho serà per a molts Otero Silva –que aixequin la mà, lectors caribenys de banda, els que n’havien sentit a parlar i no diguem ja els que n’havien llegit Casas muertas– i molt probablement també el següent a veure la llum: Costas Taktsís (Salònica, 1927-Atenes, 1988), el segon autor grec que publica Trotalibros –el primer va ser Nikos Kavadías, amb La guardia. Taktsís va exercir, per no dir professar, essencialment de poeta (Deu poemes, Petits poemes, Fins a la dotzena hora, Simfonia de El Brasiler), i el 1962 va donar la campanada amb La tercera boda, la seva única novel·la i la que Trotalibros ressuscitarà aquest curs. Es tracta d’un relat vagament autobiogràfic on dona veu a dues dones humils que evoquen sense filigranes la duresa de la vida quotidiana a la Grècia de la preguerra i de la postguerra. L’obra de ficció de Taktsís es completa amb un volum de contes i una col·lecció de textos autobiogràfics. Va ser també un destacat dissident durant la Dictadura dels Coronels (1967-1974) i va militar a favor dels drets dels homosexuals. Va morir assassinat, glups, el 1988, i el cas mai no es va resoldre.