No és que pretengui fer-me el raret ni l'exquisit ni el lletraferit, de veritat. Pensin que vaig complir la tradició i  em vaig comprar el  llibre reglamentari –una de les recomanacions que el meu amic Albert havia fet l'altre dia al Bondia, per cert–. Però no ens enganyem: per Sant Jordi a tot arreu hi ha aproximadament el mateix producte, una barreja de les últimes novetats i dels títols que els llibreters creuen que tindran més sortida. És altament improbable que entre aquest fato el lector (i comprador) habitual hi trobi alguna sorpresa, algun títol que se li hagi escapat durant la diguem-ne  precampanya. I això val com a regla general per a totes les llibreries i per a totes les parades que hi havia a la Plaça del Poble. Per a totes, excepte per a la del Charly. Altres anys la Biblioteca Pública  feia neteja del magatzem i treia els seus fons, sempre hi havia alguna cosa que dur-te al pap. En una o dues ocasions, Editorial Andorra també hi havia parat els seus fons oceànics. Però aquest any, no. Només quedava la Paperassa, l'últim bastió.

Era l'única esperança. I no va decebre. El Charly mai no decep.  Al costat d'una  col·lecció de relíquies –Cinq petits pays d'Europe (1962) i À travers la France ensoleillée (1936), un exemplar de L'Andorre, de Victorin Vidal (1866), primeres edicions d'Anglada (Andorra, nació pirinenca), Esteve Albert (Obra poètica) i Sergi Mas (Cassigalls)– vaig anar a topar amb El Pas de la Casa: història d'un poble sense història, de Jaume Brugat. No és que sigui especialment rar, l'edició és del 1986, però si en queda algun exemplar és aquest de la Paperassa. El preu era francament prohibitiu, però el Charly, que veia com em cruspia el volum amb els ulls, em va permetre generosament que en fotocopiés un parell d'episodis que donen testimoni de la duresa per a nosaltres inimaginable que significava viure al Pas als anys heroics, posem que entre els 40 i els primers 60.

Vostès potser no han sentit a parlar de Maragarida Morató, oi? Nosaltres, tanmpoc, fins l'altre dia. Brugat ens ho explica, i la història és tràgica. Som al 15 de gener del 1950 i diu que ell i un gendarme amic seu destinat al Pas havien sortit aquell matí a caçar llebres cap  a un racó de la Solana que en diuen la Vaca morta. Sobre la neu van trobar unes petjades minúscules que no eren de llebre però que tampoc no van saber identificar, i van continuar el camí. Cap al migdia, i a l'altura del riu Port Dret, es van topar altres gendarmes de la brigada de Carcassona que buscaven dues dones de qui s'havia perdut el rastre. Brugat i el seu amic  van lligar caps i tots plegats van recular fins on havien topat aquell misteriós rastre. Es va organitzar una batuda i, efectivament, a l'anomenat revolt de la Llata, a la falda del Baladrà, hi van veure "un embalum estrany dins d'un còrrec". 

Era Margarida Morató, que el dia abans havia acompanyat una amiga seva fins a l'Hospitalet-près-l'Andorre a agafar el tren, i que, valenta, s'havia atrevit a tornar sola. No va sobreviure als elements. Dos gendarmes van tornar al Pas per demanar ajuda i altres dos es van quedar custodiant el cos de la difunta. L'endemà al matí s'hi va presentar el batlle per a l'aixecament del cadàver, però va ser pronunciar la lletania ritual  –Mort, qui t'ha mort?–  i començar a bufar un torb que els va obligar a tornar a l'Hospitalet a buscar refugi. Només van tenir temps de col·locar-la damunt d'un trineu, que van haver de deixar a la muntanya. I sort que van tenir la previsió de marcar el punt exacte clavant-hi un llarg bastó de pastor, perquè quan hi van poder accedir de nou, al cap de quatre dies, el colgava un metre de neu: "De no haver-ho fet, no s'hauria trobat el trineu fins a la primavera".

La comitiva amb les restes de la infortunada va arribar al Pas a mitja tarda del 19 de gener, i l'endemà es va organitzar una cordada –"s'estacà una corda llarga al trineu, amb un home cada un o dos metres que anaven estirant del trineu"– per transportar el cos fins al refugi d'Envalira, on el recolliria un cotxe per enterrar Margarida al cementiri de la capital: "Això va esdevenir el 20 de gener del 1950, al cap de cinc dies d'aquest lamentable succés".

La de la pobra Margarida és només una de les peripècies –dramàtiques unes, altres suculentes, sempre interessants– que recull Brugat a El Pas de la Casa. Un altre dia els explicarem la de Pedro López Sánchez, violinista santfeliuenc que va estar a punt de deixar-se la pell a la muntanya però que es va salvar in extremis gràcies a la providencial intervenció de la senyora Tresa, la dona que ajudava els Brugat a l'hotel Cimes. Però queda un últim acte d'humanitat, que és escatir qui va ser Margarida Morató. L'únic que en sabem és el que en diu lacònicament Brugat: que treballava a Radio Andorra. Però ni Jean Marc Printz, l'home que ho sap quasi tot sobre la històrica estació, n'ha trobat referència. Ja que hi som, també Brugat, un dels grans pioners del Pas –a banda de l'hotel Cimes, que va obrir amb la seva esposa Anita, ell i Francesc Viladomat van instal·lar el 1952 el primer telecorda, un rudimentari giny que no va arribar a funcionar però que va ser l'antecedent immediat del teleesquí que el mateix Viladomat va estrenar el 1957– reclama la seva biografia. Queden tantes coses per fer.