És una frase del veguer francès del moment que a l’historiador Albert Villaró li va resultar cridanera (i a qui no), aquesta de l’Andorra “alarmada” de principis del segle XIX. Un moment històric en què esclatarien tants conflictes diplomàtics, recorda. Així que l’ha fet servir per titular la xerrada d’aquesta tarda (18.30 hores, la Llacuna), per on desfilaran  refugiats liberals, reialistes i carlins, també alguns bisbes i soldats que es van deixar la vida al país -i van quedar enterrats a Soldeu- en el camí de fugida després del setge i caiguda de la Seu a mans del general liberal Espoz y Mina. Inicia el cicle de xerrades i activitats que acompanyen l’exposició Refugiats. Andorra, país d’acollida, comissariada per Xavier Llovera, que s’exhibeix a Cal Pal de la Cortinada.

L’Andorra “alarmada” apareix en una carta que el 1823 escrivia el veguer  francès Pierre-Roch de Roussillou. “Just el moment en què va esclatar tot aquell problema diplomàtic que l’Antoni Valls reflectia un parell d’anys abans en aquell memorial que enviava a les Corts espanyoles per incorporar Andorra”, recorda Villaró, una visió “paternalista” però amenaçant, que va empènyer els síndics a apel·lar immediatament a França. És un dels episodis i són alguns dels personatges que desfilaran per la xerrada d’aquesta tarda. 

Una etapa traumàtica
“Tota la primera meitat del segle XIX espanyol és molt difícil, va ser com un vodevil: ara els liberals, ara els absolutistes, ara els Cent Mil Fills de Sant Lluís, ara la Llei Sàlica i la primera guerra carlina...” Un no parar, vaja, d’episodis “molt traumàtics, molt violents”, la majoria dels quals van tenir un efecte sobre la vida andorrana, “sobretot quan, a partir del 1827, el país esdevenia una mena de santuari per als carlins, o protocarlins, millor dit”. Això, recorda, feia que les autoritats espanyoles amenacessin contínuament amb tancaments de frontera, considerant que era “la cova dels facciosos” i que s’iniciés “un joc del gat i la rata, on els andorrans, amb el síndic Picar al capdavant, van intentar nedar i guardar la roba”, allò que se’n diu fer-se l’andorrà, durant un període molt confús “que encara s’ha d’estudiar amb calma, però és molt interessant”. A la conferència, adverteix, n’oferirà “pinzellades”. 

La mostra a Cal Pal inicia el recorregut precisament al XIX, amb l’arribada d’un refugiat  il·lustre, el bisbe Caixal. “Però refugiats a Andorra ja n’hi ha indicis que n’hi va haver durant la croada càtara”, com n’hi va haver durant les guerres contra els hugonots o sempre que hi ha hagut persecucions a Europa. “Andorra, ja per la mateixa naturalesa del país, els admet”, indica l’historiador, recordant les màximes del Manual Digest que en parlen. “Andorra és port segur per a tots aquells que han sofert calamitats”, tot i que Fiter i Rossell no volia “vagamundos, gents de mala vida ni desertors dels exèrcits”. Però els que arriben durant la primera guerra carlina, recorda, “no eren desertors, els que lluitaven en cada facció eren voluntaris, així que no s’hi pot aplicar el concepte de desertor”. Es va haver de “filar molt prim”. 

De copríncep a copríncep
Són episodis, tots els que recorrerà, coneguts a mitges. Amb petits detalls que van sortint a la llum. “Coneixem els grans moviments, però quan baixem a l’estructura molecular ens podem endur algunes sorpreses”. Per exemple, la primera carta coneguda (o apareguda fins al moment) entre coprínceps: l’escrivia al 1823 el bisbe Bernat Francès i Caballero quan s’havia de refugiar a Andorra (a la casa dels Areny-Plandolit d’Ordino) i demanava ajuda al monarca gal. Li expressava “la seva indefensió, la preocupació perquè poguessin entrar un dia al país a capturar-lo”. Finalment, marxa a Acs, a casa del veguer francès. “Són aquests detalls significatius, revelen l’estat mental” del prelat. És, de moment si més no, la primera carta coneguda entre coprínceps directament, perquè totes les comunicacions conegudes s’havien fet entre veguers. Figura, microfilmada, als fons francesos de l’Arxiu Nacional d’Andorra. “En cap lloc insòlit, estava a la vista de tothom”. 

Un altre dels episodis en què s’aturarà Villaró és la història del cementiri de soldats realistes (escapats de les tropes d’Espoz y Mina) a Soldeu, descobert -no físicament, sinó la constància deixada al llibre d’òbits de Sant Serni de Canillo d’una vintena d’enterraments. Troballa que s’apunten Robert Lizarte i Domènec Bascompte, amb el suport de Quim Valera per situar històricament el què, el com i el perquè (previsible, si més no). 
En general, resumeix el també escriptor, és una època trufada de fets i personatges singulars, com el seu Antoni Valls: l’ha biografiat i no cal fer-hi novel·la, que ja prou novel·lesca és la seva vida. És “un d’aquells personatges romàntics, sanguinis, apassionats, que va acabar malament, afusellat”. O aquell suís que va esbossar un projecte d’invasió d’Andorra: no calia gran cosa, deia, amb una petita bateria ja s’ho veia tot dat i beneït. 

Les desgràcies dels segles següents també desfilaran
En el mateix programa paral·lel a l’exposició, dimecres vinent serà el torn de Claude Benet, amb una ponència sobre Andorra i la Segona Guerra Mundial i el dia 20 prendrà la paraula l’historiador Josep Calvet, per continuar desgranant les desgràcies del segle XX. El 17 d’octubre serà el moment d’entrar en l’actualitat, amb Els refugiats del futur: els refugiats climàtics, que abordarà Miguel Pajares, antropòleg social, investigador a la UB i president de la Comissió catalana d’ajuda al refugiat. Hi haurà taules rodones, per on desfilaran Montserrat Ronchera i Nadia Ghulam, escriptora, refugiada afganesa i activista. Per tancar el programa, teatre: Jo dic mai més, un espectacle de teatre, videoart i música creat per Ferran Castells i dirigit per Teresa Devant. Ja al novembre.