Ester Nadal estrena dijous l’obra magna del dramaturg suís, amb producció de l’ENA però sense data andorrana.
La sorprenent, dolorosa i, en fi, trista realitat és que l’Andorra de Max Frisch, una de les obres magnes no ja del dramaturg suís Max Frisch (Zurich, 1911-1991) sinó també del teatre en alemany del segle XX, no havia parlat mai en català dalt d’un escenari. Mai, des que es va estrenar, el 1961. Ni a Catalunya, cosa que tindria certa lògica en un país que sempre ens ha mirat amb la condescendència del germà gran, ni tampoc entre nosaltres. I això és molt més greu perquè denota la nostra escassa, per no dir nul·la curiositat: ¿cap dels nostres actors, dramaturgs, escriptors, productors, teatrerus o diletants havia sentit mai la necessitat de dilucidar per què caram Frisch ens havia manllevat el nom per a la seva obra mestra?
Doncs sembla que no. Vam haver d’esperar el 2009, que Editorial Andorra en va publicar la traducció, per llegir-la en català. L’any següent, el número 1 de la revista Portella –mai no direm prou el que la trobem a faltar– li va dedicar un monumental, epifànic monogràfic. I el 2017, Ester Nadal en va aixecar una lectura dramatitzada que es va poder veure al Comunal de la capital i al Romea de Barcelona. Però per veure una Andorra escenificada, com Déu mana, han hagut de passar sis decennis llargs. Sis.
L’espera acaba dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, en la primera coproducció de la nova etapa de l’Escena Nacional. I al capdavant, com no, Nadal, que feia vint anys, vint, que li anava al darrere: “La lectura del 2017 va ser una primera pedra, però el meu objectiu va ser des del primer moment pujar-lo a l’escenari”. En el seu cas, l’epifania es va produir en dos moments: el primer, quan als 17 anys va caure a les meves mans, i ves a saber per quin atzar, una traducció al francès. Com és que ningú me n’havia parlat mai? “Potser, vaig pensar, perquè es tractava d’una obra molt menor, o bé perquè deia alguna cosa lletja de nosaltres que calia amagar”, deia anys enrere en aquell número de Portella. El segon, a principis dels anys 90, quan l’avui directora estudiava a l’escola de Jacques Lecoq a París: “Tots els meus companys de parla alemanya se la sabien de pe a pa, per a ells Andorra era com per a nosaltres Terra Baixa. Però encara més sorprenent era que es quedaven de pedra quan els explicava que Andorra era un país de veritat, i no un lloc creat per la fantasia de Frsich”.
Elenc andosí
El cas és que la llavor estava plantada, i que hagi trigat tres decennis a florir és tan sols la demostració de la tossuderia de Nadal, que s’ha acabat sortint amb la seva i per la porta gran: el TNC és la capital del teatre català, i aquí és on per primera vegada sentirem Andri, Barblin, el Mestre i companyia parlar en la llengua en què haurien hagut de parlar si Andorra fos Andorra, i no l’arquetip rere el qual Frisch va voler ocultar la seva Suïssa natal: una societat obsessionada amb la identitat, on les aparences ho són tot i on tothom viu pendent del que diran. L’Andorra de Frischh no té res a veure amb la nostra, vaja. Com Andri és jueu i l’acaben pelant –no és cap espòiler: l’autor ens ho diu al principi de l’obra– però Andorra tampoc no té cap intenció de denunciar l’antisemitisme, sinó el destí fatal que li espera a qualsevol persona que pel motiu que sigui és diferent en una societat malalta d’identitarisme. No sé si els sona la cançó.
A Nadal, sí: “Sempre està d’actualitat, naturalment és traslladable a la nostra Andorra, la de veritat, perquè també nosaltres ens hem cregut més d’una vegada que som la quintaessència d’un concepte. I exactament això és el que pretenia denunciar Frisch. Ho va fer, en fi, a través de la peripècia del pobre Andri, nen jueu adoptat per una família andorrana, que creix com a jueu enmig d’una societat que el considera un element estrany, i a qui no dubten a entregar a l’invasor bàrbar com a víctima propiciatòria... tot i que el pare acabi confessant que aquell nen no era jueu, sinó un andorrà com els altres. Massa tard.”
Es tracta d’un muntatge de gran format, coproduït com s’ha dit per l’ENA, i en què la presència andorrana –però aquesta, de veritat– la completen Roger Casamajor, en el paper del Mestre, Oriol Guillem (Soldat), i Marta Pelegrina, procedent de la Jocand i una Barblin que és, diu Nadal, “el gran descobriment d’aquest muntatge i de qui sentirem a parlar aviat i molt”. Això, pel que fa a l’elenc. A l’equip tècnic trobem Alfons Casal, com a director de producció, i Lluís Cartes, autor del que ara hem de dir-ne, es veu, “espai sonor”, que queda més cool.
Fins aquí, les bones notícies. La dolenta, que n’hi ha, és que encara no hi ha data ni escenari per a l’estrena entre nosaltres. Havia de ser el Claror, que no arribarà a temps. Com a mínim aquesta temporada. Però si hem pogut sobreviure seixanta anys, ara no ens vindrà d’uns mesos. I si els ha vingut salivera, ja saben: al TNC fins al 28 de gener.
