El Fargo caminarà. I ho farà aviat. Diu el Crispí, el mecànic que ha obrat el miracle de tornar-lo a la vida, que a l'estiu. Aquest estiu. Ara mateix no pot concretar més, però que entre el juliol i l'agost veurem el blau atzur del Fargo circular per les nostres carreteres, ho dona per fet. Una altra cosa és arribar a la festa de la parròquia, el somni de Valentí Closa –ja se sap que els polítics tenen altres tempos, fins i tot els que són tan poc polítics com ell–.  Però després de vuit anys d'operacions, líftings i trasplantaments, el cert és que ara no li manarem la pressa al Crispí, que pot haver dedicat, calcula, unes 600 hores a tornar a la vida aquest vehicle històric. Ho han de recordar, perquè ho hem explicat aquí mateix tantes vegades com ha calgut des que el 15 de desembre del 2018 vam assistir des de primera fila a l'evacuació del Fargo, que es floria en aquell solar de Fontaneda on l'últim propietari, Josep Martínez, el va aparcar el 1978. I encara gràcies, perquè el destí normal del vehicle hauria sigut el desballestament. Gràcies a ell ens ha arribat convertit primer en una relíquia del primeríssim boom –Casi Arajol pare i Robert Cassany el van anar a buscar a París el 1948 per obrir la primera línia regular fins a l'Hospitalet-près-l'Andorre i Acs– i ara en un formidable vehicle de col·lecció.

Reconstruïda la carrosseria, amb els marcs i els vidres muntats i amb la mà de pintura que evoca el blau corporatiu de la Hispano Andorrana en què va servir a partir del 1950, li faltava el motor, el cor de la bèstia, un embalum de la casa Ebro que en algun moment dels anys 60 devia substituir el Dodge original, amb carcassa de ferro forjat i que pesa prop de 800 quilos. El Crispí l'ha desmuntat peça a peça, les ha netejat, quan ha calgut les ha apedaçat i les ha tornat a muntar. I el miracle s'ha produït: hi ha batec. Funciona. Ara reposa com un tresor al box del servei de Manteniment que el Comú d'Escaldes ha cedit. 

I el següent pas serà instal·lar-lo sota el capó del Fargo. Això serà l'últim. Primer cal resoldre els detalls pendents perquè el Fargo deixi enrere la condició d'andròmina i recuperi de nou la de vehicle automòbil, és a dir, capaç de desplaçar-se pels seus mitjans. I el que falta és la instal·lació elèctrica i la del gasoil, la transmissió, el tub d'escapament i, atenció, els frens, el més delicat de tot. Però ho té tan coll avall que per primera vegada des que es va embarcar en aquesta aventura s'atreveix a posar-hi data aproximada. Si compleix –i el Crispí és home de paraula, no en tinguin cap dubte– Claude Benet i la resta d'il·luminats de Velles Cases que el desembre del 2018 es van llançar de cap a la piscina per salvar el Fargo podran per fi cantar victòria. Hauran sigut vuit anys i 80.000 euros reunits a través de micromecenatge, patrocini privat i també institucional, perquè quan les coses van anar mal dades van aparèixer el Comú d'Escaldes primer i el ministeri de Cultura després amb una injecció econòmica –40.000 euros– que ha resultat decisiva per arribar fins aquí. Algun pessic més faltarà, però la part del lleó ja s'ha desembutxacat. Que 80.000 euros són molts diners?  Tenint en compte que l'operació s'haurà allargat durant vuit anys, la inversió total haurà sigut de 10.000 euros anuals. Quants projectes culturals tiren endavant amb aquest pressupost i amb aquests resultats? Amb l'afegit que el Fargo ja és patrimoni de l'Estat, el legítim propietari, i que tot plegat ha sigut fruit d'una iniciativa única entre nosaltres: perquè va sorgir de la iniciativa privada i perquè mai abans s'havia intentat una campanya remotament similar d'arqueologia industrial.

És precisament la pàtina històrica  –testimoni del primer boom– i el valor sentimental –el més antic dels autobusos que conservem– el que converteix el Fargo en una peça única, més enllà del valor com a peça de col·lecció, discutible –admet el Crispí– perquè el que veiem ara és un trencaclosques, la reconstrucció, moltes vegades a partir de zero, de la carcassa original que el 2018 es va rescatar in extremis a Fontaneda. Quan d'aquí a uns mesos el veiem circular de nou per les nostres carreteres, estarem assistint a un miracle.