Ha hagut de ser la dermatosi nodular contagiosa la que ens deixés aquest curs sense fires de bestiar. Una fita que fins ara només havia aconseguit la Covid. Diumenge passat tocava la de Canillo, i diumenge que ve, la de la capital. No ha pogut ser, i per això els veïns del cap del Carrer i rodalies ens hem perdut el cartell que a principis de cada mes d'octubre avisa que la tardor definitivament arriba. Però que consti que Casi Arajol i Sergi Mas havien fet la feina. I nosaltres, contents de poder-lo-la ensenyar, un any més.

El cartell el tenen aquí al costat. Aquest curs se n'han anat fins a Setúria, que és una estupenda decisió sobetotper a dos homenots quie gasten 93 anys, el Casi, i 94, quasi 95, el Sergi. En primer pla, Rosa Tomàs, que més que una vaquera és un tòtem: 43 tempoarades, 43, a les guardes comunes de la Massana. El Sergi s'ha permès acompayar-la amb la Rúbia, la fidelíssima gossa d'atura que no ha fallat mai als cartells des del primer que va il·luminar, el 1982. Al fons, els rutilants prats de Setúria, amb les bordes de casa Colat, de cal Palanques i de Giberga, amb els reglamentaris ramats de bestiar de peu forcat –vaques i ovelles– i rodó –eugues. Bordes centenàries, que mai no han deixat de treballar quan a mtjans juny els ramats pugen a les pastures d'alta muntanya. I s'hi queden fins a finals d'octubre, quan els baixen a exhibr a la fira. Quan no i ha dermatosi, és clar.

El millor, com passa sempre amb els cartells del Sergi, és el que hi ha darrere de l'escenari. Més enllà de les muntanyes del fons, diu, hi ha el prat de l''Esmeligat, que en temps pretèrits es disputaven els veïns de Pal i els d'Os de Civís. Com eren gent essencialment de bé, van acordar que dirimirien el plet de forma civilitzada: cada poble designaria un campió per defensar el seu dret, i el que sortís vencedor del singular combat es quedaria l'ús i el fruit del prat litigiós. Els catalans van engreixar el seu representant atipant-lo cada dia del mes previ amb tocino; els massanencs, més magres o més escardalencs, li van donar al seu llonganissa. Tampoc era qüestió que els altres es quedessin sense res que dur-se al pap durant un mes. El cas és que el d'Os va arribar al dia D tan gras que va acabar rebentat a les primeres de canvi. Arrebentat o esmeligat. Al de Pal no li va caldre més que esquivar les escomeses del pobre rival. Així és com el prat de l'Esmeligat va guanyar el nom i quedar en propietat dels massanencs. I fins avui.

Però tornem a la fira de bestiar, que va ressusictar per obra i gràcia del Casi al 1979 i que des d'aleshores només ha fallat per la Covid i per la dermatosi. El cartell del Sergi és un clàssic. I també ho és el llibret que el Casi comença a preparar immeditament després de la fira i que cada any ens il·lustra amb un tema ramader. N'hi ha que encara recorden el que va dedicar a la pallaressa, probablement la navalla de pastor més versàtil que s'ha vist els últims dos mil·lennis als Pirineus. Doncs aquest any és la codera, cachapa en espanyol i coffin, couyer, coue o couvier, en francès. Per dir-ho d'una vegada: el recipient de fusta, banya o ferro –diu el restaurtador Eudald Guillamet, aquí amb el barret d'etnòleg– que no podia faltar en l'equipament del dallaire, que es penjava a la cintura i que servia per guardar-hi la pedra amb què cada cert temps –concretament, cada cinc metres quadrats d'herba dallada, calculin vostès mateixos– havien d'anar esmolant l'eina. N'hi ha de molts humils, fabricats amb llauna, ferro o zinc, i també de molt elaborats, autèntiques obres d'art com un d'extraordinàriament tallat i profusament decorat provinent del cantó suís d'Aspenzel i que forma part de la col·lecció de Casi. Codera i pedra d'esmolar eren, en fi, el recordatori de la fira d'aquest any. Punyetera dermatosi. 


Lectura, llibre i bateria de cròniques pels 95 anys del mestre Sergi Mas

95 anys, que es diu ràpid, son els que farà el 30 d'octubre Sergi Mas, nascut el 1930 al primer pis de la impremta familiar del carrer Aurora de Barcelona. No el busquin, avui, el carrer Aurora, on va ser per cert tirotejat Salvador Seguí, el Noi del Sucre: ben bé al costat de la impremta, diu el Sergi. L'ajuntament el va esborrar literalment del mapa –el carrer Surora, no el Noi del Sucre– per obrir-hi la rambla del Raval. Però havíem vingut aquí a parlar dels 95 anys de Sergi Mas. Igual que fa cinc anys ho van celebrar amb l'exquisida edició de Hi floriran grandalles Manel Gibert i txema Díaz-Torrent han aixecat un entusdiasta cartell d'acitivtats en homenatge al mestre: per començar, la setmana que ve publicarem en aquestes mateixes pàgines una crònica diària que glossarà una faceta de Sergi Mas: Díaz-Torrent, la de l'amic: Gibert, la de l'artista; Alexandra Grebennikova, la de l'escriptor, i Roger Mas, la del pare. Això serà la setmana que ve i il·lustrat amb un fotoreportatge de Facundo Santana que capta l'essècia de l'artista al seu estudi taller de la plaça de la Germandat. El segon plat arribarà el 17 de novembre amb una lectura pública dels llibres de narracions de Sergi Mas al vestibul del Centre Cultural i amb la col·laboració de la biblioteca comunal. I s'ha afegit a la festa l'editorial Medusa, que aquest curs en publicarà el tercer recull de relats, titulat Tafetans –no pel teixit de seda, no sinó pels encenalls que queden després de treballar la fusta amb el ribot. Serà la culminació dels dos volums previs del Sergi Mas narrador, Cassigalls i Les Valls encantandes.