Hi havia nervis a l’equip de Contraban desplaçat a Sitges. No passa cada dia que t’estrenin el teu primer llargmetratge al festival de gènere més important del calendari, amb el permís de Mont-real i Toronto. Va ser dilluns, a la primera sessió de la tarda a la sala Melià, el rovell de l’ou de Sitges, aforament complet, 1.400 butaques. A la pantalla, 11, dirigida per les catalanes Clàudia i Paula Serra, i amb Pau Riera i David Haro (Contraban) a la producció. I el públic va dir que sí. Sis vegades, sis, van interrompre la projecció de la pel·lícula a cop d’aplaudiments. Una reacció que pot semblar impròpia, per no dir salvatge, per als aficionats que no han trepitjat mai el festival català, però que és símptoma inequívoc que les coses han anat bé: “L’aplaudímetre és una cosa molt idiosincràtica de Sitges. El públic aplaudeix sense manies tot allò que li agrada: una escena especialment impactant, un gir del guió, una mort més truculenta del previst, una rèplica aguda...”, diu Riera. Així que la mitja dotzena d’ocasions que els aplaudiments van ressonar ahir a la tarda a la sala Melià els van semblar a l’equip d’11 com un regal del cel, perquè volia dir que la cosa funcionava. Acabada la funció, tots dempeus per a l’ovació final i a continuar fent passadissos, promoció amb els mitjans catalans, “que s’han bolcat amb la pel·lícula”, i creuar els dits perquè el públic votés per nosaltres després de la projecció, perquè el premi popular té a Sitges especial valor i és on, sent realistes podem tenir alguna opció. Alguna.”
I a partir d’avui, a viure Sitges coma espectadors, perquè la feina ja està feta i el veredicte del jurat n se sabrà fins dissabte. Mirar de topar-se amb alguna de les estrelles convidades a aquesta edició –Peter Jackson, Kevin Bacon, Alejandro Amenábar, Danny DeVito– i veure les favorites –Hope, Found Alive, Colony, Sheep in the Box, Her Private Hell, Wicker, The Carpenter’s Son– per comprovar amb qui se la juguen: “Per nosaltres era un somni que ens seleccionessin per a la secció oficial. Ara toca somiar, però en realitat ja hem guanyat”.
