La parroquial de Santa Eulàlia recupera tres talles barroques ocultes durant decennis i engega una campanya per restaurar-les.

L’episodi va passar a finals del 2020. Diu Robert Lizarte, que és una cosa així com la memòria viva de tot el que afecta el patrimoni encampadà, inclosa la parroquial de Santa Eulàlia, que feia dies que un armari que estava (i està) a la sala petita de catequesi, rere la capella de Sant Antoni, els cridava l’atenció. Ningú, ni els més grans de la parròquia, en recordaven la utilitat. I per arrodonir-ho, l’armari estava misteriosament tancat i ni mossèn Antoni Elvira sabia on se’n conservava la clau, si és que n’hi havia una. Fins que un dia el mateix mossèn va aparèixer amb un ramat de claus velles i es van posar a provar fortuna. Al cap de res, oh, sorpresa, el forrellat va cedir, les portes es van obrir suaument, com si estiguessin desitjant aquell moment, i tots dos es van quedar de pedra. No era un armari, sinó un bagul del tresor on, contra tot pronòstic, van aparèixer dues talles barroques, una Mare de Déu del Remei probablement gòtica, una llàntia processional del XIX i així, com de passada, les perxines de les fornícules dels sants i un grapat de caps de querubí. 

El primer pas va ser, naturalment, dirigir-se a Patrimoni, on van comprovar que les peces hi constaven, degudament inventariades i descrites. Però la qüestió, recorda Lizarte, “és que no sabíem que les teníem. Per nosaltres, era com si les haguéssim perdut, i mira que les teníem a la vora”. La hipòtesi és que les van entaforar a l’armari amb la reforma integral de Santa Eulàlia que a finals dels anys 80 va dirigir el despatx Bohigas-Martorell-Mackay. I que s’hi van quedar tranquil·lament fins que se’n va perdre el record.

Si en parlem aquí i avui és perquè, convindrà el lector, la història és prou rocambolesca, i perquè la parròquia engegarà just després de Meritxell una campanya de micromecenatge per restaurar les dues talles i la Mare de Déu, que no és que estiguin especialment degradades però que han perdut tota la policromia. Es tracta, diu Lizarte, de  continuar recuperant el patrimoni artístic del temple –recordin que al maig van tornar el frontal d’altar del XIX i dues talles més, un Sant Pau i un Sant Pere barrocs, després de passar pel quiròfan– i apel·lant a la sensibilitat dels fidels com el 2020 amb la campana de Sant Jaume dels Cortals que es va restaurar gràcies a una col·lecta popular. Les dues talles procedents de l’armari del tresor són, diu Lizarte, un Sant Isidre, un Sant Esteve, aparentment sortits de la mateixa mà i provinents d’un retaule que s’ha perdut. La Mare de Déu del Roser podria ser anterior, possiblement barroca, i procedir de l’antiga capella d’aquesta advocació que es trobava entre la del Roser i la de Sant Antoni. Però de moment tot són especulacions i bones intencions.

El que ja és una estupenda realitat és la llàntia o fanal processional que les acompanyava. Una andròmina possiblement del XIX que acompanyava les processions –se’n feien per Corpus, per Sant Roc, per Sant Isidre i pel Roser– i que va estar en ús fins a la reforma del 1926, quan desapareix del mapa. Quan va ressuscitar dintre del mateix armari que el Sant Isidre, el Sant Esteve i la Mare de Déu de Roser estava en condicions molt més precàries i per això se la va enviar de pet a cal restaurador. A Retoc, per concretar, on se li va practicar un tractament de xoc per retirar-li el rovell centenari i les restes de cendra, i per restituir  les pèrdues de suport, especialment els rajos de l’ostensori, que s’han hagut de reconstruir de nou –només en quedaven tres de disset–. Des de divendres llu a l’altar el seu nou destí, perquè ja no sortirà en processó dalt d’una perxa, sinó que donarà llum al  sagrari: “Hi surt guanyant el patrimoni, hi surt guanyant la parroquial i hi surten guanyant els feligresos. Un win-win total”, conclou Lizarte.