Si pugen fins al pont d'Engordany hi veuran aquests dies Sam Bosque enfilada dalt de la bastida. A principis de mes va començar el mural que evocarà des de la façana posterior de casa Jaume de Roca, l'arxiu històric de la parròquia, el safareig que hi havia hagut fins als anys 60 sota el que avui és l'Espai Caldes. El viatger britànic F. G. Deverell va tenir el detall de fotografiar una escena que aleshores devia ser tan quotidiana que no havia cridat l'atenció de cap altre viatger: un grupet de quatre dones i tres noies fent la bugada en una bassa natural del riu. I amb l'aigua calenta que en breu –som en algun moment entre el 1883 i el 1889, quan Deverell va venir tres vegades, tres– posaria els fonaments del turisme termal.

És un mural de proporcions discretes, amb prou feines 90 metres quadrats, especialment si el comparem amb el Llosar d'Encamp, que amb 4.000 metres quadrats és la mare (i el pare) de tots els murals que Sam Bosque ha pintat fins a la data. I en porta una quinzena, des que s'hi va posar el 2016 amb Transparència, a la paret mitgera del Comú de la capital que dona a la plaça del Poble. Al de casa Roca de Jaume li seguirà un altre de més petit al mur lateral del safareig de l'Espai Caldes, amb l'altra meitat de la fotografia de Deverell: les dones, a l'arxiu; les noies, al safareig. 

El repte, com sempre, és la perspectiva. Enfilada a la bastida és impossible calcular proporcions, i tot i que pinta a partir d'una quadrícula, cada cert temps ha de baixar i allunyar-se prou del mur per comprovar que no li està sortint un nyap. I això que en té la mà trencada, ja ho han vist. Tant, que l'any passat es va plantejar molt seriosament aparcar ni que fos per un temps la faceta de muralista: "El que passa és que viure de l'art és molt difícil. El mural m'aporta seguretat econòmica i llibertat per poder-me dedicar a projectes més personals sense haver-me de preocupar per si venc o no venc obra. Per exemple, gràcies a això vaig poder dedicar els últims mesos a Extinció, la instal·lació que he presentat al LandArt. D'altra banda, crec que amb els anys he creat un estil personal i molt recognoscible: els meus murals apel·len a la memòria personal i col·lectiva. És el meu segell. I és més que una feina".

Si els amoïna l'esperança de vida dels murals, sàpiguen que Bosque treballa amb pintura de revestiment de façanes acrílica, material industrial que té una vida garantida de deu anys. Més enllà pot començar a descolorir-se i tocarà repassar. Ho comprovarem aviat, perquè Transparència és a punt de fer-los.

L'altra pregunta és com s'integraran els dos murals en la intervenció de Javier Balmaseda que domina la part alta d'Escaldes, especialment el passeig del riu: "El que ha fet el Javier és mot potent, però la pintura mural no deixa de ser una intervenció urbana. Els murals conviuen amb la seva obra, no hi competeixen, l'acompanyen".

El resultat el veurem a fi de mes. Immediatament després es posarà amb el del safareig de l'Espai Caldes. Quinze dies més, calcula, abans que arribi el fred, "perquè a ple hivern és impossible aguantar una jornada a la bastida".