La galeria Alta exposa l’obra canina del nord-americà William Wegman, una trentena de polaroids XXL amb els seus quissos de raça weimaraner convertits en rèpliques quasi humanes. 

Hi ha alguna cosa de vagament familiar en el bestiari de William Wegman (Massachusetts, 1943): pensin en Arcimboldo, el proteic artista italià que et construïa un rostre amb els tubercles, llegums i fruites de l’hort. En Blacksad, la sèrie de novel·les gràfiques de Juan Díaz Canales (va desfilar anys enrere pel Saló del Còmic) protagonitzades per un gat convertit en èmul de Philip Marlowe. O en Maus, la inquietant distopia concentracionària imaginada per Art Spiegelman, on els jueus eren ratolins, els nazis, gats, i els polonesos, mare meva, porcs.

Amb tots ells guarden un cert parentiu, com a mínim conceptual, els quissos de Wegman, amb la diferència que ell els va retratar durant trenta anys i amb la seva Polaroid i els va convertir en el tema més recurrent de la seva dilatada trajectòria artística, que arrenca als anys 70 com a dibuixant i videoartista i que de seguida va reorientar cap a la fotografia. El tema se’l va topar al saló de casa: diu que el seu primer gos de raça weimaraner, a qui havia posat el premonitori nom de Man Ray, es colava insistentment en l’objectiu de la seva Polaroid, fins que va decidir provar-lo com a model. I contra tot pronòstic, va resultar que Man Ray no tan sols funcionava, sinó que caracteritzant-lo com una pobra bestiola humana li servia per explorar d’una forma inèdita la naturalesa dels animals de dues potes que som.

Com a mínim, això és el que explica Pancho Saula, l’ànima d’aquest autèntic miracle que és la galeria Alta. Va per la tercera temporada –es va estrenar la tardor del 2022 amb Vivian Mayer– i per a la setena exposició ha triat l’obra d’un fotògraf que forma part de la cultura pop nord-americana: els gossos de Wegman van convertir-se en presència habitual a Barri Sèsam, poca broma, i als late shows de la televisió ianqui, fins al punt que el 1982 la revista Village Voice va declarar Man Ray l’Home de l’Any. Com ho senten.

Arribats en aquest punt un no sap si veure-hi el rampell surrealista i genial d’aquell Dalí que es passejava pel metro de Nova York amb un os formiguer o com una autèntica (i lucrativa) presa de pèl pròpia d’una societat decadent. Saula ho té claríssim: “El gos encarna la naturalesa a través de la particular mirada de Wegman. Una mirada curiosa, vital, optimista, lluny de la negativitat ambiental, i que t’acaba fent somriure”. L’altra particularitat de l’exposició és la tècnica: Wegman va ser l’afortunat propietari d’un dels sis prototips XXL que Polaroid va fabricar a mitjan anys 70: unes càmeres que feien fotografies extragrans, de 51 per 60 centímetres, i naturalment instantànies, que aquesta és la gràcia d’una Polaroid (i de les seves hereves d’avui, les Instamax): són, per tant, peces úniques, i Wegman va ser fidel en aquest format fins que Polaroid el va jubilar i el 2007 va deixar de fabricar pel·lícula.

Per si tenen curiositat, sàpiguen que Wegman ha treballat sempre amb Man Ray i amb la seva descendència, l’aristocràcia canina de la fotografia, que s’allarga fins ara mateix, amb la cinquena generació (o sisena, ves a saber) encarnada en el quisso Flo.

A la galeria Alta, en fi, n’hi pengen una trentena. Si els observen bé, potser s’hi senten retratats, adverteix Saula. Potser sí, però un tendeix a sospitar que el missatge profund de Wegman només està a l’abast dels humans que conviuen amb gossos, siguin weimaraner o de qualsevol altra raça. I que als profans se’ns escapa bona part de la gràcia. Per no parlar de les connotacions ètiques de disfressar una pobra bèstia i obligar-la a posar per al fotògraf. No és gaire lluny dels rucs de passeig o els animals de circ.