L’art de pasturar (i l’altre)

L’últim pastor de Castellciutat va ser el Monsero. “Ja està, ja no cal que busquem més, ja tinc el tema”, va dir Arnau Orobitg quan li van proposar d’il·lustrar un dels carrers de Castellciutat amb un gran mural. “És un àmbit on em podia sentir còmode”, explica un Orobitg que va sortir de la quarta promoció de l’Escola de Pastors i que, des d’aleshores -era el 2011-, compleix la seva particular transhumància anant a cuidar ramats a les altes pastures alpines: últimament treballa a la zona del parc natural d’Écrins (la població més propera és Guillestre, apunta). Professional assalariat, mentre accedir a terres i un ramat propi sigui un somni. “I soc un bon pastor”, adverteix.

 

Però tornem a la pintura. Com es conjuga amb l’ofici de pastor? “L’art? Tampoc no és ben bé que m’hi dediqui, aprofito una cosa que sé fer i se’m dona bé”. A banda, encara cerca i recerca un llenguatge propi que, confessa, no acaba de trobar. En tot cas sí que en el muralisme s’hi troba còmode. “Quan la comissió de festes de Castellciutat em va proposar la façana, i jo mateix estava a punt de marxar cap a la muntanya, així que ja tindria a mà els models”. No sols les ovelles, sinó el rostre del protagonista: un altre pastor alpí que, curiositats de la vida, guarda una semblança fisiològica “extraordinària” amb el Monsero, veient-ne les fotografies.

 

Orobitg va voler defugir el costumbris me en la composició. “L’hi volia donar un aire un pèl surrealista, aportar-hi una mica d’ironia”, per això aquell pastor levitant i envoltat pels animals. El Monsero era manxol, de fet, però l’ha retratat amb els dos braços: “M’he excusat dient que com que és al cel s’ha retrobat amb l’extremitat”, bromeja. En realitat, defugia el puntet morbós que afegiria un detall tan concret. “Al·ludeixes la persona, però no cal entrar tan a fons”.

 

Les dimensions van ser un repte, però treballar sota la mirada dels veïns, entrar-hi en conversa, va ser “gratificant, perquè m’agrada aquest fenomen de socialització de l’art públic, d’implicar-te en l’espai”. I compositivament, té aquell lleu aire que recorda la imagineria religiosa. “A banda, la figuració estrambòtica del Bosco, Brueghel, m’inspiren molt; el medievalisme, les seves composicions de retaules, amb tota la narrativa, aquelles cascades d’imatgeria...” Capes i capes de sentit.

 

Una d’aquestes capes de sentit que també ha buscat a la façana de Montferrer, i tan clara, té a veure amb l’ofici de pastor que practica Orobitg, naturalment. “La muntanya a mi m’aporta moltíssim, aviar ovelles té un sentit amplíssim que es concreta en el plaer que sento en el silenci, bàsicament”. També és una confessa fuga del món accelerat, hi afegeix.

 

Per què pastor? “Per una qüestió aromàtica”, etziba. Per explicar-se tot seguit: “En un sentit una mica proustià, l’ambient que el pastoralisme provoca és insubstituïble, un confort per a l’ànima”. L’olor de la pleta i de l’herbei de la solana, dels boscos de l’obaga. “Allà ho tinc tot. Allà és quan se’m fa absolutament inútil, anodí, fer qualsevol artefacte artístic”.

 

Però, matisa, ser pastor és el seu mitjà de vida, més enllà de qualsevol reflexió filosòfica que li plantegi. “Jo la meva feina la faig bé, compleixo els compromisos deontològics; a mi m’agrada portar ramats grossos, unes mil dues-centes o mil quatre-centes ovelles, i per això tinc tres gossos bons”. I hi ha “els reptes de saber guardar el bestiar en condicions adverses, o en camins de transhumància, en límits de conreus...” I és fonamental, precisa, “sentir-te bé amb les ovelles, sense prejudicis com que són estúpides; és una vexació, una calúmnia”. Les ovelles, prossegueix, “quan pugen a la muntanya, pugen a gaudir; quan baixen les fiquen als corrals, a parir, però allà dalt tu com a pastor els has d’oferir el gaudi”. I ell vol “que tot el ramat tingui una rialla”.

 

Es viu bé sent pastor, econòmicament parlant? “Si vas a França”, etziba sense embuts. “Això com a pastor llogat; una altra cosa és que vulguis instal·lar-te com a jove ramader i tinguis la sort de tenir terres”. Les sortides que ofereix l’ofici “són tan obertes com quantitat de persones que ho intentin”. I ara per ara, sembla tenir atractius: l’Escola de Pastors acaba d’engegar curs, amb moltes dones entre els inscrits. Sortida pràctica o mera utopia? “D’utopia n’hi ha, sens dubte, però la ràtio d’incorporació amb èxit, al principi era bastant elevada, però crec que ha anat disminuint”. En tot cas, a França fa temps que la majoria és femenina, assegura. I això? “Diria que està vinculat a l’instint de maternitat i a la revalorització de la feminitat en el rural”, proposa.

 

Darrere d’aquest petit moviment pastoral hi ha molt “de reconnexió amb la natura, de visita a l’essencialisme; apareix de nou, sense el factor històric, és una renaixença”. La gent, rebla, “està farta de superficialitats i vides estúpides, digitals, atomitzades”. Per això s’hi bolca gent d’extracte urbà.

 

El futur? “Jo em veig com a pastor assalariat; ja m’agradaria tenir ramat propi, però necessitaria unes circumstàncies que no s’han donat encara, tot i que tinc el nas preparat per ensumar-ho”. 

 

I el del sector primari? “No és que estigui en una cruïlla, és que el camp està venut”. Directament, past de les grans empreses de l’agronegoci, que acaparen la terra, fora d’alguns oasis de petites explotacions disperses. “I tot està pervertit pel funcionament assistencialista”, la dependència dels fons europeus. Possible de revertir? “Si les explotacions poguessin viure per elles mateixes, vendre per elles mateixes, sense els sàtrapes que són els mediadors, la cadena de patrocini”.