L’arxipreste va mentir

Qui ho havia de dir: l’arxipreste va mentir. Perquè va ser una venda, sí. Rocambolesca, tortuosa i tramposa, però una venda amb tots els ets i uts. Recapitulem. Parlem del conjunt mural de l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, que avui s’exposa al MNAC de Barcelona, i recordaran que els últims dies n’havíem parlat a compte d’un suculent document exhumat per l’historiador Joan-Lluís Ayala a l’Arxiu Nacional i datat el 13 de febrer del 1922.

L’aleshores arxiprestes i ecònoms de Sant Esteve, mossèn Josep Mir, hi intenta tranquil·litzar l’inquiet comú de la capital sobre el destí final dels frescos romànics: “Habent arribat al coneixement de l’Il·lustríssim Sr. Bisbe que les pintures de la capella d’Angolasters tenien algun mèrit i per a que dites pintures no s’arribessin a perdrer i fer-se malbé ab l’acció del temps i d’altre modo, ha determinat i fet contracte ab escriptura ab el Museu que la Mancomunitat de Catalunya té a Barcelona per que puguen traurer-les (...) el Museu traurà dites pintures en la forma moderna que s’ha descobert per a que’s conservin intactes tal com estan i se’ls emportin a Barcelona, tot a costa del mateix Museu (...) Deurà guardar-les i exposar-les al Museu ab un lletrero al peu que digui ‘Pintures de la capella d’Angolastrs d’Andorra’ i conservar-los en lo estat en que’s trovan (...) En cas de venta, s’adjudicaran al millor postor”.

La clau de volta del cas és la conclusió final de mossèn Mir: “Ab lo que pot veures que les pintures no estan venudes” Doncs no era veritat: el febrer del 1922 ja feia dos anys que el bisbat i la Junta de Museus, precedent de l’actual MNAC, negociaven la venda dels frescos. Una operació que, és cert, no es va tancar fins al febrer del 1925, quan el director del Museu d’Art i Arqueologia, destinatària de les pintures certifica en una carta –Patrimoni en conserva còpia– haver abonat 6.000 pessetes pel conjunt d’Engolasters (finalment van ser 8.000), però que havia arrencat el 16 de gener del 1920 quan la Junta de Museus comissiona l’antiquari Ignacio Pollack perquè arrenqui un conjunt els conjunts de pintures murals de les esglésies pirinenques. El d’Engolasters no formava inicialment part del lot, i s’hi va afegir de rebot quan la Junta de Museus va constatar que el de Sant Pere de Burgal, al Pallars, ja havia estat venut pel rector de torn. Va ser aleshores quan el bisbat va oferir els de Sant Miquel a canvi.

 

L’operació va ser tortuosa, dèiem, perquè el bisbe Guitart la va aturar el març del 1920 i no es reactiva fins a l’agost de l’any següent, quan un pèrit del mateix Bisbat taxa les pintures i els adjudica un preu de 5.000 pessetes. És en aquest moment quan el Comú aixeca la veu i l’arxipreste li assegura que “no han estat venudes”. Tècnicament potser no, perquè la compravenda no s’havia consumat encara. Però la mala fe de mossèn Josep és flagrant perquè sap perfectament que l’operació està en marxa i que la intenció del bisbat és vendre. Li ha posat fins i tot preu. El març del 1922 tot es torna a aturar per un segon malentès entre bisbat i Junta, però el 31 d’agost firmen de nou les paus, el bisbe formalitza l’autorització per efectuar la venda i Pollack cedeix el lloc d’intermediari a Lluís Plandiura. Les pintures d’Engolasters les arrenca entre el 5 i el 10 de novembre Emili Gandia, conservador de la Junta de Museus, i aquest mateix mes, amb les pintures ja a Barcelona, es procedeix a un nou peritatge: ara el preu dels frescos ha pujat a 6.000 pessetes, i l’excusa és que s’han localitzat dos fragments murals sota la calç dels murs sud i nord. Curiosament (o no tant), en aquests dos fragments se’ls perd immediatament la pista i mai més no se n’ha sabut res. El 12 de juny del 1924 obre oficialment l’exposició amb el romànic pirinenc, inclòs l’absis d’Engolasters.

Els documents que proven la venda dels frescos (i que mossèn Mir va mentir quan el febrer del 1922 ho negava amb vehemència) són sengles cartes, una del 17 de gener del 1925 firmada pel tresorer de la Junta de Museus, Emili Juncadella, i la segona la de Folch i Torres del 28 de febrer, en què consta el preu total de les pintures arrencades en les campanyes del 1919-1922: 58.586 pessetes, incloses les 8.000 –ni 5.00 ni 6.000, al final tot era segurament qüestió de quartos– que finalment es van abonar per les d’Engolasters.

Tot això, és clar, a falta de consultar l’expedient Enajenación fragmentos pintura mural d’Engolasters, que es conserva a l’Arxiu Diocesà: no se’ns ha permès d’accedir-hi amb el consabut argument que està datat el 1926 i els documents del Diocesà no són de consulta pública fins al cap d’un segle: ens ha vingut de cinc mesos, quina mala sort.

Resumint: que l’arxipreste va mentir, que les pintures d’Engolasters sí que van ser venudes (o ho sembla, perquè no s’ha pogut consultar l’expedient de Enajenación en mans del Bisbat) i que pel camí es van perdre dos dels fragments murals que s’hi van descobrir en ser arrencades. Negoci rodó.