Potser vostès no ho recorden, però nosaltres, sí: ara fa dos anys, en la presentació d’Andorra a la Guerra Civil espanyola, l’historiador Jordi Guillamet es queiaxava amargament que el bisbe en persona li havia negat dues vegades a Pau Chica, l’autor de la monografia, dues, l’accés als documents d’aquesta època dipositats a l’arxiu diocesà. L’excusa, aleshores, va ser que durant el pontificat de Martí Alanis s’havia acordat restringir la consulta als fons de més de cent anys d’antiguitat i que aquesta consigna continuava vigent. Una limitació que segons fonts del bisbat “està acordada per la Conferència Episcopal i que s’adequa a la norma del Vaticà, que a més la restringeix a certs investigadors”.

El cas és que dos anys després les coses continuen exactament igual. No s’ha avançat ni un mil·límetre, reconeix la ministra de Cultura, Mònica Bonell: “Estem treballant per generar un clima de col·laboració, i tot i que les demandes que cursem des del ministeri són ateses i se’ls dona curs, el cert és que el que voldríem, que és disposar d’una còpia digital dels fonts concernents a Andorra que s’hi conserven, no ho hem obtingut”.

Bonell es refereix específicament als fons de la vegueria episcopal, institució històrica andorrana –no del Bisbat– que va decaure amb la Constitució. Es dona el cas que la documentació que havia generat la vegueria va desaparèixer sense deixar rastre. Ni tan sols un inventari. Avui se suposa que està dipositada a l’arxiu diocesà. Se suposa. Amb un agreujant: contra el que estableix la consigna general dels cent anys, historiadors com Francesc Badia, Gerhard Lang, Nemesi Marqués i Antoni Morell sí que van accedir més o menys lliurement a la mateixa documentació que se li va negar a Guillamet i Pau Chica, l’autor d’Andorra i la Guerra Civil espanyola (Aloma Editors), en un discutible i poc exemplar exercici de discriminació que el Bisbat mai no s’ha molestat a explicar de forma convincent.

Si res no ha canviat respecte a fa dos anys, on és la notícia? Doncs en un fet que fa encara més feridora la posició obscurantista del Diocesà: els governs d’Andorra i Espanya firmaran en breu un protocol d’entesa en matèria d’arxius que permetrà obtenir còpia digital dels fons relatius a Andorra que es conserven en equipaments espanyols, començant per l’Arxiu general de l’Administració, on s’han localitzat sis centenars de documents andorrans. Seran els primers, diu la ministra, però el conveni permetrà la digitalització de tots els que apareguin en endavant. L’objectiu final és que siguin consultables a l’Arxiu Nacional.

Fins i tot França
L’acord amb Espanya és el primer, però hi ha converses avançades amb la Generalitat i també, atenció, amb França, amb un volum molt considerable de fons andorrans: d’una banda, els de la vegueria francesa, que també van desaparèixer just abans de la Constitució, de nou amb nocturnitat i traïdoria, avui dipositats als arxius diplomàtics de Nantes. Destí, ja que en parlem, molt discutible, perquè deixant de banda que la documentació l’havia generat el veguer, una institució andorrana, no francesa, el veguer el nomenava el copríncep francès, no el ministeri d’Exteriors, i a dreta llei la seva documentació hauria hagut d’acabar a París, no a Nantes. De l’altre, els del delegat permanent, dipositats als arxius departamentals de Perpinyà. En el cas francès, però, l’Arxiu disposa de còpia digital de tots els fons excepte dels del delegat permanent corresponents al segle XX.

En qualsevol cas, el que sorprèn és que allà on Espanya, França i també la Generalitat, han vist la possibilitat de cooperar lleialment perquè puguem disposar de còpia dels documents referents a Andorra, el Bisbat –precisament el Bisbat, que tenim aquí al costat i que hauria de tenir, sembla, una sensibilitat especial– s’hi hagi negat en rodó emparat en unes consignes difícilment defensables: si, com sostenen fonts del Bisbat, tancar l’accés als documents de menys de cent anys d’antiguitat fos una mesura habitual, no es podria fer història amb mètode científic ni de la Guerra Civil espanyola ni de la II Guerra Mundial ni, de fet, de qualsevol esdeveniment posterior al 1925. 

El nou Arxiu Nacional obrirà al gener a l’actual Centre de Català del Rosaleda

El 22 de desembre farà 50 anys que el Consell General va decidir la creació de l’Arxiu Nacional. La primera seu va ser a la desapareguda Casa del Benefici, rere Casa de la Vall, i fins al 1986, l’edifici elevat just davant de la CASS. En endavant, i fins avui, els baixos de Prada Casadet. Ha costat un decenni llarg, però el trasllat del servei al Rosaleda ja té data: serà al gener de l’any que ve, una vegada concloguin les obres per adaptar l’annex on avui s’ubica el Centre de Català, que al seu torn es traslladarà als baixos de l’hotel Hermus. I aquesta mudança serà la culminació del 50è aniversari del servei, que arrencarà el 9 de juny, coincidint amb la Setmana Internacional dels Arxius, amb una jornada consagrada als professionals de l’arxivística: dues conferències i una taula rodona per reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies. De cara al públic general, el més suculent probablement sigui Pioners, amb fons dels fotògrafs que van documentar el nostre segle XX entre el novembre i el març a la sala de Govern al Parc Central; dues publicacions previstes per a aquest mateix curs –Una primera aproximació al fons comercial de Casa Cintet (1854-1945), de Daniel Fité, i Andorra i la II Guerra Mundial, de Pau Chica– i quatre investigacions que culminaran el 2026: el Diplomatari del segle XVI, a càrrec de Carles Gascón; La cacera de bruixes a les Valls d’Andorra (Pau Castell), Pau Casals i Andorra (Anna Murià i Josep M. Figueres) i Demografia històrica d’Andorra (Jordi Buyreu i Raimon Masdeu).