No és veritat que qualsevol temps passat va ser millor. No és veritat... excepte si parlem dels anys 80, aquell breu lapse de temps quan –parafrassejant Yourcenar, que parafrasejava Flaubert– el franquisme ja havia mort i la democràcia encara no s’havia malejat, i quan –dèiem– hi va haver des d’Alaska a Almodóvar, passant per Las Vulpess i Sabina, Rosendo i Los Secretos, un moment únic que només hi havia ciutadans. Ciutadans, pintors, escultors, fotògrafs i músics que després de quaranta anys encotillats, mirant al costat, al davant i al darrere abans d’obrir la boca, deien, feien, pintaven i cantaven el que els sortia del pap, amb un entusiasme militant i una llibertat que avui seria en molts casos impensable. Aquest període màgic per a l’Espanya del moment, posem que entre finals dels anys 70 i els primers 90, és el protagonista de l’estupenda exposició que fins al 5 d’octubre  proposa el CAEE escaldenc. 
Estupenda per la temàtica, ideal  per als que ja tenim certa edat i perdem l’oremus amb pàgines com Yo fui a EGB i similars, però també perquè per primera vegada en moltes llunes el CAEE exposa obra original. I quina obra! Comissariada per María Toral, Els anys 80: la benedicció del caos, es una iniciació a aquells anys efervescents, anàrquics i catàrtics, on confluien totes les tribus urbanes que ens puguem imaginar –rockers, mods, heavies, glam, disco, hippies i naturalment pijos, però sobretot punkis que cronològicament arrenquen amb l’arribada del Guernica de Picasso al Casón del Buen Retiro de Madrid: va ser el 24 d’octubre del 1981 i aquell esdeveniment, diu Toral, va marcar una generació d’artistes que començava aleshores a despuntar i que avui són la flor i nata de l’art contemporani espanyol. Al CAEE hi ha obra de Kostus i de Barceló, de Manolo Quejido i de Rosa Torres, de Sigfrido Martín Begué i de Juan Muñoz, del Hortelano i de Plensa, d’Ouka Lele, de Juan Ugalde i d’Alberto García Álix. I tot original. Un festival, vaja. Hi ha també una selecció de tebeos aportats pel Museu del Còmic, amb lloc destacat per a El Víbora i Ajoblanco, les bíblies de la contracultura, i una portentosa col·lecció de caràtules de vinils de mites generacionals com La Cagaste Burt Lancaster, Radio Futura, Orquesta Mondragón i Nacha Pop. Només hi falta la teta dissecada de Susana Estrada, la musa de la Movida. És per quedar-se tot l’estiu al CAEE: “Jugando con las flores en mi jardín/ Demasiado tarde para comprender...”