La gran gala ha obert aquesta nit la 5a edició del festival de pallasses al Comunal.
Mirin, els ho diré d’entrada: el millor que poden fer si tenen la mot saludable ocurrència de desfilar avui o demà pel que queda del festival de pallasses –o si tenen la sort de topar-se’l pel centre històric de la capital, que és molt possible– el millor que poden fer, dèiem, és prescindir immediatament del biaix de gènere. Oblidin que dalt de l’escenari hi ha una pallassa, amb a. Com si fos amb o o amb e. No perdin el temps intentant decidir si allò que estan veient només ho pot fer una senyora per la seva intrínseca condició d’ésser amb un doble cromosoma XX. De veritat. La insistència en el gènere, i portem consumides setze línies de crònica, no aporta res. Distreu. Flueixin amb l’espectacle.
A nosaltres ens va costar cinc minutets en la gran gala inaugural d’ahir. Van ser cinc minuts en tensió, cinc minuts perduts. Però després... Aix, després. Feia dies que no vèiem una coseta tan delicada, tan minimalista, tan emocionant al Comunal. I no cal riure estentòriament tot just començar, com hi ha espectadors que sembla que se sentin obligats a fer. Paciència. Potser la cosa no va de riure, sinó de mirar, escoltar i potser somriure davant dels malabarismes amb hula-hoop d’Amelia Cadwallader, que va obrir la funció i que va tenir un parell de moments estel·lars: quan va aprofitar el monyo per fer rodar l’anell –potser Pepa Plana es refereix a això quan parla del codi d’humor estrictament femení– i quan va fer pujar un espontani a l’escenari i li va fer practicar el tir a l’artista: li va encertar una dotzena de hula-hoops. Només en van fallar un, i va ser culpa d’ell. Després va ser Cristí Garbo, aka Samantha, la diva amb sobrepès que s’acaba cruspint a mitja ària la caixa de bombons sencera, i tots ens veiem reflectits en un patetisme que convida més a la compassió i al reconeixement que no a la burla: recordin l’escena estupenda de Érase una vez en América en què el nen Patsy porta un pastís de nata per comprar els favors sexuals de Peggy, i mentre ella es fa la interessant rere la porta de casa, ell se l’acaba cruspint perquè la temptació del dolç és superior a la de la carn. Com no entendre-ho.
Però el millor de tot, en fi, va ser el número de Blue (Marta Renyer en cristià), potser perquè amb poquíssima cosa (un collaret, les sabates de taló, la cadira de tambor) és capaç de generar un món particularíssim, barreja de Cotton Club, Cabaret i els Germans Marx. Per no parlar de l’spagat final que es marca, resolt de nou amb geni. Bona part de la culpa del ritme adequat de la nit, ni massa ràpid ni massa demorat, va ser del trio musical (Bernadette, Eulali i Buti) i la llàstima és que aquesta coseta brillant, etèria, que deixa per uns moments l’ànima en suspensió, només la veiés mitja platea, potser una mica més. Avui tenen una nova oportunitat de rescabalar-se amb Mar Gómez. No s’ho perdin, home. O dona.
