No són records d'aquelles nits amb olor de llenya vella i terra freda. De matins, d’herba aixafada i roba estesa. De quan plovia, la muntanya quedava amb una flaire de fulla molla que ho deixava tot com nou, encara que res no canviés. Són records més tangibles perquè a Escaldes, el temps tenia un altre pas. No era més lent, però feia menys soroll. Es tracta de records humans, propers i socials els de Maria Teresa Segalàs, que ha recollit el seu fill, Alfred Llahí, i que ahir va presentar en societat en una biblioteca que es va omplir.

"Seré breu encara que ningú s'ho cregui", va dir Llahí, que va voler desmitificar aquell tòpic que "els andorrans no som puntuals". Tot per començar l'acte deu minuts tard a causa de la signatura de llibres i en una sala on hi havia gent des d'una hora abans del seu inici. La biblioteca es va desmuntar, sense taules i amb poques cadires als costats per poder encabir tothom perquè la presentació s'havia de fer sí o sí a Escaldes-Engordany i en una acollida que no va tenir res a envejar al llibre de la pandèmia del duet Martínez Benazet-Jover.

L'autor va definir el llibre, que consta de 26 capítols, com “un retrat nostàlgic a través dels ulls d’una nena” dels anys 40, 50 i principis dels 60. Això és carrers de terra, jocs, celebracions religioses i tradicions, algunes de les quals s’han mantingut, com Sant Pere regalat o Sant Blai.

Però també una dosi de premsa del cor amb la teoria que el rei emèrit espanyol, Joan Carles I, havia nascut a Escaldes i no a Roma (5/1/1938) com figura a la seva biografia. Així la rumorologia ho atribueix a la Dolors Albós, la Mariona de Cal Marió, que va ser molts anys llevadora, o a l’Avelina Besolí del Cal Barracà dels Vilars.

Fins i tot hi ha una fotografia on es veu la mare del futur rei, María de las Mercedes, amb un nadó acabat de néixer a l’entrada de l'Hostal Valira, un popular establiment balneari amb la seva famosa pèrgola, que va ser promogut, als anys trenta del segle passat, per l'abat de Montserrat Antoni Maria Marcet juntament amb el garatge Valira i  l'Escola Meritxell. Posteriorment ha acollit el Museu Carmen Thyssen Andorra. L'edifici està protegit com a bé immoble inventariat per la seva significació en l'arquitectura del granit del Principat.

El que està confirmada és la presència d'un adolescent alt i esprimatxat Joan Carles diversos estius en aquell establiment on tenia la seva colla, curiosament formada íntegrament per noies i entre elles, la Maria Teresa, la Marta Ribas, la Josette Pi o la Caterina Guerrero. Llahí va aclarir que l’emèrit “es va comportar com un senyor” –faltaria més– i que tot es va limitar a innocents petons d’infància. El seu únic punt negatiu va ser que un estiu va venir malalt d’una tos ferina que va encomanar a totes les noies.

No hi ha dubte que amb aquest i amb altres temes com la visita de Carmen Polo de Franco, l’arribada del Tour o el pessebre vivent d’Engordany, La meva Andorra. Memòries d’una nena d’Escaldes serà un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi. És el dotzè que publica Llahí –el primer va ser sobre els 18 anys de la parròquia escaldenca– i tots vinculats a la història del país i aquest darrer "amb l'objectiu de convertir els records familiars en un patrimoni col·lectiu".

 Com escriu al pròleg el cap de Govern i escaldenc, Xavier Espot, “la preservació de la memòria és una responsabilitat compartida entre institucions i ciutadania. Obres com aquesta permeten conservar experiències, coneixements i relats que difícilment trobaríem en els arxius oficials, però que són indispensables per comprendre la trajectòria de tota una generació, d’un poble i, fins i tot, d’un país”.

Per Llahí, el llibre "és també un document de valor històric i social. Ens parla de la vida quotidiana, de la transformació del país, dels canvis econòmics i socials que van començar a dibuixar l’Andorra moderna. Ens parla de família, d’amistat, de comunitat. Ens parla d’un temps en què tothom es coneixia pel nom".

Una bona raó per efectuar "un bon viatge en el temps", en paraules de la cònsol major d'Escaldes-Engordany, Rosa Gili, que va lamentar que "ens falta una mica de bibliografia". Segur que l'Alfred Llahí l'anirà completant.