Chica localitza el rastre andorrà del cònsol soviètic a Barcelona l’abril del 1937 i identifica sis andorrans enrolats a les Brigades Internacionals.

Si van llegir l’entrevista que publicàvem ahir amb l’historiador Pau Chica, l’autor d’Andorra i la Guerra Civil espanyola, molt probablement es van quedar amb ganes de més. Poden estar segurs que el patracol –perquè ho és: més de 700 pàgines, prop d’un quilo de paper– no els decebrà. A l’ocupació francesa perpetrada a través dels gendarmes de Baulard, a l’amenaça d’un cop de força anarquista i al sabotatge franquista de la central de Fhasa, que poc o molt ja coneixíem gràcies als estudis pioners d’Amparo Soriano, ja hi poden afegir dos episodis estrictament inèdits que Chica ha exhumat dels arxius de mitja Europa.

Començarem per Vladímir Antonov-Ovséienko (Chermigov, 1883-Moscou, 1938), el totpoderós cònsol soviètic a la Barcelona dels inicis de la Guerra Civil que va exercir un paper decisiu en els Fets de Maig del 1937, en què les forces de la República a Catalunya, ERC i sobretot el PSUC, d’obediència estalinista, van esclafar l’anarquisme que fins aleshores havia fet i desfet a la rereguarda catalana –inclosa la Seu d’Urgell. Un personatge de llegenda, que va caure víctima de la Gran Purga (va ser condemnat a mort i afusellat el març del 1938) i a qui precisament Andreu Claret va dedicar una novel·la, El cònsol de Barcelona. Atenció perquè Chica situa el bon Ovséienko a Andorra l’abril del 1937, un minut abans dels Fets de Maig. La dada l’extreu dels informes que el coronel Baulard passava regularment als seus superiors, i és gràcies a ell que sabem que Ovséienko es va plantar el matí de l’11 d’abril al pas fronterer de Sant Julià i li va demanar a Baulard de fer, diu Chica, “una incursió ràpida a les Valls acompanyat del xofer, secretari”, que no va passar d’Encamp, sembla. 

“Si rapide fut-elle, n’as pas passée inaperçue parce qu’il a été reconnu au passage par quelques réfugiés résidants à Barcelone”, informa Baulard. Ho corrobora l’espionatge franquista: “Al atravesar el puente de San Julián de Loria fue reconocido por un nutrido grupo de vecinos que le saludaron a la romana [braç en alt, cal suposar] contestando el cónsul con el puño cerrado. Lo mismo le ocurrió en las Escaldas con un grupo que esaba estacionado frente al café Burgos. Finalmente se dio la vuelta en el pueblo de Encamp, reintegrándose en España”.

La pregunta és òbvia: què va venir a fer Ovséienko a les valls neutres, i precisament el minut abans dels Fets de Maig, en una visita a més d’incògnit? Chica no ha localitzat cap document que ajudi a resoldre la incògnita, però adverteix que els Fets de Maig es venien covant des de mesos enrere, que era possible que en els dies previs passessin per Andorra militants d’Estat Català de camí cap a la Seu per derrocar els anarquistes. De fet, consta també la presència entre nosaltres de l’advocat Josep Maria Xammar, un dels líders d’Estat Català, just els dies que Ovséienko va tenir l’ocurrència de pujar, “tot i que sembla difícil pensar que s’hi reunissin en secret, tal com apuntava un informe de l’espionatge franquista”.

Chica ho deixa en l’aire: admet que no n’ha pogut escatir els motius, però insinua que l’episodi podria tenir a veure amb l’esclat dels Fets de Maig pocs dies després. El que està clar és que Ovséienko i el seu seguici no van venir a fer turisme, i ni això ni els bons oficis en la derrota de l’anarquisme català li van estalviar caure en desgràcia: Stalin no li perdonava les antigues simpaties trotskistes en aquest bolxevic de primera hora. L’agost del 1937 va tornar a Moscou, va ser immediatament empresonat, jutjat i condemnat a mort per “pertinença a organització terrorista i espionatge”. La sentència es va executar el 10 de febrer del 1938.

L’altre episodi inèdit que destapa Chica a Andorra i la Guerra Civil espanyola és la presència de sis ciutadans andorrans a les Brigades Internacionals. Els nostres sis brigadistes fins ara confirmats són Miquel Vidal (1911), que trobem el gener del 1937 enrolat a la brigada Abraham Lincoln, a la batalla del Jarama; Josep Carbonell (1910), a la Thaelmann-Hans Beilmer des de l’octubre del 1936 i que molt probablement va participar en les batalles de Belchite i l’Ebre; l’encampadà Joaquim Roger (1910), a la Marseillaise-Dumont, veterà de l’Ebre; l’escaldenc Benjamí Riberaygua, que consta com a brigadista el gener del 1939, Francesc Oliva, de qui tan sols sabem que el gener del 1939 havia ascendit fins a tinent, i Lluís Riba, de qui només sabem la condició de brigadista.

N’hi pot haver més, assegura, i ho comprovarà als arxius soviètics referents a les Brigades Internacionals, “una mina”. Així que aquest fil no s’acaba aquí. D’altra banda, el que sí que consta és el pas de voluntaris que als inicis de la Guerra Civil pretenien unir-se a les Brigades, i sobretot el camí invers, quan a partir del 1938 la sort de la República sembla decidida i molts voluntaris decideixen tornar al seu país. És el cas de la trentena de polonesos que l’abril del 1938 havien estat desarmats i concentrats a Casa de la Vall, en espera que França en decidís el destí. La solució va ser “de dubtosa sensibilitat humanitària i va ser la mateixa que aplicaria als milers de refugiats espanyols tancats en camps de presoners: els brigadistes que volguessin sortir d’Espanya cap a França no serien repatriats ni acceptats al país si abans no s’enrolaven a la Legió Estrangera”. Dinou dels polonesos s’hi van avenir, tres no van ser admesos i sis van dir que no. Sembla que van acabar sent retornats a la frontera espanyola.