El castell de Bragafolls, una altra vegada. Un nom llegendari, perquè  la seva destrucció, concretada per un grup d’irats andosins en algun moment abans del 988, constitueix en paraules de l’historiador Oliver Vergés “el fet fundacional andorrà”. Però també un dels enigmes més conspicus de la nostra història mil·lenària perquè no n’ha sobreviscut cap vestigi en la toponímia, molt menys en la memòria oral, i els historiadors mai se n’han posat d’acord sobre la ubicació exacta.

L’únic punt en què sembla haver-hi consens és que el comte d’Urgell, a l’època –som a l’últim terç del segle X– Borrell II, el va erigir en algun punt estratègic de la parròquia de Sant Julià. Domènec Bascompte proposa casa Berenguer, al Pui d’Olivesa; Quim Valera, hi afegeix Sant Martí de Nagol; el mateix Vergés, Moxella, i Jordi Guillamet citava efectivament a Nova aproximació a la història d’Andorra el jaciment del roc de l’Àliga. Però son tan sols hipòtesis que necessiten passar la prova del cotó. Totes. Per això va causar sorpresa, per no dir estupefacció, que Patrimoni anunciés dilluns l’inici d’un sondeig que s’allargarà fins al 10 d’octubre al Roc de l’Àliga, “en un lloc conegut com a castell de Bragafolls”. Home, home: al roc de l’Àliga, a la partida de la Roureda de Colltort, el que hi ha son les restes d’una estructuta de pedra que podrien correspondre a una rudimentària fortalesa, sí, però que mai ningú, fins dilluns, havia gosat identificar de forma categòrica amb Bragafolls. Era tan sols una entre les hipòtesis possibles. Molt llaminera i prometedora, sí, però que precisament per això necessita les proves que s’espera que aporti el sondeig per ser confirmada.

Per això els historiadors celebren la intervenció però a la vegada es mostren prudents: “El sondeig determinarà si les restes corresponen efectivament a una fortalesa, i si és així, si tenen l’antiguitat de Bragafolls, que va ser arrasat abans del 988. Serà també determinant documentar-hi rastre de destrucció. És una iniciatiuva estupenda, però de moment no tenim cap constància documental que el roc de l’Àliga sigui Bragafolls. Això ho sabrem, amb sort, després, no abans del sondeig. I potser caldria completar la intervenció amb sondejos a les altres ubicacions proposades", diu Valera, que resumeix el sentiment general.

L’estructura que avui s’aixeca al roc de les Àligues és probablement el que queda d’una torre d’època moderna, entre els segles XVI i XVII, que es va aixecar amb les restes d’una estructura anterior i aparentment defensiva que s’estén al voltant. En qualsevol cas, a sota del mur de pedra seca que ha arribat fins als nostres dies. Que ningú s’esperi una baluerna estil Exin Castillos, adverteix Guillamet, “sinó una construcció molt senzilla, amb una base de pedra amb carreus més o menys ben tallats, però predominantment de fusta”. Per ell, el roc de l’Àliga és un clar candidat a endur-se el premi gros –Bragafolls– perquè segons la documentació exhumada per Cebrià Baraut s’aixecava en una carena “entre Nagol i Aixirivall, i un assentament en pedra és un bon indicador”. Una fita arqueològica de primer ordre perquè permetria “posar-li cara”, diu, “a un dels episodis més importants de la nostra Edat Mitjana”.

Una opinió molt en la línia del “fet fundacional andorrà” de Vergés, independentment que el que hi ha al roc de l’Àliga sigui o no Bragafolls: “Saber-ne amb exactiutd la ubicació és gairebé un deure d’Estat. I amb això no pretenc dir que sense la destrucció de Bragafolls la història d’Andorra hauria sigut una altra, perquè la nostra història no ha sigut mai cosa d’un moment, episodi o batalla concreta que n’ha salvagardat la independencia. Però a partir de Bragafolls el comte d’Urgell es focalitza en la frontera sud i els bisbes d’Urgell van acaparant cada vegada més quota de poder, amb la permuta del 988, posterior a la destrucció del castell, i la compraveda del 1133. En la meva opinió Bragafolls juga un paper decisiu en els inicis de la consolidació del feu episcopal andorrà, que es concretaràsegle i mig després. És un moment fonamental i és important documentar on va succeir”.

I què va succeir, exactament? Això ho sabem gràcies a un sensacional document del 1005 publicat per Cebrià Baraut el 1980, amb la donació al bisbe Sal·la del batlle Sendred, ardiaca de la catedral a qui Borrell –seguim ara el Relat històric, que firma Carles Gascón– va posar a capdavant de la guarnició de Bragafolls. Resulta que el bon Sendred va acabar a la presó comtal... perquè Borrell no li perdonava haver-se deixat arrasar el castell, i que el bisbe va intercedir per alliberar-lo. Se’n va sortir, sembla, i com a prei va rebre l’alou de Somont.

L’excepcional d’aquest episodi és que van ser els “homes d’Andorra” els que, diu Vergés, “es van aixecar contra el poder establert representat per la nova fortificació comtal”. La van arrasar, vaja, perquè no es volien sotmetre al nouo ordre feudal que, resumint, permetia els senyors cobrar més impostos: per això havia aixecat Borrell el castell de Bragafolls. Doncs aquest aixecament cnotra el poder feudal, conclou Vergés, “és l’únic cas documentat en el context europeu de l’època”. El van protagonitzar els nostrs rebesavis, i també se’n van sortir. Com a mínim durant un parell de segles.

Val a dir que el de Bragafolls no és l’únic castell documentat a cals andosins: Bascompte en passa llista i li’n surten quatre més: Sant Vicenç d’Enclar i Sonplosa, a la capital; el colomer de Mora, a Encamp,  i el de Canillo, senyorejat per Arnau Mir de Tost i que al segle XV encara es mantenia dempeus. Sembla que es va salvar de la destrucció de tots els castells andosins acordada el 1288 pel bisbe Pere d’Urtx i el comte Roger Bernat de Foix segon Pariatge.