“Em va sorprendre, i també divertir, llegir la següent afirmació en un llibre sobre Andorra publicat el 1859. S’hi referia com ‘aquella curiosa i minúscula república massa pobra i desgraciada com per ser objecte del desig dels seus veïns: ni França ni Espanya s’han molestat a envair-la en sis segles, i m’atreviria a dir que quan et plantes a la porta de la Vall no t’entra cap desig d’anar més enllà’. He de dir que des d’aleshores, com a mínim una persona ha tingut ganes d’anar-hi i d’entrar-hi. Que ho va fer i que, si en té l’oportunitat, ho tornarà a fer”.
Doncs aquest heroic andosí honorari es deia Frederick Harold Deverell (Oxfordshire, 1843 - Londres, 1917), i ho va deixar escrit al capítol que ens dedica a All Round Spain By Road And Rail: With A Short Account Of A Visit To Andorra, publicat el 1884, l’any després de la seva primera escapada. En realitat, era la tercera ocasió que ho intentava, però ni el 1880 ni el 1881 se’n va poder sortir. Perquè venia de baix. Així que el juny del 1883 ho va intentar per dalt: i va ser així, passant per Puigcerdà, Porte i l’Hospitalet-près-l’Andorre, com per fi va descobrir Andorra. Per ganes no el guanyava ningú, i ho va demostrar en un relat a anys llum de la suficiència i el biaix colonial que destil·len molts dels coetanis seus que van desfilar per aquí en aquella època. Pensin només en Vuillier i Regnault, pel costat francès, o en Cunninghame o Spender, pel britànic. No només el to: és que Deverell va repetir, dues, tres, quatre i, en fi, mitja dotzena de vegades més aquell decenni del 1880, i en va deixar una col·lecció de magnífiques fotografies –mig centenar d’artistotípies a la gelatina, per si s’ho demanaven– que l’historiador anglocatalà Dídac Ettinghausen va localitzar enterrades en una caixa a la biblioteca de la Royal Geographical Society de Londres, i que ell –Ettinghausen, volem dir– estava segur que ningú no havia obert en un segle llarg. I això que el nostre capitolet –el 12è i últim del llibre, Barcelona to Andorra, amb què tanca la volta a Espanya en 50 dies que va emprendre el 5 de maig i que va concloure el 25 de juny del 1883– no és especialment prometedor: “Andorra no té lleis escrites, ni impostos, ni deute públic, i molt poc crim. Només hi ha tres o quatre funcionaris. Hi ha pocs monuments, escassa manufactura i cap comerç digne de menció. No hi ha ni telègraf ni ferrocarril ni tan sols camins de carro, i molt menys màquines de vapor”. Vaja, pràcticament com una tribu no contactada de l’Amazones. Res que no hàgim sentit unes quantes vegades abans i que et deixa amb la mosca rere l’orella: i si era veritat, i érem els últims bons salvatges del Pirineu, per no dir d’Europa sencera?
Però la cosa canvia quan arriba. Entra pel Pas de la Casa –on el 1883 no hi havia la casa– i el primer contacte amb els andosins és a Soldeu, i atenció al brillant detall, que potser explica la fascinació que sentirà pel nostre racó de món i la mitja dotzena de vegades que va tornar: “As we were leaving, a young girl gave us each a little bunch of wildflowers”. Va ser, diu, el primer contacte amb els natius, “a little act, truly, but one which I think I shall never willingly allow to fade from my memory”. Desfila per Meritxell, “a place of pilgrimage”, i Encamp, i a Escaldes s’endú la gran sorpresa: a l’aiguabarreig dels dos Valires s’hi topa el més semblant a una màquina que es toparà a cals Andosins, sens dubte un batà per batre la llana i que funcionava, és clar, accionat per la força de l’aigua. Queda fascinat per aquella rústica andròmina, li dedica quasi una pàgina i la llàstima és que no en fes fotografia: lamentablement, li interessen més els paisatges naturals que no pas la fauna humana i, menys encara, la trama urbana que es va topant. Entre el mig centenar de plaques, tan sols a tres hi surten indígenes: el síndic Duran amb la parentela a casa Guillemó, i els alumnes de l’escola que hi havia a Casa de la Vall.
A la capital va a raure a l’hostal Calones i se n’endú una impressió immillorable, a anys llum de les xinxes i la ronya que altres viatgers del XIX van relatar: “We had breakfast, and a capital one, too, food good and plenty of it, better than they gave me at the first hotel in Barcelona, where the charges are double those at Andorra.” L’endemà continua l’expedició fins a Sant Julià i el seu guia –el fill del vell Calones, que té el detall de prestar-li l’impermeable, el seu estava xop– li explica dues sucoses anècdotes. La primera, que “the year before [el 1882] there had been a murder and the murderer had been condemned to eight years imprisonment in France”. Quinze anys després, al pobre Bacó el van castigar a cadena perpètua, que va complir a Nova Caledònia. La segona, la guerra del telègraf, que es veu que França va decidir instal·lar pel seu compte plantant pals al llarg del camí ral: “The Andorrans had cut some of them down and others they had chopped and injured, and many posts overthrown were lying by the side of the way”. Tampoc no en va fer foto. Esperit fotoreporter no en tenia, el bon Frederick.
A Sant Julià, que segons ell havia estat la capital de la República, s’hi topa un mossèn trabucaire, potser avantpassat de mossèn Jaume Argelagós, que no podia tornar a Espanya pel seu passat carlí, i descriu com a prudència anglosaxona el que veu: “It contains about five hundred inhabitants and is the chief seat of the trade of the country, and is said to be the centre of smuggling operations”. Atenció al “is said to be”. No fos cas. De la capital, per anar acabant, només en destaca “a quaint old place, rather dull and poor” i “a simple church, and a president’s house [?] and the inn at which I was staying”. De Casa de la Vall, “the most important building in the town”, es queda, com no, amb l’Armari de les Sis Claus: en descriu el funcionament i en treu una màxima digna de Fiter i Rossell. Atenció: “There seems something genuine in the democracy of Andorra”. I tot, per això dels sis panys, les sis claus i els sis cònsols que havien d’estar presents per obrir-lo. Potser sí. Era el 22 de juny del 1883. L’endemà emprèn el viatge de retorn. Dos dies després arribava a Paddington, i quin va ser el seu primer pensament? “One great relief to my mind awaited me, and that was to find all my friends alive”.
En fi, que li va agradar tant, que va tornar. Mitja dotzena de vegades. Mai no va explicar per què. Per mi, que hi havia una andosina que li feia tilín. Però un home victorià com ell no es podia permetre certes llicències. El cas és que mai no es va casar.
