La qüestió la va plantejar en termes justíssims Roser Suñé, que exercia ahir d’amfitriona, cap al final de la vetllada: com és possible que ningú li parlés mai d’Isabelle Sandy ni a l’escola ni a la facultat de filologia? Com s’explica que els Xiriball de la Solana hagin quedat al marge del nostre imaginari, a diferència d’altres nissagues d’il·lustre estirp literària, com els Areny-Plandolit d’Últim estiu a Ordino i El museu de l’elefant? El cert és que ni Carles Sánchez, flamant autor d’Èpica i història: l’Andorra d’Isabelle Sandy, té una resposta clara: té un carrer a Escaldes i un passatge a la capital, fa quatre cursos el Govern li va consagrar una exposició amb vocació de definitiva, Jean Claude Chevalier n’ha sigut un propagandista entusiasta –i ens deu encara la biografia que mereix l’autora–, Editorial Andorra n’ha traduït de forma modèlica la trilogia –Els homes d’aram (1923), Les nits andorranes (1938) i La nova Andorra (1938)– i no ens oblidem del dossier epifànic que li va dedicar Portella. Tot i així, la prova del cotó és ben fàcil: quants personatges de Els homes d’aram seria capaç de dir de memòria el lector? Com es diu el protagonista de La nova Andorra?
No cal que ens responguin, és clar. Joan Peruga, caríssim de veure els últims temps en un sarau literari i present ahir a La Trenca, ho advertia amb claredat: “No és una lectura fàcil, però les descripcions de les nostres muntanyes són excepcionals i ens han fet passar estones estupendes”. Suñé ho rematava: “Jo mateixa he sigut una lectora amantíssima de Solitud, amb què guarda certes similituds, i la pregunta és, si ens movíem bé en aquell món de muntanya, per què hem deixat de banda Sandy? Pel francès?” D’altra banda, el (relatiu) ninguneig de Sandy no és exclusiva nostra, també a França va caure en un ostracisme literari immediatament després de la II Guerra Mundial. No en va sortir mai més. Difícil de creure en qui es va trobar obertes les portes del París bohemi i intel·lectual dels anys 20. La clau potser cal buscar-la en la deriva ideològica de Sandy i del seu marit, Pierre Xardell, que del regionalisme de tall conservador inspirat en Jean Charles Brun va evolucionar fins al maréchalisme, el culte civil a Pétain que es va estendre per la França ocupada. No era ben bé col·laboracionisme, però formava part del camp semàntic. El cas és que Sandy ho va pagar caríssim, perquè els seus anys finals, quan mort Xardell queda gairebé en la indigència i sobreviu gràcies a les col·laboracions amb Sud Ràdio i a La Dépêche du Midi –i a les ajudes socials!– i es decanta definitivament cap a un misticisme amb derives esotèriques, va fregar el patetisme.
A l’Espanya del franquisme es va produir un fenomen vagament similar, amb els escriptors que en paraules d’Andrés Trapiello van guanyar la guerra i van perdre la literatura, des de Torrente Ballester fins a Álvaro Cunqueiro, Agustín de Foxá, Rafael Sánchez Mazas, Leopoldo Panero i el mateix Pla. Amb l’afegit que Sandy no va guanyar ni la guerra. Ho va perdre tot. La monografia de Carles Sánchez pretén ressituar-la al lloc de privilegi que li correspon segons ell a la història de la nostra literatura –Els homes d’aram, diu, “són la primera novel·la andorrana amb cara i ulls”– i aproximar-la al lector d’avui. Fer-ho a través de la teoria literària de Lukacks, marxista de la línia dura, potser no sigui l’opció més popular, però sentir-lo parlar de Conxita la cigarrera, del Nyerro, i sobretot de Targa fa venir ganes d’exhumar Sandy d’una vegada de la pila dels pendents.

Provin, home.