“A un pas de la Batllia”. Aquest era el titular amb què donàvem l’11 de març notícia del recurs administratiu que tres propietaris afectats per l’entorn de protecció de Casa de la Vall i Sant Esteve havien presentat per demanar-ne la suspensió. I ja llavors es veia venir que era un mer tràmit, necessari, això sí, per portar el cas a la Batllia. Doncs aquell pas el van donar el 16 de juliol, quan van entrar a tràmit la demanda de nul·litat, i aquell mateix dia la Batllia  la va admetre. Així que el cas es dirimirà ara a la Seu de la Justícia. En paral·lel a la nul·litat, que no té cap efecte suspensiu –i recordem que l’entorn de protecció, aprovat al gener, ja està vigent– els demandants van sol·licitar amb data del 24 de juliol la suspensió provisional de l’edicte. El Govern tenia vuit dies hàbils per presentar al·legacions, cosa que a l’hora del tancament no havia fet, segons l’advocat dels demandants, Jaume Bartumeu.

Per resumir, la demanda de nul·litat reprodueix, ampliats, els arguments en què es basava el recurs administratiu del març, el que no va ser atès pel Govern. D’entrada, per la falta de la preceptiva notificació  personal, que segons al·leguen els va generar “indefensió”. Aquest argument purament formal el reforçaven amb l’“arbitrarietat” amb què, segons ells, l’entorn de protecció ja vigent qualifica els tres edificis afectats com a “pertorbadors”. En tercer lloc apel·len a la Constitució, que només permet limitacions a la propietat privada si estan justificades per la seva funció social. Unes limitacions que, en afectar un precepte constitucional, només es poden regular a través d’una norma de rang legal que, òbviament, no té el decret que aprovava l’entorn. 

I finalment, el que és amb tota probabilitat l’argument de més pes: si l’objectiu de l’entorn és salvaguardar les visuals dels dos monuments, aquestes visuals van acabar de quedar completament desvirtuades amb la construcció del Consell General i de la plaça annexa –recordin que es van inaugurar el 2012– però el text de l’entorn no és que hi passi de puntetes: es que ni en  parla, ni de Casa de la Vall ni de l’edifici del Constitucional. Els demandants se’n fan creus que l’entorn reservi l’etiqueta nefanda de “pertorbadors” per als edificis de propietat privada i s’oblidi dels de titularitat pública. I ho rematen amb una coda de sentit comú: tots els edificis que avui molesten van ser erigits partir de permisos d’obra emesos per la pròpia administració i, per tant, segons la legislació vigent.

Tres pisos màxim
El rovell de l’ou del litigi és la llufa de “pertorbadors” que reserva per als edificis “sense valor patrimonial que perjudiquen la lectura del monument i del seu entorn. La lletra del reglament hi postula intervencions “correctores” per recuperar l’alçada “mitjana” de les construccions “vernaculars”. És a dir, planta baixa i tres pisos. La ministra de Cultura, Mònica Bonell, ha insistit des del primer moment que aquestes intervencions “correctores” no comportaran en cap cas enderrocar els pisos que sobrepassin aquesta altura, però n’hipoteca de forma dràstica –de fet, les proscriu– les possibilitats d’enlairar-les en el cas que s’hi efectuïn obres majors. Vaja, que no es permetrà aixecar un pis per sobre del tercer.

Entre els prop de dos-cents propietaris afectats per l’entorn, durant el període d’exposició pública tan sols es van presentar cinc al·legacions, de les quals només una va prosperar. L’entorn va ser recorregut per quatre propietaris: un ho va fer de forma indepedent, i els altres tres –els números 24 (ca la Concep, propietat de la família Pintat) i 26 (ca l’Alionó, propietat de Josep Prats) de l’Antic carrer de la Vall) i el número 3 (antic hotel Torres, propietat de Gerard Martí) d’Anna Maria Janer– ho van fer de forma conjunta i ara repeteixen a la demanda de nul·litat.