Sergi Mas recull a ‘L’art de musicar fusta’ mitja vida de recerca sobre aquesta tècnica ancestral: un manual des d’ara mateix imprescindible.

És sabut que Sergi Mas vibra amb tot. Bé, amb quasi tot. Però si han tingut el privilegi de passar una estona en la seva companyia convindran que poques vegades li brillen tant els ulls com quan parla dels salers de pastor i de l’habilitat ancestral dels artesans d’abans per tallar aquestes humils però esplèndides peces. És la dèria de la seva vida.

Diu que fa trenta anys, potser més, va començar a recollir –més aviat, salvar-les, perquè aleshores pocs en feien cas– les peces que queien a les seves mans, i a esbossar-ne un dibuix de les que no podia adquirir. Si hi afegim el coneixement directe que per qüestions generacionals ha tingut dels últims artesans que han exercit entre nosaltres, el Moixellaire, el Julià d’Aixirivall, Josep Granja, l’hereu de ca l’Aern de la Margineda, els germans Mixet d’Os de Civís, el fadristern de cal Cargol, i que ell mateix l’ha practicat (i la practica encara als 90 anys llargs), amb l’entusiasme del neòfit, el resultat és L’art de musicar la fusta, mena d’enciclopèdia visual que posa a l’abast del diletant tot el que Sergi Mas sap sobre aquesta tècnica, que segurament és tot el que se’n pot saber. El 20 de març arribarà a les llibreries, estupendament editat per Anem, i es tancarà així el cercle que va començar amb El moble andorrà (2003) i Aspectes de l’art popular andorrà (2016).

Però comencem pel començament, perquè no sempre és evident. Per musicadura, diu, hi hem d’entendre l’art d’il·luminar objectes de fusta, com més humils millor, amb decoracions geomètriques i amb la rosassa o rosa sexifòlia (de sis fulls, per si en queden dubtes) com a gran protagonista, però en absolut l’única, perquè hi abunden també sanefes de triangles, quadrats, taulers i reticulats, cercles i semicercles, creus, estrelles, lletres i números, motius vegetals i, en menor mesura, representacions animals i antropomòrfiques. Però llavors ja no se’n diu musicar, sinó bigarrar.

De fet, musicar és com en deien els nostres padrins. I quan diem els nostres, volem dir els andosins. A l’Alt Urgell i als Pallars, en canvi, li’n deien també bigarrar; a Astúries, escribir, a Cantàbria, picar, i a Portugal, enfeitar o bordar. Perquè estem parlant d’un art eminentment popular, sí, però que es va estendre per tot el continent europeu i més enllà. 

Els salers són el plat estrella de l’art de la musicadura, especialment els que tenen forma de nau o barqueta, els més abundants entre nosaltres i que són exclusius dels Pallars, l’Urgellet i Andorra. Era un estri essencial en el parament de les cabanes de pastor, i a més de la sal s’hi acostumaven a conservar boletes de sagí que s’utilitzaven per potenciar el gust dels aliments: l’Avecrem dels pastors, diu Sergi Mas. Però es musicaven molts altres objectes, des de collars de bestiar fins a esclops i formatgeres, capses de mistos i canuts per a agulles, petaques de tabac i embuts, taps de barral i torteres, botons, fusos i garrots. Tots, amb una clara tendència a l’horror vacui. Els autors eren sempre rústics pastors que entretenien així les llargues vetllades atalaiant els ramats o les fredes nits d’hivern a la vora del foc. Treballaven amb navalla, i això els diferenciava dels fusters professionals, que ho feien amb gúbia  que aviat es van oblidar de musicar. I ho feien, opina, perquè sí, pel senzill delit de crear objectes bells. Una altra cosa és que el repertori simbòlic, començant per la rosa sexifòlia, planta les arrels en els fons dels temps i amb tota probabilitat tenia originalment motivacions religioses o profilàctiques: “L’origen dels motius de les musicadures és preromà, van néixer més per un sentiment religiós que no pas estètic, en què es donava expressió al culte als astres, als avantpassats i als animals totèmics. El culte al sol devia motivar les estilitzacions del disc en representacions de forma circular, i aquesta interpretació es pot aplicar al motiu més popular de les musicadures, la rosassa, símbol de la fertilitat”. Amb l’adveniment del Cristianisme, es van afegir altres símbols al repertori, creus i calzes, bàsicament, “i amb el temps es va anar oblidant el significat original dels que procedien del substrat precristià, mentre se’n conservaven les formes, convertides ja en un mer motiu decoratiu”.

L’art de musicar va tenir també la seva edat d’or. Entre nosaltres va ser als segles XVII i XVIII, coincidint amb l’expansió econòmica propiciada per les fargues: “És l’època que són més cuidats. Fins al XVII les musicadures són un motiu compartit entre els mobles de casa, obra de professionals, i els petits objectes, que creen els pastors. Amb el temps els fusters professionals van deixar de fer-ne i van quedar només en els petits objectes obrats per artesans aficionats.” Amb la industrialització i l’èxode urbà, aquest art essencialment rural entra en una decadència que s’accentua al segle XX: “En aquesta època els treballs són  més maldestres, més bastos, els motius tradicionals com les rosasses són substituïts per motius més simples com ara espigues, quadrats reticulars i representacions esquemàtiques d’animals i objectes”.