“El Dr. de Barcia em va amputar un dit al mateix hotel [Paulet], i era a punt d’operar Penna —se li havia gangrenat un peu— quan el Dr. Trias, refugiat barceloní de fama mundial, va dir que no era necessari i se’l va endur a la seva clínica, on va passar les següents tres setmanes. Vam persuadir Adams que marxés al Mirador, i quan el Dr. Trias el va anar a veure s’hi va trobar Barcia, que ens va amenaçar tots de delatar-nos.” Qui parla és el tinent John S. Trost, artiller d’un B-17 del 367è esquadró de la USAF que el 20 de desembre de 1942 va ser abatut en missió sobre la localitat de Romilly, poc més de 100 quilòmetres a l’est de París.

El cas és que el 9 de febrer de 1943 entrava a Andorra amb principis de congelació en un dels peus. Formava part d’una expedició quasi multitudinària —una vintena de fugitius havia pres la sortida dos dies abans des d’Ussats-les-Bains; només vuit arriben finalment a destinació— juntament amb dos aviadors més: el britànic Cyril Penna i el també nord-americà Dick Adams. Tots tres se les van haver amb Antoni de Barcia, metge mallorquí d’infausta memòria de qui Claude Benet sospita que es va inspirar Francesc Viadiu per al doctor Coco, el dolent més dolent d’Entre el torb i la Gestapo. El mateix Penna l’assenyala amb nom i cognom a les seves memòries de guerra, Escape and Evasion. I al testimoni del britànic s’afegeix ara el de Trost (Detroit, 1919-?), que va deposar el reglamentari relat de la peripècia davant del MIS-X, l’equivalent nord-americà del MI-9 britànic i la branca dels serveis d’intel·ligència que recollia informació dels militars aliats evadits del territori enemic. La bona, sensacional notícia és que tots, absolutament tots els informes d’evasió estan digitalitzats i disponibles en línia al portal dels National Archives (catalog.archives.gov). Entre ells, ja s’ha dit, el de Trost, de qui sabem que va passar per tres hotels —Espel, Paulette i Mirador: així els escriu— i que va sortir de l’episodi sense un dels dits del peu, gentilesa del Dr. Barcia, però viu i lliure. Va ser l’únic membre de la tripulació del seu B-17 que va tornar a casa: set més van morir i dos més van caure presoners. Trost, Penna i Adams són recollits a principis de març per dos oficials del consolat britànic a Barcelona i traslladats a Madrid; el 22 d’abril són a Gibraltar, i dos dies després arriben a la Gran Bretanya.

El de Trost és, en fi, tan sols un de la trentena de relats d’aviadors ianquis que van evadir-se a través de les xarxes de passadors que operaven a través d’Andorra que ens esperen als National Archives. Una mina. Hi ha, per exemple, el cas del sergent Norman Peter Therrien (Massachussets, 1918-?), també artiller d’un B-17 abatut el 12 de desembre a prop de París i que el 19 de desembre de 1943 —més d’un any després— arriba a Miglos, a l’Arieja. Ho fa acompanyat pel sergent Frederick Hartung, membre també de la tripulació del B-17 i de qui no s’ha separat des del desembre anterior. L’endemà emprenen sols i de matinada l’etapa definitiva, i entren a Andorra pel Serrat: “Com que la gent no es va mostrar gaire amistosa vam continuar fins a Llorts, on una família ens va donar menjar i va permetre que assequéssim la roba.” A la Cortinada, diu, troben un hotel on els canvien els 1.650 francs que duien per pessetes. A 17 francs la pela. Amb la mala sort que la policia hi fa aquell mateix vespre una batuda per capturar contrabandistes: “Ens van advertir que teníem 24 hores per marxar del país, així que a les deu de la nit sortíem cap a Sant Julià i a les 2.30 de la matinada érem a la frontera.”

Com que Therrien i Hartung havien anat per lliure les passaran una mica magres —inclosos deu dies a la presó de la Seu i quinze més a la de Lleida— abans d’arribar a Gibraltar, el 21 de febrer. Hem triat la seva història perquè, a diferència d’altres casos —el de Trost, sense anar més lluny—, Therrien dóna notícia del tracte hostil que va trobar entre nosaltres. I si el que els hem explicat fins aquí els ha obert la gana, entrin als National Archives i provin, provin. ¿Volen noms? Doncs aquí en van uns quants: Albert Tyler, Anthony Cucinotta, Arno Plischke, Claude Sharpless, Clifford Hammock, Edward Burley, Simon Murray... Tots ells, evadits per aquest racó de món nostre i esperant durant set decennis aquest moment epifànic.