Des de Rodin i l’Escola de París –Gargallo, Picasso, Julio González i anar fent–, fins a l’explosió dels anys 80 amb Barceló, Plensa i Solano, passant per l’informalisme, la figuració i el pop art. Tot això, en 40 obres de 40 autors clau. Aquesta és la nova, insòlita  i estupenda proposta del CAEE. Com un regal de Reis, però a l’estiu.


O el nou Thyssen espavila i posa la 5a marxa per obrir a l’hivern, o ja li podem adjudicar a La revolució de l’escultura, des d’avui i fins al 31 d’octubre al CAEE, l’etiqueta honorífica d’exposició de l’any. No per revolucionària ni per disruptiva, ni per ensenyar-nos res que no hàgim pogut veure als llibres de text. Sinó perquè presenta amb una molt higiènica vocació pedagògica la història de l’escultura al llarg del segle XX, just a partir que Rodin decideix que qualsevol tema i qualsevol personatge és susceptible del marbre i sobretot del bronze. Un humil cap d’esclau com el que obre l’exposició al CAEE, per exemple, que demostra que no cal ser un monarca ni un sant ni un déu per pujar-te a una peanya. De fet, no cal ni el marbre ni la dèria megalòmana de l’escultura monumental que l’havia precedit. A partir de Rodin es posa en marxa la centrifugadora i en menys d’un segle passen més coses i més ràpidament que en els dos mil·lennis anteriors. 

D’acord: tot això ja ho sabíem, però és que ara tenim l’oportunitat de comprovar-ho a través de 40 obres de 40 autors clau del segle XX espanyol i europeu. Un autèntic Gotha on trobaran tots els noms que els vinguin al cap, menys Chillida, però no es pot tenir tot. Fins i tot el nostre Viladomat, que comparteix honors amb els seus col·legues postnoucentistes –Manolo Hugué, Apel·les Fenosa, Josep Clarà– amb La República, esbós de l’escultura que, aquesta sí monumental, entre el 1934 i el 1939 va coronar l’obelisc de la Diagonal –avui la poden contemplar a la plaça de la República de Nou Barris, a Barcelona, i l’esbós, a la col·lecció permanent de la sala Viladomat del CAEE. Però és una alegria trobar-lo entre les patums del segle.

Com ho és topar-s’hi un Petit nòmada de Plensa, ja al tram final de l’exposició, que no és altra cosa que un Gran latent en petit que demostra una vegada més, i disculpin el rampell iconoclasta, que l’escultor català s’ha dedicat els últims tres decennis, per no dir quatre, a copiar-se a ell mateix. Molts altres ho fan, és clar, però només alguns es poden permetre el luxe de fer-ho i que la repetició passi per cosa de geni. Però aquesta és una altra història. Ja que hi som, també els farà gràcia topar-se amb Colze sobre pedestal, un mecano de plàstic que prefigura les canonades de Balmaseda a Escaldes i que firma Guy de Rougemont –l’autor de L’home-de-ferro-talp-que-camina, a la Ruta del ferro.

Però l’autèntica gràcia de La revolució de l’escultura és que funciona com un llibre d’art. Elemental, didàctic, clar i cronològic. El mític Gombrich, per exemple. La comissària, María Toral, s’ha deixat estar per una vegada de les vel·leïtats modernetes de tants col·legues seus d’avui, obsessionats a buscar excuses en forma de relat –se’ls acudeix alguna paraula més antipàtica?– per justificar la seva presència als crèdits de l’exposició. Quan tens obres de Picasso, Dalí, Miró, Antonio López i Oteiza, entre els espanyols, i Man Ray, Oppenheim, Calder, Jones i Katz, entre els estrangers, no cal inventar res. És com tenir Messi, Cristiano i Lamine al teu equip. Tu posa’ls, i no atabalis gaire. Limita’t a no fer gaire nosa.

Això és el que ha optat sàviament per fer Toral. A l’Escola de París li segueixen el noucentisme català i les avantguardes, amb lloc destacat per al surrealisme. A les avantguardes, l’informalisme, la reacció de l’escultura a l’horror de les dues guerres mundials: per això, diu la comissària, l’home, que ha sigut capaç de causar-les, es va difuminant i acaba per desaparèixer: són Oteiza (Homenatge a Mallarmé), Andreu Alfaro, un altre andosí adoptiu (Personatge pintat a la catalana), Martín Chirino (Iberia I) o Bernat Venet (224. 5ARCx5). A l’informalisme, la Nova figuració dels germans López, Julio (La mirada de Medardo) i Francisco (Carmeliro adormit, se’ n recorden de les Carmencitas d’un altre López, Antonio, a Coprínceps?), i Elena Laveron, una de les escasses escultores presents al CAEE. La comissària té una explicació al retard de la incorporació de la dona al món de l’escultura: el cost dels materials i la necessitat d’un taller propi, com l’habitació de la Woolf. Però  no és l’única: hi ha també Meret Oppenheim, Susana Serrano i Carmen Calvo. Quatre entre quaranta. Aurora Baena en podria fer un article. I així és com arribem al pop art, amb lloc destacadíssim per a Alex Katz (Jessica), Equipo Crónica (Conde Duque de Olivares) i Allen Jones (Ballarina), i als anys 80.

I això és més o menys La revolució de l’escultura. Entre tanta patum costa decantar-se per un o per altre, però l’Elefant de Calder és d’un altre món. El dia que les vigilants de sala no mirin potser intento pispar Ocell, de Granell. I perquè no hi ha un Villèlia.