És possiblement la peça amb més mala fortuna del nostre parc d’escultura pública. I això és molt dir perquè Incomunicació, el poema visual de Joan Brossa, que ja no és a la placeta de l’STA —ho expliquem més avall—, era un rival duríssim. Però convindrà el lector que UNDR sembla que estigui de pega. ¿UNDR? Sí home, aquell patracol de formigó i acer amb forma de destral gegant que l’escultor català Josep Cerdà va plantar el 2003 a la plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany. L’havia adquirit el Comú, en temps de Lídia Magallón, i de seguida va suscitar polèmica entre el veïnat. No tothom li veia la gràcia a aquella mola que emana una certa sensació d’hostilitat. La reforma de Carlemany, impulsada per Antoni Martí, va ser, en fi, l’excusa ideal per retirar la peça. Això era el 2008, i quan la reforma de l’avinguda va concloure, UNDR no va tornar a la plaça. Salomònic.

Des d’aleshores li havíem perdut la pista. Fins la setmana passada, que va reaparèixer a l’entrada del camí de la font de la Closa, una mica més amunt de Sant Miquel d’Engolasters. És molt probable que aquesta en sigui la primera notícia, perquè a diferència del rebombori amb què es va inaugurar el gall de dEmo a la rotonda de la Policia, el trasllat d’UNDR es va concretar de forma sigil·losa, quasi clandestina. La mala fortuna de la peça no s’acaba en una ubicació que la desnaturalitza, perquè va ser concebuda originalment com a escultura urbana i per a la plaça Coprínceps, mentre que ara vigila un racó entre muntanyes enormes que l’empetiteixen. No: entre tot l’espai que hi ha a l’esplanada del camí de la font, algú va decidir plantar-la just al costat dels contenidors d’escombraries. El resultat és entre còmic i desolador: el missatge que involuntàriament envia és que en qualsevol moment el camió se l’endurà a la deixalleria.

És clar que això tampoc no seria nou per a UNDR: des del 2008 fins la setmana passada l’obra va ser un dels il·lustres inquilins del dipòsit de les Bohigues, on el Comú escaldenc emmagatzemava mobiliari urbà, incloses les escultures que feien una mica de nosa. Com que el Comú ha hagut de desallotjar aquest espai, que serà utilitzat pel ministeri d’Interior per dipositar-hi els cotxes embargats, la corporació es va trobar en el dilema de buscar un nou piset a UNDR, diu el cònsol menor, Marc Calvet. I aquest nou piset és la font de la Closa. Caldrà veure si als veïns d’Engolasters els sembla oportú que els engiponin el que no van voler els de Coprínceps i Carlemany, però aquesta és una altra història, i el cert —curiosament— és que en aquest emplaçament no des­entona. Caldrà veure també què n’opina l’autor, catedràtic d’escultura a la Universitat de Barcelona, exrector de la Facultat de Belles Arts, amb obra pública a Collserola (Barcelona) i Amman (Jordània), i a qui ahir va ser impossible localitzar.

I cal Ribot, també

Fins aquí, la peripècia de l’escultura maleïda amb final ja es veurà si feliç. És també el que espera cal Ribot d’Engordany. Ja saben: la casa pairal del segle XV en perill de ruïna, segons la propietat. El mateix Calvet manifestava ahir la disposició del Comú a fer costat a la propietat “en el que nosaltres puguem”. És a dir, assessorar-los en l’elaboració de l’estudi preceptiu per accedir a una subvenció del ministeri. “El que no farem”, advertia finalment el cònsol menor, “és substituir la propietat en el manteniment que ells han de fer de casa seva.” Per dir-ho clarament: ajuda en espècie, sí; diners, no, “perquè això significaria obrir la porta a altres casos similars: l’hotel Valira, sense anar més lluny. Dit això, farem els màxims per ajudar a conservar l’edifici”.

La taula de Brossa, fora

El Núvol ja s’ha cobrat la primera víctima col·lateral: Incomunicació, el poema corpori de Joan Brossa que des del 1994 senyorejava la placeta de l’STA a la capital, és des de divendres als magatzems de Patrimoni, a Aixovall, que, tal com vaticinava dilluns Roser Porta, s’està convertint en un lloc meravellós. S’hi quedarà fins que finalitzin les obres d’El Núvol, cosa que no passarà abans del 2019, en el millor dels casos, i la idea és tornar-lo a col·locar al mateix lloc.