Ruth Casabella repassa un episodi poc conegut i que encara cueja de la II Guera Mundial: la confiscació de prop de cinc milions d’obres d’art pel règim nazi, inclosos els frescos de Santa Coloma avui a l’Espai Columba. Encara en queden prop de 100.000 en parador desconegut.

Si han vist The Monuments Men, potser recordin l’escena en què un grup de soldats alemanys incinera en una mina ignota del centre d’Europa Retrat d’un jove, oli de Rafael Pintat cap al 1515 i que, de fet, es considera un autoretrat del pintor. L’havia confiscat Hans Frank, l’infaust governador general de la Polònia ocupada, i és la peça estrella de l’art espoliat pels nazis des que el 1933 van pujar al poder a Alemanya. Mai no es va recuperar i encara avui se’n desconeix el parador Per això George Clooney es permet especular a The Monuments Men que acabés reduït a cendres.

Destí d’altra banda molt plausible, creu la historiadora Ruth Casabella, especialitzada en història militar –a banda de cap de l’àrea de museus del ministeri de Cultura– que protagonitza al CAEE la molt suculenta sessió d’avui del cicle Capbussa’t dins l’art. Sota el lema Rere les petjades de l’espoli artístic nazi repassarà  un dels subproductes dels somnis megalòmans de Hitler, que pretenia reunir a la ciutat austríaca de Linz, que casualment era on havia nascut, el museu més gran de l’univers. I per aconseguir-ho no va dubtar a comprar, però sobretot confiscar o directament robar les obres d’art de les seves víctimes. Començant pels jueus, diu Casabella, que van ser les primeres, quan el 1935 es promulguen les lleis de Nuremberg que determinen qui és i qui no és jueu, i comença la persecució que culminarà amb la Solució Final i l’Holocaust.

L’autoretrat de Rafael, en fi, és tan sols un dels prop de cinc milions d’obres que, es calcula, van espoliar els nazis entre el 1933 i el 1945. Els aliats van crear una unitat especialitzada a recuperar-lo –la història que explica The Monuments Men– i una part d’aquestes obres van tornar als seus legítims propietaris. Però no tota. Casabella subscriu la xifra que aporten Hector Feliciano a El museo perdido i Miguel Martorell a El expolio nazi: “Possiblement en quedin entre 10.000 i 100.000  de perdudes, potser en col·leccions particulars que mai no han sortit a la llum o guardades en caixes de seguretat de bancs suïssos”.

Per al qui cregui que l’espoli nazi és un episodi marginal i que ens queda lluny, adverteix, només li cal desplaçar-se fins a l’Espai Columba. Els frescos de Santa Coloma formen part d’aquest contingent immens d’obres que els nazis no van dubtar a arreplegar. En aquest cas, i com és sabut, els frescos eren propietat del baró Cassel, un de tantíssims jueus espoliats pels nazis. El 1969 van ingressar al Museu Prussià de Cultura de Berlín, i allí s’haurien quedat si a principis dels 2000 els ministeris de Cultura i d’Exteriors no haguessin iniciat una improbable croada per recuperar-los. Una croada que va implicar localitzar i contactar la neboda supervivent de Cassel i arribar-hi a un acord per adquirir els frescos, que li havien de ser retornats en virtut de la Declaració de Washington del 1998. La història va acabar bé i com segur que saben els frescos van tornar a casa el 2007, previ abonament de 3,7 milions d’euros, i avui s’exposen com ja s’ha dit a l’Espai Columba.

Així que ens toca de molt més a la vora del que podria semblar. Casabella, en fi, es demana per la manera com institucions i col·leccionistes s’han especialitzat fins fa ben poc a mirar cap a un altre costat quan els queia a les mans una obra sospitosa. I en posa exemples: el més flagrant, el de La dama d’or, de Klimt, el retrat d’Adèle Bloch-Bauer que els nazis van confiscar del domicili familiar a Viena. L’obra va acabar tornant a Viena, però no a casa d’Adèle, sinó al Museu Belvedere, que gestiona l’Estat i que es va resistir fins al punt d’anar a judici abans de tornar l’obra als descendents de la família. El cas no es va tancar fins al 2007. I a favor de la víctima. Un episodi similar toca de prop Rue Saint Honoré, un Pissarro avui propietat de la Fundació Col·lecció Thyssen-Bornemisza –és a dir, de l’Estat espanyol– que Lilly Cassirer va haver de vendre el 1939 –li van pagar 360 dòlars!– abans de fugir d’Alemanya a tota pastilla. El 1976 va reaparèixer en una galeria de Nova York i va ser adquirit pel baró Thyssen. El cas és avui als tribunals, però és probable que s’accepti la “bona fe” del baró en el moment de comprar-lo. La transacció, conclou Casabella, va ser legal. Una altra cosa és si era legítima: “Un col·leccionista expert, com un museu o una casa de subhastes, quan li arriba una obra de procedència dubtosa o desconeguda, el primer que ha de fer és arrufar el nas, i davant del dilema de comprar o no comprar, jo ho tinc claríssim: les obres s’han de tornar als propietaris a qui van ser robades o que les van haver de malvendre per sobreviure”.