El reglament aprovat la setmana passada ha generat tantes expectatives com dubtes, especialment el salari mínim com  a llindar per validar la professionalitat dels creadors i el paper de la comissió per acreditar els candidats. Parlen els artistes.

És molt o poc, aquests ingressos equivalents al salari mínim –posem-hi 1.400 euros, per arrodonir–  que el reglament que desenvolupa l’Estatut de l’artista estableix com a criteri principal per determinar si un creador pot ser considerat professional (o no)? I el pla de professionalització previst per als que no arribin a aquest llindar: serà realment una oportunitat perquè els joves talents es pugui dedicar a crear amb les garanties associades, assenyaladament la cobertura de la CASS? Per no parlar de la comissió de seguiment, encarregada de validar les sol·licituds i expedir per tant els carnets d’artista, que n’hi haurà, i d’avaluar la viabilitat dels plans de professionalització: és l’intermediari adequat? I la pregunta que realment importa: complirà l’Estatut l’ambiciós objectiu amb què s’ha elaborat, que no és altre que facilitar la professionalització dels nostres artistes i generar l’embrió d’una indústria cultual autòctona? Per dir-ho clarament: quants creadors arribaran al llindar de 1.400 euros mensuals, vista la precarietat general en què sobreviu el gremi, i quants faran el pas de deixar una feina més o menys estable per llançar-se a l’aventura incerta d’una carrera artística amb tots els ets i uts, vist que un assalariat –un artista amb una feina de subsistència, encara que estigui vinculada amb la creació– no podrà acollir-se als beneficis de l’Estatut?

Quatre artistes i creadors en actiu –el músic Oriol Vilella, el president de l’Sdadv, Lluís Casahuga, i el president de l’Associació de Músics, Joan Gómez, així com Oliver Vergés, secretari dels editors– reflexionen en veu alta sobre aquestes i altres qüestions que ha suscitat el reglament. Comença Vergés, amb una oportuna advertència preliminar: “L’Estatut el que fa és reconèixer als que s’hi puguin i vulguin acollir certs beneficis socials. Però això no vol dir que els que no vagin per aquesta via no siguin artistes”. El requisit bàsic, els ingressos de 1.400 euros mensuals, té la virtut de la claredat. “És una  fórmula diàfana i objectiva per determinar qui és o no és professional i estalviar-te possibles arbitrarietats. Una altra cosa és quan baixes a la realitat: quants dels nostres artistes han generat de mitjana aquesta quantitat durant els últims cinc anys? En l’àmbit de les lletres, m’atreviria a dir que cap.”

Criteri híbrid
Pel que fa a la comissió de seguiment, Vergés manifesta dubtes més que raonables, que tenen a veure a més amb aquesta claredat que glossa del criteri econòmic: “Si per accedir a la condició d’artista professional n’hi ha prou a complir amb aquest requisit, el paper de la comissió hauria de ser purament de tràmit, una simple validació. Una altra cosa és si atendrà a criteris més subjectius cosa que em genera altres dubtes. El que sí que tinc clar és que qualsevol persona que participi en la comissió i que no treballi per a l’Administració hauria de tenir una remuneració”.

El que sí que té clar és que la via alternativa, el pla de professionalització a cinc anys per als artistes que no arribin al llindar econòmic, és una eina “prometedora”, però com la resta de l’estatut, “haurà de ser validat per la pràctica”. Vergés és optimista, però li amoïna especialment les altes expectatives que ha generat en el sector: “Molts artistes l’han vist com una solució als problemes endèmics i a la precarietat del gremi, i no tinc clar que s’hi puguin acollir de forma generalitzada. Si només se’n beneficien uns pocs, pot generar certa decepció. En aquest aspecte tinc els meus dubtes, però això ho dirà el temps”.

Gómez afegeix una pinzellada interessantíssima al debat sobre el criteri econòmic. Segons ell, caldria combinar aquest requisit amb un altre d’igualment quantificable de forma objectiva: l’experiència, mesurable a partir del nombre de concerts en un determinat període. La idea sorgeix del sistema francès de la intermittance, es podria concretar en una fórmula híbrida: que l’artista generi ingressos equivalents al 60% del salari mínim i a la vegada justifiqui cert nombre de bolos anual per obtenir l’acreditació professional (i els consegüents beneficis socials). Un nombre que hauria de ser, a més, realista, vistes les proporcions d’un mercat com l’andorrà. I això lliga, diu Gómez, amb la necessària internacionalització del gremi, “en què el ministeri està encertadament embarcat”.

Respecte als ingressos també hi té coses a dir: assenyaladament, que es posi al mateix sac els artistes individuals que les bandes i a tots se’ls exigeixi aquests 1.400 euros mensuals: “Aquesta quantitat és simplement impensable per a un grup de quatre components, i encara més que la justifiqui durant els últims cinc anys. Dit això, el pla de professionalització és una opció molt raonable que crec que ajudarà artistes que comencen a pujar un esglaó cap a la professionalització”.