Acabem una primera aproximació al text amb arguments que insisteixen també en una fórmula que vinculi la cobertura de la CASS al nombre de concerts abans que als ingressos, per adaptar-se a la realitat d’un sector que és molt majoritàriament amateur.

Arrencàvem divendres aquest primer i ràpid examen a l’Estatut de l’artista amb els arguments del secretari dels editors, Oliver Vergés, i del president de l’Associació de Músics, Joan Gómez. El primer es demanava molt oportunament pel paper d’una Comissió de seguiment que sembla tenir molt taxats els criteris aplicables als creadors que vulguin acollir-se als beneficis previstos al text: cotització reduïda i prestacions de la CASS equiparables a les dels autònoms. Ja saben, justificar ingressos equivalents al salari mitjà –arrodonim-ho: 1.400 euros mensuals– durant els cinc anys anteriors a la sol·licitud. Si són tan taxats, no es converteix la Comissió en supèrflua? Vergés considera, d’altra banda, que el principal hàndicap de l’Estatut és que beneficiarà un nombre justet d’artistes i que frustrarà, per tant, les altes expectatives que molts hi han dipositat legítimament. Ho afirma a partir de la seva experiència en el camp de l’edició, ja que no coneix cap escriptor nostrat que ara mateix pugui justificar aquests 1.400 euros mensuals. Però deixa la porta oberta que el desplegament i funcionament del text en la vida real acabi contradient els seus vaticinis. Tant de bo, diu.

Gómez, recordin, introduïa un matís nou, una variant francesa de l’estatut que el text vigent ha passat per alt: habilitar una tercera via d’accés a les prestacions de la CASS a partir de cert nombre de bolos l’any, i independentment de la condició d’assalariat (o no) de l’artista. Que no hagi de renunciar per exemple a la seva plaça de professor en un conservatori o escola de música per poder demanar l’empara de l’Estatut.

I el que planteja Oriol, Vilella, ell mateix expresident de l’ASMA, músic de llarguíssima trajectòria i ànima de l’Escola de Música Moderna, és una combinació del que proposen Vergés i Gómez. D’entrada, un aclariment. “L’Estatut em sembla una eina, una bona eina... de futur. El meu dubte és que sigui aplicable al teixit artístic que ara mateix tenim, que és essencialment amateur. És a dir, que es dediquen a la música com una segona feina, que difícilment arribaran en aquests mínims i que, facturin el que facturin amb els seus bolos, el que no faran és deixar la feina que els dona de menjar per llençar-se a la piscina.” Aquesta és la realitat, el punt de partida factual. Vol això dir, es demana Vilella, que no han de tenir dret a estar protegits mentre actuen? “Què passa si tenen un accident a l’escenari, si un ballarí es lesiona en plena actuació, o si un artista es fa mal mentre munta l’exposició? La CASS no els cobriria perquè no estan assegurats”. I el problema, conclou, és que estem parlant de la “immensa majoria” dels nostres artistes i creadors.

Aquest és el principal defecte que li troba a l’Estatut. I ell mateix apunta una possible solució que, d’altra banda, insinuen també els seus companys d’article i que va fer arribar al ministeri de Cultura però que el text definitiu no ha tingut en cap moment en compte: “No es podria implementar per a aquests artistes intermittents un sistema que els permetés assegurar-se a la CASS els dies concrets de concert? Com? Cotitzant una quantitat establerta per dia d’activitat artística.” I els ha previst fins i tot un nom: artistes autònoms intermitents. “No em sembla tan difícil, i d’aquesta manera tots els artistes, tant els professionals (una minora) com els amateurs (la grandíssima majoria) estarien coberts per la CASS”.

No pot ser casualitat que també Casahuga faci referència a aquesta intermitència que és característica inherent de l’activitat artística dels nostres creadors realment existents. “No crec que sigui gaire realista esperar que els nostres artistes deixin una feina estable que els permet pagar les factures i aventurar-se a viure exclusivament dels bolos o els dels encàrrecs, en el cas dels músics. Tots sabem com funciona aquest mercat: els mateixos programadors et demanen que rebaixis caixets, que ja són justíssims, i això quan hi ha contracte, perquè no és gens estrany que et paguin en negre o directament toquis sense veure ni euro.” A més, per a Casahuga és absolutament insòlit que l’Estatut determini que és incompatible exercir com a professor en nòmina i portar una carrera musical en paral·lel. “Tots els meus professors de conservatori eren a la vegada intèrprets o compositors en actiu, i és així a tot el món perquè en la música acadèmica es considera que la millor manera de transmetre als alumnes el que vol dir ser músic és precisament exercint”.

Ho diu sense agror, i des de la convicció que el text ara vigent és un punt de partida i que s’anirà afinant amb l’ús. “Per fi existeix un marc legal, unes obligacions per a contractants i per a artistes, i això ens obligarà a tots a posar-nos les piles”. I troba també a faltar un sistema si no idèntic, similar al de la intermittence francesa, que permetés accedir als beneficis socials que preveu l’Estatut “però vinculant-los no a uns ingressos determinats, sinó als concerts que contractin”. Si no és així, vaticina, “el text, tal com està redactat, només aprofitarà els més professionals dels nostres artistes, i ja veurem de quants estem parlant. La majoria de les bandes no podran tenir cobertura per aquesta via, perquè és altament impensable que arribin a ingressar de mitjana 1.400 euros mensuals”.