El text va entrar ahir en vigor i inclou els creadors entre les relacions laborals especials i al règim especial a la CASS.

Ha costat tres anys llargs arribar fins aquí, i subsisteix encara cert escepticisme ambiental sobre la seva funcionalitat. Però la realitat és que l’Estatut de l’artista va entrar ahir feliçment en vigor i que caldrà donar-li un marge de temps per avaluar si és capaç de satisfer les altes expectatives que hi ha dipositat els grups parlamentaris que el van consensuar. Es tracta, ras i curt, de facilitar la vida en un gremi que ho ha tingut històricament magre per les característiques intrínseques de l’ofici, essencialment la temporalitat, la intermitència i la irregularitat dels ingressos que van lligades a la major part de les activitats artístiques. L’Estatut ho resol obrint un registre d’artistes professionals i regulant qui i com se’n pot considerar –hi haurà, atenció, carnets oficials–, establint un contracte marc, fent-los un forat entre les relacions laborals de caràcter especial i incloent-los al règim especial de la seguretat social. Atenció a les disposicions finals, que tenen premi.

Qui és artista?
La pregunta òbvia és qui es pot considerar artista, condició prèvia per beneficiar-se de les especificats laborals i socials que els reconeix l’Estatut. I segons l’article 2, ho és tota persona física que “com a element essencial de la seva vida, crea predominantment obres d’art i/o altres creacions d’entreteniment”. També qui les representa, canta, llegeix, recita, interpreta o executa, i qui hi aporta un “valor afegit essencial, de caràcter creatiu i necessari per a la materialització i execució de les obres”. Perquè quedi clar n’avança una llista orientativa en què figuren escriptors, compositors i dramaturgs, creadors i director audiovisuals, guionistes, directors de fotografia i d’escena, artistes multimèdia, músics, actors, dobladors, especialistes, ballarins acròbates, artistes de circ, ajudants de direcció i de producció, tècnics de llum, de so, d’efectes especials i d’attrezzo, dissenyadors de vestuari i de decorats, així com comissaris i gestors culturals. Comença la controvèrsia: un tècnic de so, ha de ser emparat per l’Estatut? I un gestor cultural?

I artista professional?
Però la clau de volta del text és la figura jurídica de l’artista professional acreditat, l’únic que se’n podran beneficiar. Per ser-ho, caldrà superar una mena d’avaluació a càrrec de la Comissió de seguiment de l’artista, davant la qual haurà d’acreditar  segons l’article 3 que “no obstant la intermitència de la seva  activitat com a artista, se sustena econòmicament amb els ingressos que percep d’aquesta activitat”. Això no exclou els creadors que comencin el seu periple professional i que per tant encara no obtinguin prou ingressos d’aquesta activitat. L’Estatut els permet declarar que tenen la “voluntat” de sustentar-se a través de les seves obres “en un termini màxim de cinc anys”. A uns i altres se’ls permet exercir acitivitats complementàries sempre que estiguin relacionades amb l’artística –essencialment, la de professor–, i sempre que sigui aquesta última la que els proveeixi els ingressos “que els sustenten”. Al primer esborrany del text s’exigia que “la major part dels ingressos” provingués de l’activitat professional com a artista. Ara només es diu que s’hi haurà de “sustentar”. No queda clar si en sortiran guanyant, amb el canvi de redactat.

Comissió i registre
El tribunal que decidirà qui és (o no) artista professional i pot per tant acreditar-se com a tal i acollir-se a l’Estatut està format per dos representants del ministeri de Cultura, i un dels d’Economia, Finances i Treball, així com un altre de la CASS, un de la Sdadv i dos artistes “independents i de reconeguda trajectòria”. El càrrec no és remunerat però es preveuen dietes en el cas dels membres que no formin part de l’administració pública. La Comissió s’haurà de crear en el termini de tres mesos, comprovarà que els aspirants compleixen els requisits i expedirà un certificat a favor de l’artista professional degudament acreditat, amb el qual podrà inscriure’s al Registre d’Artistes Professionals. També emetrà “carnets oficials identificatius”, no acaba de veure’s ben bé amb quina finalitat.

Relació laboral
De forma aparentment contradictòria, el Títol II de l’Estatut adverteix que per acollir-se a la relació laboral de caràcter especial que el text reconeix a l’activitat artística “no serà necessari que aquestes persones gaudeixin de la condició d’artista professional acreditat”. En qualsevol cas, el que sí està clar és que en endavant serà obligatori formalitzar un contracte escrit, inclosa la retribució, durada, descansos i vacances. Es regula (i limita) el període de prova, i es determina que la jornada de treball inclou no només l’activitat artística pròpiament dita sinó també assajos, preproducció i postproducció, actes de promoció i de divulgació.

Seguretat social
A diferència de la relació laboral especial, per accedir al règim especial de la seguretat social que l’Estatut preveu sí que caldrà acreditar la condició d’artista professional. I aquí rau probablement el moll de l’os de tot plegat, perquè el règim especial dona dret a acollir-se a les prestacions de maternitat i paternitat, així com a la incapacitat temporal per accident no laboral o malaltia comuna. A més, es reconeix la compatibilitat a percebre una pensió de jubilació anticipada a qui la demana per exercir com a artista professional, i també a percebre “regalies o altres remuneracions provinents de cessions o llicències de drets d’autor”.

Cotització reduïda i un fons especial 
L’Estatut de l’artista s’ha de llegir sencer. Les disposicions finals recullen les diguem-ne declaracions de bona voluntat del legislador, les difereix a terminis més o menys llargs i ja veurem si més o menys realistes. La sisena, per exemple, dona un any de termini perquè el Govern elabori un estudi per establir una cotització reduïda per als artistes professionals acreditats amb baixos ingressos. La setena li dona un altre any per proposar un règim d’assegurança per superar els efectes de la intermitència de l’activitat artística i la creació d’un fons especial “per als artistes i treballadors de la cultura”. I la vuitena, atenció, li deixa dotze mesos per establir mecanismes que facilitin la importació i exportació d’obres d’art, i també dels instruments, eines i altres estris. Una vella reivindicació de tot el gremi, que sua tinta cada vegada que ha de travessar la duana amb una tela o una càmera de cine. El text ja en vigor és a anys llum de l’espanyol, que dimarts reconeixia quatre mesos d’atur als artistes que n’haguessin cotitzat dos en l’últim any i mig. Però és molt més del que hi havia, perquè no hi havia res. Ara cal temps per comprovar si serveix a les necessitats dels artistes i tocar les peces que calgui per afinar-lo.